Els cristians evangèlics a França

França, segons l’opinió d’alguns exemple d’estat laic per excel·lència, coneix un creixement espectacular dels cristians protestants evangèlics. Mentre els catòlics i els protestants tradicionals com perden pes en la societat en els darrers anys, no succeeix el mateix amb els anomenats cristians evangèlics. Aquests l’any 1970 tenien 770 centres de culte i avui passen dels 2.000. Actualment hi ha uns 460.000 evangèlics que representen el 55% dels protestants francesos. Aquest creixement, a diferència d’altres religions que poden haver crescut gràcies als processos migratoris, els evangèlics han augmentat bàsicament per les conversions.

El món del protestantisme evangèlic és un univers divers i heterogeni on coexistències denominacions protestants amb estils molt allunyats del protestantisme tradicional. El seu punt de partida és un renaixement espiritual que comporta un canvi de vida. Convençuts de que es troben en una fase expansiva, els protestants evangèlics han decidit donar un pas més i crear una nova ocupació: difusors i creadors d’esglésies. Amb aquesta activitat es vol donar un important salt en la implantació dels evangèlics a França a fi d’arribar a 6.000 llocs de culte amb una ratio d’una església per cada 10.000 habitants en trenta anys. Amb aquests números els evangèlics es situarien a una taxa de cobertura territorial similar a l’Església catòlica.

Les persones encarregades de l’extensió i implantació de les esglésies evangèliques, el missioners d’aquesta religió, reben una procés formatiu durant cinc anys. Al llarg del seu procés de preparació reben formació en matèria teològica, lideratge, gestió de grups, evangelització, parlar en públic, predicació i apologètica del cristianisme, espiritualitat, gestió del temps, tècniques de gestió i de comunicació. Aquest període de formació està finançat gràcies a que hi ha cinquanta persones que apadrinen a un missioner aportant 40 euros mensuals durant el temps que dura la seva preparació. A França, com abans altres països de l’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica esta vivint el que pot ser un canvi d’hegemonia en el món protestant. Caldrà seguir atentament aquesta transformació del cristianisme.

Oracles moderns

Amb les prediccions meteorològiques passa el mateix que amb els pronòstics de les agències de rating: alguns cops descriuen l’obvietat, en altres si l’encerten l’endevinen o, en determinades ocasiones, no encerten el que acaba succeint. Aquestes prediccions tenen la capacitat de suscitar l’interès per possibles catàstrofes que són anunciades amb anticipació. La setmana passada semblava imminent una nevada important a Barcelona que no es produí per la conjuminació d’uns vents que no foren predits oportunament. Sembla com si la realitat jugués a fet i amagar amb els pronòstics.

L’atavisme que encara domina molts aspectes de l’espècie humana reivindica la necessitat d’oracles predictius. L’accent es posa en l’oracle i menys en la predicció. Ara que la humanitat sap les raons científiques dels eclipsis o del moviment dels astres, encara queda la curiositat d’escoltar l’oracle que prediu algun fet insòlit. Aquest és el paper que semblen jugar els pronòstics del butlletins metereològics. D’aquí l’interès que suscita diàriament l’espai del temps en el telenotícies. Hi ha una curiositat en saber anticipadament els canvis climatològics i el seu grau d’afectació en la vida quotidiana.

Les persones seguim reclamant el misteri per sobreviure el guió d’una vida que es desenvolupa atònita sota el dictat d’una raó que no sap interpretar el perquè de moltes coses. Per moltes persones la vida sembla abocada a un consum desenfrenat o a l’acumulació de diners per pagar hipoteques i deutes. Però, més enllà d’aquesta obvietat, les persones es formulen les mateixes preguntes sobre el sentit de la vida que es preguntaven els atònits egipcis, els esquimals o qualsevol tribu amazònica més enllà que restessin meravellats davant la incomprensible ocultació del sol. Es llavors quan la mirada incrèdula busca el misteri per trobar el sentit que la raó no sap explicar.

