Pregar en el Camp Nou

Ahir, en el partit que jugava el Barça amb el Celtic de Glasgow, un amic meu va veure un musulmà vestit amb una samarreta del Barça fent la pregària de la nit.  Eren cap les nou del vespre, feia quinze minuts que el partit havia començat i discretament, mig amagat per un columna, totalment descalçat feia el ritual complert de la pregària.

Aquesta imatge, ben curiosa i sorprenent, pot disparar totes les actituds comprensives del món, fins a l’extrem de demanar, imbuïts d’una actitud defensora de la diversitat religiosa,  habilitar un espai en el camp del Barça on els musulmans culés puguin pregar si els horaris del futbol són coincidents amb els temps de pregària.

Res a dir, però aquesta iniciativa fora molt desafortunada. Perquè el que veié el meu amic té una altra possible lectura. La religió d’aquest musulmà pietós, digne de lloança per la seva fe, li permet diferir l’horari de pregària si les circumstàncies no permeten fer-la en bones condicions. Ah, això canvia totalment la perspectiva de l’anàlisi i de la bondat de cor. De tal manera que hom pot sospitar que el bon musulmà amb la samarreta del Barça, pot ser el que pretenia amb tota naturalitat era afirmar que ell estava allí i que pregava on li donava la gana. 

Marrro

He escoltat aquest matí un comentari d’una molt bona periodista ara la ràdio pública però, quan cal, salta a la televisió per esprémer al màxim els seus entrevistats. Ahir va entrevistar a la ràdio el president de la Generalitat que explicà, des de el seu bon criteri, quins eren el passos a seguir per avançar cap a la independència de Catalunya i quines condicions havien de donar-se per garantir la serietat d’un referèndum. Vaig sentir aquesta entrevista i em sorprengué les condicions exposades pel president, molt comprensibles, però que s’apartaven del que afirmaven alguns independentistes impacients o més extremistes. Era evident que hi havia dues lectures diferents del mateix fet..

.

Avui, la mateixa periodista comentant aquesta entrevista ha afirmat que quan va acabar-la “vaig trucar als de la CUP per veure si havia marro”. Crec que aquesta expressió, afortunada per la periodista, perquè sinó no la hauria dit, la considero totalment desafortunada perquè descriu una manera d’entendre el periodisme on el que importa, per damunt de tot, és mantenir l’audiència. Si aquesta circumstància s’hagués produït en una emissora privada, l’afirmació obeiria a la lògica de la competència ferotge per mantenir alts nivells d’audiència i això crida als anunciants gràcies els quals es manté el negoci dels mèdia. Però l’afirmació del marro es dóna en un medi públic i aquí les regles són unes altres per això la periodista entrevistadora hauria de seguir una altra lògica.

La cúpula daurada llueix en la mesquita de Palafrugell

Que passegi per la zona de Palafrugell coneguda com el polígon observarà que al costat del parc de bombers i a pocs metres d’un gran majorista de vins, licors i altres derivats de l’alcohol, veurà un edifici a mig fer presidit per una ben evident cúpula daurada. És la mesquita de la comunitat musulmana de Palafrugell que poc a poc va prenen forma. Per analogia pot considerar-se el temple de la Cúpula de la Roca del Baix Empordà. A Jerusalem existeix un gran temple, a l’esplanada on es trobava l’antic Temple jueu, on es venera la roca des d’un la tradició diu que Muhammad s’enlairà al cel. Aquest temple, que no és una mesquita, està coronada per una gran cúpula daurada.

Molt més modestament, la comunitat musulmana de Palafrugell ha anat estalviant, euro a euro, durant 20 anys a fi de poder construir aquesta mesquita. La cúpula és el signe distintiu de la mesquita, como ho és també de moltes esglésies catòliques. El gran arquitecte musulmà otomà, Mima Sinan, el seu nom complert era Koca Mimar Sinan Aga, quan va veure la basílica de Santa Sofia de Constantinoble quedà corprès per la seva bellesa. De tal manera que, a partir de les seves propostes, el patró formal ha estat la base per construir la majoria de mesquites del món musulmà. El que meravellà a Sinan a Santa Sofia fou l’enginy d’Isidor de Milet el Vell de compaginar en un mateix edifici el Panteó d’Agripa a Roma i l’estructura formal d’una basílica paleocristiana. Gràcies a Mima Sinan la majoria de mesquites musulmanes han adoptat el patró formal de la gran basílica ortodoxa de Constantinoble.

