Ha fallat el seny

He sentit un escriptor afirmar acertadament que la crisi econòmica ha estat, en part, perquè s’ha perdut el sentit comú alhora de regular les transaccions comercials. Abans, i no fa massa d’això, la gent comprava poques coses a crèdit o, com a molt, previ a la sol·licitud del crèdit, s’estalvia part del cost de la compra. Però el creixement econòmic sens fre canvià les regles i les costums. Tot es podia comprar a conte d’una prosperitat futura que tenia peus de fang. Quan les coses han anat malament tot l’edifici econòmic organitzat per uns hipotètics guanys s’ha desmuntat.

Està clar que el sentit comú no ha estat el criteri que han seguit els grans gestors financers i econòmics, però ¿l’havien de seguir o és una sentit més propi de la responsabilitat individual?. El sentit comú és una funció intel·lectual que unifica tots els altres sentits. Gràcies a ell es pot discriminar i comparar les dades sensibles, percebre i ordenar sensacions constituint així l'eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la realitat sensible i donar una estructura a la imaginació. Aquest concepte els catalans el coneixement com a seny. Això ens ha fallat davant l’empenta irresistible dels duros a quatre pessetes que oferien els mercaders financers.

No estaria de més, interrogar-nos col·lectivament perquè ha passat tot això. Pot ser aprendríem que les virtuts que ens identifiquen col·lectivament s’han anat afebliment sota el domini d’uns valors globals inespecífics i de dubtosa solvència. Durant anys han fallat algunes institucions bàsiques de societat catalana que s’haurien d’haver implicat més activament en la promoció d’unes virtuts bàsiques pròpies del nostre país. 

Autoritat i obediència

Pels cristians l’obediència és un camí per fer la voluntat de Déu. A la regla de Sant Benet se’ns diu ”cal que estiguem sempre a punt per obeir-lo amb els dons que ha posat en el nosaltres”. L’obediència és un instrument per fer realitat la voluntat de Déu a partir de les potencialitats que tenen les persones. Obeir, no és més, que projectar allò que som per fer operant la voluntat de Déu. L’obediència ajuda a projectar a l’exterior la bondat que Déu ha posat al nostre interior. Per això l’acte de l’obediència es basa en la corresponsabilitat de qui mana i de qui obeeix.

Som refractaris a l’obediència perquè el paradigma cultural contemporani, forjat en part a partir de l’esperit del maig del 68 del segle passat, rebutja tota autoritat perquè es considera imposició. Però ens cal una nova mirada a l’obediència des de la perspectiva de l’amor. Això és el que proposa sant Benet en la seva regla. Hem de saber traspassar l’ideal monàstic proposat per Benet a la vida quotidiana, fins i tot sense necessitat que al darrera hi hagi una fonamentació religiosa.

Un primer pas és entendre que l’obediència no ha de perseguir els interessos personals de qui té l’autoritat. Cal discernir si l’exercici de l’autoritat cerca desenvolupar els dons que les persones duen al seu interior. Per això, manar exigeix també un moment de discerniment. La pregària ha d’ajudar a revelar si es busquen els camins de Déu a través de les bondats que les persones portem al cor, o s’utilitza l’obediència com una excusa per afavorir els desitjos de poder. L’obediència sempre és cosa, com a mínim de dos i ha de basar-se en la puresa de la relació pare-fill o deixeble-mestre. L’obediència necessita de l’amor per ser efectiva.

Teresa Forcades i Irene Rigau

En un conversa caçada al vol, dues persones comentaven la notorietat mediàtica de la consellera d’Educació de la Generalitat, Irene Rigau, i de la monja benedictina, Teresa Forcades. Aquestes persones comentaren el perquè d’aquest fet. En el cas de la consellera destacaven que transpirava confiança perquè les seves afirmacions transmetien enteniment. Parla, deien, de forma senzilla i entenedora. Es veu que sap el que diu, és clara i mostra fermesa. En el cas de la Teresa Forcades, a més de mostrar algunes de les anteriors característiques, es destacava la seva capacitat d’expressar sentiments i inquietuds que tenen moltes persones. Fent-ho s’apropa al cor dels ciutadans i formula les seves esperances.

Dues dones, des d’espectres polítics i socials diferents, i amb perspectives distants, tenen la capacitat de construir lideratge social. Els ciutadans necessiten aquest lideratge en uns moments de canvis turbulents, d’alternatives confuses, de situacions de greu desorientació i de patiment personal els ciutadans busquen trobar qui els ajudi entendre el que està passant i sàpiga transmetre’ls confiança de que hi ha futur. Cal que hi hagi persones que formulin en tot moment les inquietuds i esperances de les persones. En el cas de la Teresa Forcades es dóna un valor afegit donada la seva condició de religiosa. La seva activitat de denúncia és acceptada per persones que no comparteixen la seva fe, però li atorguen la seva confiança perquè és monja. Interessant constatació que ajuda a entendre que la fe no és cap obstacle quan el testimoniatge es fa des de la misericòrdia.