La dislèxia dels candidats

Els resultats de les primàries republicanes als Estats Units demostren la importància del fet religiós alhora de conformar les preferències i les decisions electorals. Diversos analistes, tal com s’ha anat explicant en alguns posts d’aquest blog, han explicat les preferències electorals segons l’afiliació religiosa. I així, s’aprecia com Mitt Romney aglutina bona part del vot influït per raons religioses. Tot això ve al cas al sentir com els candidats a la secretaria general del PSOE feien referència al fet religiós, des de la vessant laïcista, buscant mobilitzar els sectors laïcistes a través de la crítica a l’Església catòlica. Com que tot estava molt empatat, convenia trobar suports on fos. Aquesta efervescència laïcista a portar a fer algunes afirmacions contundents: “el país és laic”. Afirmació que evidencia el desconeixement profund dels conceptes laïcitat i secularització.

És evident que el PSOE té una dislèxia en relació al fet religiós. Mentre governa procurà moderar les seves polítiques en relació a les confessions religioses, i de manera especial, amb l’església catòlica; mentre que quan hi ha un congrés s’obre la caixa de trons i apareix la vena més laïcista que aquest partit no ha deixat de tenir. La proposta de denunciar els acords Església – Estat ( no són un concordat) o, per exemple, la reforma de la llei orgànica de llibertat religiosa, que ha estat durant temps en l’agenda del govern Zapatero, on els dos aspirants eren ministres, no s’ha fet. Però ara, quan en el congrés de Sevilla calia arreplegar vots d’on fos, l’apel·lació anticlerical semblava que era una bona estratègia mobilitzadora.

Personalment, tot plegat ho trobo una actitud excessivament tacticista que anul·la de soca arrel el discurs que un sector del PSOE havia anat teixint entorn a la valoració positiva del fet religiós. En lloc de parlar de les virtuts positives que proposen les religions o destacar el gran paper de solidaritat de moltes institucions religioses en aquests moments de crisis, els aspirants a la secretaria general s’han dedicat a atiar l’anticatolicisme. Aquesta actitud és un despropòsit i m’ha desconcertat. Perquè, per més que s’obstinin algunes persones, el fet religiós no està associat a la dinàmica, dretes o esquerres (si és que aquestes encara existeixen en els termes tradicionals). Molts del votants i militants socialistes són cristians, per això trobo sorprenent els discursos laïcistes pronunciats a Sevilla.

Recull de pregàries personals XXXII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

4 febrer “Com ens ha consumit el teu rigor! La teva fúria ens té trastornats.Has estès al teu davant les nostres culpes, ens treus els secrets a plena llum”. (Sl 90, 7-8)

5 febrer “Ni que visquéssim setanta anys, i els més forts fins a vuitanta, al capdavall són de fatigues inútils, s'escolen de pressa, i passem volant” (Sl 9, 10)

6 febrer “Calma't, Senyor, què esperes? Sigues pacient amb els teus servents. Que cada matí ens saciï el teu amor, i ho celebrarem amb goig tota la vida” (Sl 90 13-14)

7 febrer “Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt nostre. Doneu encert a l’obra de les postres mans” (Sl 90, 17)

8 febrer “Conduiré els cecs per camins que no sabien, els guiaré per rutes desconegudes. Al seu davant canviaré en llum les tenebres, i el terreny escabrós en una plana. Aquesta és la meva promesa; la mantinc i la cumpliré” (Is 42, 16)

9 febrer “Vull celebrar la bondat i la justícia. A tu, Senyor, dedico el meu cant. Vull ser irreprensible i assenyat: quan vindràs al costat meu? ” (Sl 101,1-2)

10 febrer “Portaré les coses de palau amb honradesa de cor. No em proposaré d'aconseguir cap objectiu innoble. Detesto els qui cometen maldats, no vull tenir-hi tracte” (Sl 101, 2b-3)

Contemplació de l’Anunciació - II

Seguint la dinàmica dels exercicis de Sant Ignasi hi ha un moment que se’ns convida a la contemplació de l’Anunciació, l’anunci del naixement de Jesús segons l’evangeli de Lluc (Lc 1,26-38). Aquest comentari és la continuació del que vaig publicar ara fa una setmana. En el relat de l’evangeli de Lluc es diu que l’àngel anuncia a Maria “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús” (Lc 1,31). L’entrada de Déu en una persona, en aquest cas Maria, però pot ser cadascú de nosaltres, el seu amor el fa ser creador i continuador del seu amor. Aquest amor no té fi, perdura en el temps “Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi” (Lc 1,33). Aquesta intervenció de Déu, sorprèn perquè no sabem massa ni com es dóna ni sabem que fer, “com podrà ser això, si sóc verge” (Lc 1,34). Però, malgrat les mancances i les ignoràncies que mostren la incapacitat d’entendre els designes de Déu. el seu amor perdura més enllà del nostre temps.

