dissabte, 13 d’abril de 2013

Autoritat i obediència


Pels cristians l’obediència és un camí per fer la voluntat de Déu. A la regla de Sant Benet se’ns diu ”cal que estiguem sempre a punt per obeir-lo amb els dons que ha posat en el nosaltres”. L’obediència és un instrument per fer realitat la voluntat de Déu a partir de les potencialitats que tenen les persones. Obeir, no és més, que projectar allò que som per fer operant la voluntat de Déu. L’obediència ajuda a projectar a l’exterior la bondat que Déu ha posat al nostre interior. Per això l’acte de l’obediència es basa en la corresponsabilitat de qui mana i de qui obeeix.

Som refractaris a l’obediència perquè el paradigma cultural contemporani, forjat en part a partir de l’esperit del maig del 68 del segle passat, rebutja tota autoritat perquè es considera imposició. Però ens cal una nova mirada a l’obediència des de la perspectiva de l’amor. Això és el que proposa sant Benet en la seva regla. Hem de saber traspassar l’ideal monàstic proposat per Benet a la vida quotidiana, fins i tot sense necessitat que al darrera hi hagi una fonamentació religiosa.

Un primer pas és entendre que l’obediència no ha de perseguir els interessos personals de qui té l’autoritat. Cal discernir si l’exercici de l’autoritat cerca desenvolupar els dons que les persones duen al seu interior. Per això, manar exigeix també un moment de discerniment. La pregària ha d’ajudar a revelar si es busquen els camins de Déu a través de les bondats que les persones portem al cor, o s’utilitza l’obediència com una excusa per afavorir els desitjos de poder. L’obediència sempre és cosa, com a mínim de dos i ha de basar-se en la puresa de la relació pare-fill o deixeble-mestre. L’obediència necessita de l’amor per ser efectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada