Saviesa, enteniment i clarividència

Fa temps que vaig aprendre que el discerniment és una eina per interpretar els sentiments que de forma espontània apareixen en les actuacions de les persones. Quan les persones fem alguna cosa, el nostre comportament no es només una acció sinó també generem sentiments que ens impliquen emocionalment amb allò que hem fet o allò que volem fer estimula l’aparició d’aquests sentiments. Per això el discerniment és un saber pràctic que parteix d'una nova sensibilitat i s’orienta a la presa de decisions.

L’experiència interior és un bressol per aprendre a discernir totes les situacions que van donant-se al llarg de la vida. Sant Pau vincula el discerniment amb el coneixement i amb l'estètica. A Filipencs ens diu" el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s'ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència” (Fl 1,9). Abans el profeta Daniel deia una cosa similar “He sentit a dir de tu que tens l'esperit dels déus i estàs dotat més que ningú de clarividència, enteniment i saviesa” (Dn 5,14).

Per discernir ens cal saviesa, enteniment i clarividència. Així, quan les persones ens plantegem alguna mena de decisió cal saber discernir a través d’un ús adequat del coneixement junt amb els sabers pràctics provenen de l’enteniment i la clarividència per tal descobrir com aquestes decisions ens permeten acostar-nos també a la voluntat de Déu. La intel·ligència, educada a partir del coneixement proporcionat per la fe alimenta l’enteniment. Per la seva part, la clarividència, apunta més a la intuïció i la capacitat de veure més enllà de la raó. de la Gràcies al discerniment les persones descobrim que quan actuem conjuminem unes forces horitzontals que ens apropen a les altres persones i unes altres, de naturalesa ascendent, que ens acosten a Déu.

Epifania

L’Epifania és una de les grans festes dels cristians. La contemplació d’aquesta festa ens permet descobrir algunes de les grans paradoxes del cristianisme sobre les quals s’articula l’experiència creient. Uns savis, reis o mags per les tradicions populars, símbol del saber i del coneixement venen a adorar a un simple nen. La grandesa es posa al servei de la petitesa. Per algunes tradicions aquests reis eren mags avesats en les religions orientals. La màgia és un saber ocult, només apte per iniciats, aquells que tenen la capacitat de llegir uns signes ocults al saber popular. Però aquests mags, homes plens de saviesa adoren a aquell infant que anys més tard serà considerat un escàndol i un absurd per aquells que dominen els sabers de l’època. Només ha calgut saber interpretar un signe, una estrella, que els indica on ha estat infantat el Déu vivent.

El Déu encarnat és adorat per unes persones considerades tradicionalment com a reis que li presenten els grans símbols de la riquesa del moment. Objectes cobejats pel valor i el símbol de poder. Els reis presenten els seus signes de poder a un infant nascut pobre i en la pobresa d’una establia. El poder del món esdevé evanescent davant de la gran notícia ocurreguda a Betlem. “I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”(Mt 2,6). Déu es nat. Envoltat de la nuesa del no res amb l’únic escalfat proporcionat pel calor dels animals. Aquest Déu, encarnat en la història de la humanitat, esdevindrà el seu Salvador. Aquest gest dels savis va més enllà del seu valor gestual i serveix per fer-nos adorar la pobresa del Déu encarnat. La pobresa, la senzillesa i el no res del sentit del món esdevenen ja el camí que anuncia la felicitat de la salvació.

Pentecostals, carismàtics i evangèlics

Pentecostals

Es denominen pentecostals als membres de diferents denominacions protestants o esglésies independents que cruen que tots els cristians han de buscar una experiència després de la conversió religiosa anomenada el baptisme de l'Esperit Sant. Aquestes denominacions i esglésies ensenyen que a través de l'experiència del baptisme de l'Esperit Sant, es poden rebre un o més dons espirituals, incloent la capacitat de profetitzar o transmetre missatge de Déu, la pràctica de la sanació física, parlar en llengües o idiomes espiritual (glosolalia), i interpretar llengües. El pentecostalisme té arrels en el moviment de santedat del segle 19, que va promoure una intensa personal pietat. Va sorgir com un moviment religiós en diferents punts dels Estats Units a principis del segle 20. Dins d’aquest moviment hi ha les Assemblees de Déu i l'Església de Déu en Crist.