“L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra” (Lc 1,35). Allí on el nostre enteniment constata la incapacitat per entendre el misteri de Déu, Ell desvetlla allò que els ulls humans no arriben a veure. Davant d’aquesta acció generosa de Déu revelant-nos el seu amor nosaltres, com Maria, afirmem “sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38a). Després de descobrir la força d’aquest misteri adoptem l'actitud de servei per tal d'obrar la voluntat de Déu. “I l'àngel es va retirar” (Lc 1,38b). L'àngel és la nostra consciència. No és un espectador d'un mateix, sinó que ell ha penetrat al interior personal per fer-nos evident l'amor de Déu i provocar aquest camí de conversió personal.

L’èpica de l’adversitat

A falta de relats èpics conjugats en primera persona, la societat catalana se’n fia de les prediccions meteorològiques per construir l’èpica quotidiana. Des de fa dos dies, els medis de comunicació alerten reiteradament sobre els riscos de possibles nevades i onades siberianes de fred. A l’entorn d’aquestes adversitats es construeix un relat èpic que permet gestionar estratègies, amb un to d’aventura i curiositat, per saber com combatre una situació que se’ns presenta plena de riscos. Prevenir els esdeveniments, certament, és de savis, i una actitud recomanable; però no sé com es pot qualificar quan es té tendència ( tenim tendència ) de magnificar generosament les adversitats.

Les mesures preventives formen part del bon govern prudent. Ja que si no es fa bé la previsió el fet inesperat és converteix en una calamitat o una catàstrofe. Per això, hom espera dels bons governants saber prevenir més que curar. Ben fet. És el que cal fer. Però, sempre amb mesura ja que les prevencions tenen també els seus costos, materials i immaterials. Aquests darrers sempre semblen incalculables, però hi són. Davant d’una possible adversitat surt el repte èpic ja que s’espera que aquest dinamitzi i mobilitzi voluntats. I això ajuda a evitar problemes indesitjats.

Trobo a faltar l’apel·lació èpica a altres qüestions. Per exemple, com sortir de la crisi econòmica. En aquest àmbit sembla que la crida èpica ha estat substituïda per una acceptació resignada de la realitat que, en lloc de mobilitzar, més enllà de les protestes indignades, impedeix trobar camins per tirar endavant el país i els seus ciutadans. En aquest sentit, recomano pouar en la història per descobrir com, en situacions similars, els bons governants han construït relats que evocaven l’èpica que convida al compromís per una acció positiva per anar endavant. No està de més, descobrir els clàssics contemporanis per intuir els camins a seguir.

L’autoritat és servei

He llegit amb interès la reflexió feta per Benet XVI sobre l’autoritat en l’Àngelus del diumenge passat comentant l’evangeli de Marc que explica com Jesús guarí un home posseït per un esperiti maligne a la sinagoga de Cafarnaüm (Mc 1,21-28). Entre diverses coses el Papa es referí al sentit de l’autoritat divina com “a poder de l’amor de Déu”. Aquesta perspectiva dóna un sentit exacte al fet de que Jesús “ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei” (Mc 1,22). Jesús, en el marc d’una sinagoga i en un dissabte, vulnerant el mateix precepte de la Llei de practicar el descans sabàtic, guareix a una persona amb un gest que provoca que les persones testimonis del fet “quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: - Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!” (Mc 1, 27).

Per Benet XVI l’autoritat mostrada per Jesús, aquella que fa desvetllar l’interès de les persones, no és el poder tal com s’entén habitualment, sempre associat al domini o l’èxit. Per Déu “l’autoritat significa servei, humilitat, amor; significa entrar en la lògica de Jesús que s’inclina a rentar els peus dels deixebles, que cerca el vertader bé de l’home, que cura les ferides, que és capaç d’un amor tan gran com per donar la vida, perquè és l’Amor”. Les paraules del Papa evoquen l’amor com a eix de l’ésser cristià ja que en ell serem jutjats en el moment final, quan la vida s’enrotlla definitivament. En aquest sentit, la paràbola del judici final de Mateu (Mt 25,31-46) omple de continguts el sentit de l’amor que hem de tenir els cristians. Es tracte d’una caritat operativa en la història que s’orienta a fer el bé als demés “tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25,35-36). Aquesta és la pedra de toc on contrastar el nostre amor al proïsme.