Convicció i responsabilitat

El diàleg del president Mas amb Rubalcalba i Navarro ha estat una bona notícia. El diàleg en política és necessari ja que permet crear consens acostant punts de vista discrepants. A més, escoltar i parlar, independent de que s'arribin acords és un exemple de virtuts cíviques que eduquen la convivència. El diàleg institucional del president de la Generalitat, com abans havia fet amb Rajoy, situa el debat polític en un marc de raonabilitat i no de confrontació gestual. Sense la necessitat d'arribar a cap acord l'actitud dialogal situa l'estratègia política sota la protecció de la intel·ligència, tt i que des d'aquesta perspectiva la realitat quedi matisada pel do de l'oportunitat.

Tot polític coneix la duresa de l'exercici del realisme pràctic. Es el dilema plantejat pel sociòleg Max Weber quan fixava l'atenció en la tensió que es dóna entre l'ètica de la responsabilitat i l'ètica del convicció. Probablement el bon govern exigeix un exercici prudent i equilibrat de les dues perspectives ètiques. De tal manera que, tot i que el cor i el convenciment siguin a voltes impacients i exigents, la responsabilitat intervé per introduir la perspectiva de la plausibilitat. Això comporta que algunes decisions considerades justes i necessàries en una determinada conjuntura s'hagin de repensar perquè la realitat imposa altres lògiques. Per això el dogmatisme o la inflexibilitat són males conselleres del bon govern. Més aviat el governant ha de ser prudent en les seves afirmacions, estalviant contundències innecessàries o postures maximalistes. Els esdeveniments, les conjuntures visibles o submergides, imposen els seus ritmes que es manifesten en allò que es pot anomenar l'oportunitat política. Quan passi això forma part del bon govern la explicació clara, pedagògica i sincera. Buscant la bona comunicació i l'enteniment sense defugir admetre errors passats o decisions precipitades. Fer-ho ennobleix a qui ho fa.

Absències d’or

L'acte de lliurament de la medalla d'or al cardenal Lluis Martinez Sistach en el Palau de la Generalitat fou una cerimònia entranyable. Moltes persones volgueren acompanyar afectivament al cardenal en aquest moment tan notable. Per això hi ha havia una àmplia representació eclesial catalana, de la diòcesi de Barcelona, junt amb una important nombre de membres del govern a més de la presidenta del Parlament i pocs parlamentaris. Però també eren evidents i notables algunes absències.

Faltaven representants d'altres forces polítiques, llevat dels que formen part dels partits de govern. Excepte algun diputat no governamental, hi faltaven els líders i membres destacats de la majoria de forces polítiques catalanes. La seva absència en un acte que, a més de distingir a la persona del cardenal, honorava el servei de l'església catòlica a Catalunya, fou un fet destacable i, en certa manera, incomprensible. El lliurament de la medalla era un acte cívic, que no comportava cap adhesió a les creences del cardenal,  i  per això hauria d'haver interessat a les forces polítiques absents. Perquè, en un moments d’escassetat d’institucions que aporten significats, l’Església catòlica té encara una important funció social. Un altre estament absent fou el món de la cultura, llevat també d'alguna personalitat aïllada. Si bé és cert que aquest món és plural i heterogeni, més anticlerical que clerical, va estranyar-me que no assistissin alguns creadors que sempre s’han mostrat sensibles i respectuosos a les virtuts cristianes. Aquesta absència sorprèn especialment perquè el cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat una persona amant del diàleg franc i obert amb el món de la cultura com a ho ha demostrat a través de la fundació Joan Maragall que sosté i nomena el seu president. 

També fou sorprenent l'absència de representants d'altres confessions. Per la composició dels assistents cal dir que fou un acte de catòlics. Aquesta situació resultava xocant amb el continuïtat interès del cardenal Lluís Martínez Sistach de propiciar l'ecumenisme i el diàleg interreligiós a través d’institucions apropiades, entre les quals destaca el Grup de Treball Estable de les Religions (GTER). Institució propiciada i cuidada pel cardenal de Barcelona. Va sorprendre'm no trobar les altres religions en un acte que tenia una  clara significació de reconeixement del paper social de les religions a través d’honorar a la religió catòlica. Per més que intento trobar alguna justificació a aquestes absències les raons que trobo són febles i incomprensibles. Pot ser, més enllà de les causes raonables que poden explicar aquests fets, tot pot atribuir-se a un cúmul de circumstàncies que tenen el seu origen  l'atzar. M'agradaria que aquesta fos la verdadera causa.