Carismàtics

Els carismàtics són membres de denominacions no pentecostals - incloent catòlics, ortodoxos i algunes denominacions protestants - que comparteixen algunes de les creences pentecostals i participar en almenys algunes de les pràctiques espiritualsbnassociats amb el pentecostalisme, com la sanitat divina, profecia i el parlar en llengües. El moviment carismàtic, de vegades coneguda com la renovació carismàtica, va començar entre els protestants als Estats Units cap l’any el 1960 i s’extangué a alguns moviments de l'Església Catòlica dels Estats Units per l’any 1967. El moviment carismàtic també troba la seva expressió en les congregacions independents que s'han format les seves pròpies xarxes d'esglésies afiliades. Aquestes xarxes d'esglésies són diferents de les esglésies pentecostal.

Evangèlics

Els evangèlics són cristians que creuen en la centralitat de la conversió o el "néixer de nou" a partir de l'experiència en la recepció de la salvació. Creuen en l'autoritat de la Bíblia com la revelació de Déu a la humanitat, itenen un fort compromís amb l'evangelització o el compartir el missatge cristià. Els evangèlics constitueixen un moviment trans-denominacional; cristians que sostenen aquestes creences o compromisos es poden trobar en nombroses denominacions i tradicions de l'església, com el metodisme i els presbiterians, en denominacions pentecostals com les Assemblees de Déu o les denominacions són pròpiament evangèliques, com és el cas de l'Església Evangèlica Lliure d’Amèrica. Els orígens d’aquestes esglésies evangèliques modernes es remunten al pietisme luterà de finals del segle 17 a Alemanya i el metodisme a Anglaterra al voltant de la mateixa època.

Les estadístiques religioses

Un dels problemes en tots els estudis sobre la sociologia de les religions és l’obtenció de les dades. La reserva constitucional que la majoria de països tenen sobre l’explicitació de les creences dificulta l’obtenció de les dades. El centre Pew d’estudis de les religions per fer el seu estudi mundial sobre el cristianisme ha fet servir diverses fonts de dades. Ha treballat amb 2.400 fonts de dades, entre les quals s’inclouen dades, censals i enquestes de població, obtingudes en 232 països. Tots les dades poblacionals sobre els països i territoris s’ha obtingut dels estudis de població de les Nacions Unides. En molts països, tanmateix, els censos i les enquestes no contenen informació detallada en sobre les denominacions religioses o els les afiliacions a moviments religiosos. Per això, les organitzacions cristianes són, en moltes ocasions, la font única
d'informació.

En el cas del catolicisme, el cristianisme ortodox i algunes denominacions protestants les pròpies esglésies tenen informació fiable. Però no passa al mateix amb algunes denominacions protestants, com són els moviments dits evangèlics i pentacostals i els baptistes i els metodistes, en els quals les dades són mes disperses. Aquesta particularitat fa que per algunes tradicions religioses calgui advertir la singularitat de l’obtenció de les dades estadístiques i emprar algunes rectificacions estadístiques. En el cas de dels evangèlics, pentecostals i carismàtiques s’han fet servir les dades aportades pel Centre per l'Estudi de Cristianisme Global.

Segons aquesta entitat, hi ha aproximadament 279 milions de cristians pentecostals i 305 milions de cristians carismàtics a tot el món (en total són 585 milions). Els cristians carismàtics són considerats nos no-pentecostals encara que les seves pràctiques espirituals estiguin relacionades amb el pentecostal isme. També cal considerar que hi ha més de 285 milions de cristians que no poden ser classificats com evangèlics però no pertanyen a cap esglésies evangèlica o associació evangèlica. Cal tenir present també que molts pentecostals i carismàtics també es consideren evangèlics, ja que aquestes categories no són excloents.

L’ascensor social no funciona

Una de les notícies del inici de l’any és saber quins són els primers nadons catals. Aquest any, els nous ciutadans catalans tres d’ells són fills de persones que han nascut fora de Catalunya. Probablement la notícia no aporta una dada estadística rellevant, però té un valor simbòlic que no es pot obviar. Es pot formular en forma de pregunta. ¿Reprodueixen les institucions catalanes, més enllà de les anècdotes puntuals, la seva peculiar composició social?. És evident que no. L’ascensor social no funciona, ni de bon tros. Els catalans que tenen un origen, encara que sigui, una mica llunyà amb la recent immigració estan al marge de les institucions rellevants de Catalunya.

