Epifania

L’Epifania és una de les grans festes dels cristians. La contemplació d’aquesta festa ens permet descobrir algunes de les grans paradoxes del cristianisme sobre les quals s’articula l’experiència creient. Uns savis, reis o mags per les tradicions populars, símbol del saber i del coneixement venen a adorar a un simple nen. La grandesa es posa al servei de la petitesa. Per algunes tradicions aquests reis eren mags avesats en les religions orientals. La màgia és un saber ocult, només apte per iniciats, aquells que tenen la capacitat de llegir uns signes ocults al saber popular. Però aquests mags, homes plens de saviesa adoren a aquell infant que anys més tard serà considerat un escàndol i un absurd per aquells que dominen els sabers de l’època. Només ha calgut saber interpretar un signe, una estrella, que els indica on ha estat infantat el Déu vivent.

El Déu encarnat és adorat per unes persones considerades tradicionalment com a reis que li presenten els grans símbols de la riquesa del moment. Objectes cobejats pel valor i el símbol de poder. Els reis presenten els seus signes de poder a un infant nascut pobre i en la pobresa d’una establia. El poder del món esdevé evanescent davant de la gran notícia ocurreguda a Betlem. “I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”(Mt 2,6). Déu es nat. Envoltat de la nuesa del no res amb l’únic escalfat proporcionat pel calor dels animals. Aquest Déu, encarnat en la història de la humanitat, esdevindrà el seu Salvador. Aquest gest dels savis va més enllà del seu valor gestual i serveix per fer-nos adorar la pobresa del Déu encarnat. La pobresa, la senzillesa i el no res del sentit del món esdevenen ja el camí que anuncia la felicitat de la salvació.