Medalla d’or al cardenal Lluís Martínez Sistach

El president Mas ha lliurat la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya al cardenal Lluís Martínez Sistach. Trobo la decisió encertada que honora a qui la rep i a qui la dóna. És adequat que la màxima institució política de Catalunya honri a un eclesiàstic, de la mateixa manera que atorga aquest reconeixement a altres persones per la seva contribució a la societat catalana. Donar aquesta medalla és una aprovació del que la persona ha fet a la cultura, benestar o cohesió de la societat catalana. És innegable que el cardenal Lluís Martínez Sistach reuneix totes les consideracions per ser guardonat. Ha estat un sacerdot, bisbe i arquebisbe al servei de l’Església i del país.

La seva trajectòria eclesial ha estat un exemple d’acció i contemplació, de mítica i compromís. Aquesta actitud l’ha dut a impulsar iniciatives com la consagració de la basílica de la Sagrada Família pel papa Benet XVI o la cel·lebració d’una edició de  l’Atri dels Gentils a Barcelona. El cardenal Lluís Martínez Sistach és una persona diàleg i amb una comprensió eclesial d’acord amb l’esperit del concili Vaticà II. Vàries iniciatives diocesanes són exemple d’aquesta voluntat dialogal entre les quals es poden destacar el GTER o la Fundació Joan Maragall.

Aquesta creu de Sant Jordi també representa una reconeixement merescut al conjunt de l’Església catòlica catalana per la seva identificació i compromís amb el país, tal com destacà el president Mas. Els catòlics catalans han sabut estar al costat de la societat catalana assumint corresponsablement el llarg procés de recuperació de la dignitat nacional. Fou l’Església catòlica catalana la que preservà l’ús del català com a llengua d’ús litúrgic. També foren algunes institucions eclesials les que han donant cobertura i aixopluc ha a moltes iniciatives socials i polítiques que, en el passat, han garantit la convivència cívica i democràtica.

L’església catalana, gràcies al compromís anònim de persones, comunitats i institucions religioses, ha teixit un gran xarxa de solidaritat que dóna suport dóna suport als sectors exclosos o afectats per la greu crisi econòmica. L’actitud solidari de moltes comunitats cristianes es complementa amb la seva sensibilitat per una caritat que no deixa de lluitar per la justícia social. Moltes d’aquestes comunitats escampades per tot Catalunya recorden a la nostre societat quins són els valors i les virtuts que cal defensar i preservar davant la indiferència i el relativisme moral. El president Mas ha destacat que aquests cristians anònims són un actiu per Catalunya i la seva existència ha de ser coneguda per l’opinió pública. Les paraules institucionals del president de la Generalitat han tingut continuïtat, en un to més personal i íntim, quan s’ha referit a l’esperança que per ell ha representat l’elecció del papa Francesc.

¿Per què escric el blog?

Aquesta pregunta me la formulo ara alhora de preparar la presentació del meu llibre La vida en un blog. Vaig començar a escriure el blog a finals del 2008, el mes de desembre. Durant uns dies que estava a casa engripat, vaig decidir emprar el temps de repòs per provar d’entendre que era això dels blogs. Gràcies als consells del bon amic Jordi Llisterri vaig saber com funcionaven i, amb paciència, vaig fer-me un blog personal. ¿Per què vaig decidir-me a tenir un blog?. Crec que hi ha vàries raons.

Escriure sempre m’ha agradat i crec que, a mesura que s’escriu es millora la tècnica. Tot i que, no em considero cap escriptor, sí que valoro que he aprés a condensar ja que el fet d’escriure dos o tres paràgrafs obliga a practicar la síntesi. Una segona raó era adquirir una disciplina. Escric cada dia, exceptuant el període de vacances d’estiu. Fer-ho m’aporta la tranquil·litat d’ordenar el pensament. L’escriptura del blog és un moment de reflexió que ajuda a mantenir l’esperit obert. Sóc un individu que he d’escriure el que penso per poder pensar. Publicar el blog és també una manera de compartir i ser honest amb la gent perquè així saben directament el que penso. Comunicar el que crec i penso és un exercici de transparència que permet no enganyar ni enganyar-me. Crec que també és una forma discreta de pregària perquè reflexiono sobre la realitat a partir del meu procés interior de trobar en ella la presència de Déu.

El títol del blog Vita moleskine deixa entreveure que la realitat procurar estar present cada dia en les meves reflexions. Gràcies el meu blog afronto els meus dubtes, comparteixo les meves creences i esperances, i penso amb il·lusió que tot això pot fer el bé a les persones que el llegeixen. Aquesta seria la petita recompensa d’escriure cada dia el blog.