El que, d’alguna manera Catalunya ha resolt pels descendents de les immigracions internes espanyoles, encara no ho ha fet per les darreres immigracions amb origen en altres països. Recordo de bon grat que el President Pujol comentà, davant l’elecció del President Montilla, que aquest fet evidanciava que a Catalunya s’havia fet bé la feina en quan a que una persona, d’origen andalús, havia arribat a ser elegit president de la Generalitat. Però, les institucions polítiques i les entitats associatives, no acaben de resoldre bé la transformació sociològica de la societat catalana. Per exemple, és difícil trobar en els nuclis de decisió política persones que clarament puguin associar-se a un orígens relacionat amb les darreres immigracions; el mateix passa amb les juntes entitats esportives. Tot i que aquestes institucions tinguin militants o socis que sí reflecteixen aquesta diversitat social.
Catalunya ha de saber oferir un marc coherent per demostrar que la integració de la diversitat social és real i que no existeix una segregació de facto en relació a uns orígens llunyans de les persones. A França, país que ens precedeix molts anys en resoldre aquestes temes, tenir segons quin cognom o viure segons en quin barri és encara un motiu de segregació. La televisió francesa no tingué un presentador de televisió clarament identificable com fill d’immigrants fins després de la no massa llunyana revolta dels banlieus. A Catalunya, encara som a temps de no fer els mateixos errors dels nostres veïns.

Déu entre en la historia

El papa Benet XVI pronuncià una important homilia a l’acabar el tradicional Tedeum d’acció de gràcies i que es proclama a l’acabar el res de les Vespres de Santa Maria que es fa a la basílica de Sant Pere al darrer dia de l’any.

En la seva homilia, Benet XVI, seguint la seva costum catequètica, digué: “Si pensem en l'experiència de la vida, ens deixa sorpresos el breu i fugaç que és en el fons. Per això, moltes vegades ens assalta la pregunta: Quin sentit donem als nostres dies?” La pregunta esdevé més contundent en els dies de fatiga i dolor. Benet XVI considera que aquesta “és una pregunta que travessa la història, més encara, el cor de cada generació i de cada ésser humà”. ¿On cal buscar la resposta?. El Papa afirma que hi ha una resposta a aquest interrogant: “es troba escrita en el rostre d'un Nen que fa dos mil anys va néixer a Betlem i que avui és el Vivent, ressuscitat per sempre de la mort. En el teixit de la humanitat, esquinçat per tantes injustícies, maldats i violències, irromp de manera sorprenent la novetat joiosa i alliberadora de Crist Salvador, que en el misteri de la seva encarnació i naixement ens permet contemplar la bondat i tendresa de Déu”.

Déu forma part de la història de la humanitat, perquè s’ha encarnat i s’ha fet història. Benet XVI ens ajuda a entre que el mateix Déu està en la història “ha entrat en la nostra història i és present de manera única en la persona de Jesús, el seu Fill fet home, el nostre Salvador, vingut a la terra per renovar radicalment la humanitat i alliberar-la del pecat i de la mort, per elevar l'home a la dignitat de fill de Déu”. Aquest és el sentit del text de Pau als cristians de Galàcia: «Quan es va complir el temps, Déu envià el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, per rescatar als que estaven sota la Llei, perquè rebéssim l'adopció filial »(Ga 4,4-5). La presència de Déu encarnat en la història humana és una experiència joiosa que il · lumina i salva. Ens aporta el convenciment de que les angoixes del present o la que ve de la consciència de la finitud de l’existència troba sentit en l’anunci de l’amor de Déu i l’espera del seu darrer retorn. Per Benet XVI “no hi ha lloc per l'angoixa enfront del temps que passa i no torna, ara és el moment de confiar infinitament en Déu, de qui ens sabem estimats, per qui vivim i a qui la nostra vida s'orienta tot esperant el seu retorn definitiu. Des que el Salvador va baixar del cel l'home ja no és més esclau d'un temps que avança sense un perquè, o que està marcat per la fatiga, la tristesa i el dolor. L'home és fill d'un Déu que ha entrat en el temps per rescatar el temps de la manca de sentit o de la negativitat, i que ha rescatat a tota la humanitat, donant-li com a nova perspectiva de vida l'amor, que és etern”.

El Papa convida als cristians a seguir donant testimoniatge del sentit de l’encarnació de Déu i donant aportant a la societat arguments comprensibles de la pregunta més íntima: ¿per què crec?. Benet XVI considera que per respondre a aquesta pregunta, les persones hem de donar “primacia a la veritat, acreditar l'aliança entre fe i raó com les dues ales amb les quals l'esperit humà s'eleva a la contemplació de la Veritat (cf. Joan Pau II, enc. Fides et Ratio, Pròleg); fer fecund el diàleg entre cristianisme i cultura moderna, fer descobrir de nou la bellesa i actualitat de la fe, no com a acte en si, aïllat, que afecta algun moment de la vida, sinó com a orientació constant, també de les opcions més simples , que porta a la unitat profunda de la persona fent-justa, laboriosa, benèfica, bona. Es tracta de revifar una fe que s'instauri un nou humanisme capaç de generar cultura i compromís social.” Les paraules de Benet XVI són una invitació a que els cristians europeus, a partir dels pilars de la nostre fe i de la raó moderna puguem explicar, en una societat secularitzada però desperta a uns temps postseculars el valor personal i social de l’experiència de creure.

Evolució demogràfica del cristianisme en els darrers 100 anys – V

¿On estan els cristians avui? L’estudi del centre Pew d’investigació sobre la religió i la vida pública publicat recentment sobre l’evolució del cristianisme en el món suggereix com a mínim quatre respostes possibles segon com es dividexi el món.

El Sud. En aquests darrers anys s’ha constatat un ràpid creixement del cristianisme en els països que integren allò que s’anomena el Sud. Això és especialment constantable a Àfrica, Asia i Llatinoamèrica. Aquest fet representa un canvi de tendència. Fa un segle, els països del Nord (Amèrica del Nord, Europa, Austràlia, Japó i Nova Zelanda) teneien quatre cops més cristians que els països del sud. Avui, l’estudi de Pew troba que en els països del sud hi ha 1.3 bilions de cristians (61%) versus els 860 milions del Nord Global (39%).

El nord. Malgrat que hi ha més cristians en els països del sud, la concentració de cristianes és molt més alt en els països del, on el 69% de la població és cristiana. Per contra, només el 24% de les persones que viuen en el sud són cristianes. Això és així perqué el la població del sud és aproximadament 4.5 cops més gran que la població del nord.

Una altra manera d’avaluar les dades demogràfiques és analitzar-les segons regions.

Europa. Al continent europeu ja no domina el conjunt del cristianisme com ho feia ara fa cent anys. Actualment a Europa hi ha el 26% de cristians.

América. Globalment, Amèrica, és la regió amb més cristians de tot el món. Més d’un terç dels cristians viuen a Amèrica (37%). Aproximadament el 86% de tota la població americana es considera cristiana. Els tres països amb més cristians a Amèrica són: Estats Units, Brasil i Mèxic. Aquests tres països tenen el 24% de tots els cristians del món. Proporció que quasi iguala a Europa, el 26% i és la mateixa que els països de la regió subsahariana, que també tenen el 24%. Tot i que el percentatge de cristians a Amèrica ha passat del 96% de 1910 al 86% al 2010 la seva incidència en el percentatge de cristians al món ha augmentat del 27% el 1910 al 37% actual.

Regió Sub-Sahariana i Asia-Oceà Pacífic. Actualment aquesta regió tenen uns 800 milions de Cristians, més o menys el mateix que tot Amèrica. I, dels deu països amb més cristians de tot el món, cinc són africans (Nigèria, República Democràtica del Congo i Etiòpia) o asiàstics (Filipines i Xina). A més, la regió sub-sahariana ha titngut un creixement notable en nombre dels cristians en relació al segle passat (ha passat dels 9 milions a l’any 1910 a més de 516 milions l’any 2010) i en la regió Àsia-Oceà Pacífic han passat de 28 milions l’any 1910 al més de 285 milions l’any.