Avui, a Palafrugell, la comunitat musulmana està ben a punt de poder pregar al seu Déu en un espai modern, còmode i digne. La comunitat explica amb orgull que no han rebut cap aportació estrangera per fer aquesta obra. Tota l’obra s’ha pagat per les modestes aportacions de la comunitat musulmana. En altres indrets les comunitats musulmanes haurien de prendre la mateixa iniciativa duta a terme a Palafrugell. En alguns casos, no es pot entretenir més la construcció d’una mesquita. Hi ha ciutats, Barcelona és una d’elles, que resulta incomprensible que no hi hagi una gran mesquita on els musulmans puguin anar a pregar al seu Déu amb dignitat. Sé que en alguns casos las autoritats locals addueixen una sèrie d’arguments justificant la inexistència d’aquesta mesquita, però, coneixent per dins alguns d’aquests casos, tot em sona a excuses de mal pagador. Felicitats musulmans i veïns de Palafrugell.

Dret a decidir

Les grans manifestacions d’aquesta tarda han posat de manifest que hi ha una part del poble català que batega intensament a favor de que els catalans sobiranament decidim què fer. L’èxit de participació fou extraordinari; en cap moment hi ha la sensació de cansament malgrat alguns missatges estranys dels darrers temps o propostes que no s’acaben d’entendre. Tot i la fantàstica organització de la Diada d’enguany, continua retraient als organitzadors la poca presència simbòlica d’aquelles persones que són catalans de darrera hora. Trobo a faltar algun gets directe vers ells que els permeti consolidar el sentit de pertinença en aquest país que han de fer seu. En la Diada d’aquest any ha sobresortit amb molt intensitat el missatge del dret a decidir, dins d’un petit garbuix de propostes i contrapropostes que els dirigents polítics estan fent en els darrers dies, ha pres més força com a punt de confluència entre independentistes i no independentistes a favor del referèndum. La incorporació de noves forces polítiques fins ara més reticents en el procés independentista dóna ànims i ens encoratgen a continuar fidels en el procés que anem recorrent com a poble.

Si bé això el referèndum sembla un somni quimèric, doncs per l’altra part ni hi ha ningú que assumeixi aquesta iniciativa, nosaltres som els somni, com digué l’estimada i enyorada Muriel, i un bon grapat de catalans hem demostrar que encara volem seguir en aquest somni. A la tarda de la Diada de 2016, moltes persones anònimes sortirem a Barcelona, Salt, Tarragona, Lleida i Berga per afirmar que volem seguir endavant amb aquest procés. Tinc la impressió que no tothom deuria compartir el ritme del procés i potser les formes sobre com avançar; però intueixo que deuria haver-hi un gran acord sobre el fet que el catalans som sobirans per decidir què volem fer. Aquesta és la qüestió per construir el gran acord per continuar avançant. Assumir que el dret a decidir és nuclear en el procés encetat el 2010 no significa renunciar a res del que s’ha fet i es pot fer. Però primer hem de poder decidir de forma diàfana, sense subterfugis o succedanis. Després, cadascú decidirà el què vol que sigui aquest país, però ara hem de buscar l’afirmació del com. Aquí ens podem trobar molta més gent de la que aquesta tarda ha bategat a Catalunya.

Cal encara recórrer aquest tram del camí. Ara bé, si un cop demanat el dret a decidir i Espanya ignori aquesta petició i el referèndum pactat no sigui possible, les mateixes forces polítiques que ho hagin proposat, amb el suport de la societat civil, han de demanar als catalans i catalanes donar un pas endavant. És llavors el moment de desconnectar d’un país que dóna la impressió que ja ho fet respecte a Catalunya des de fa temps. Bona part de l’èxit d’aquest pas decisiu per la desconnexió rau en la capacitat d’algunes persones de canviar els seus esquemes mentals i abandonar la idea de que es possible de mantenir Catalunya vinculada d’alguna manera a Espanya. Quan passi això llavors serà el moment de dir adéu Espanya de forma democràtica i pacífica. 

Glosses per la vida quotidiana

Els creients cristians confessem un Déu que viu en la història de la humanitat estimant a les persones. En altres religions la idea de la divinitat és tot una altra. En algunes, fins i tot Déu ordena batlles i l’ús de la força per estendre la fe. El Déu cristià és una divinitat encarnada, que pren la condició humana assumint la seva naturalesa. Déu és amb nosaltres i per això nosaltres estem en Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres”. (Mt 1,23)

L’amor ha d’estar present en les relacions humanes. Les persones ens hem d’ajudar en tot moment. La maledicència no és pròpia d’una relació humana madura. Com tampoc la crítica ràpida i fàcil. Maldir i criticar als demés no és propi de l’estimació que cal tenir entre les persones. “¿Per què, doncs, veus l’estella dins l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? ¿Com li pots dir “Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”, si tu no veus la biga en el teu. Hipòcrites”.(Lc 6,41-42)

Glosses per la vida quotidiana

La majoria de persones volem conservar el que tenim, els nostres bens o la posició social; no volem canviar com som o en resistim a modificar el que fem i com ho fem. Tenim tendència a aferrar-nos a tot allò que conforma l’univers personal que proporciona confort. Però sabem que qui estima massa aquesta manera d’entendre la vida acabarà perdent-la. Perquè la vida és donació total i plena als demés. Aquest és l’exemple d’Isa Solà, la monja catalana assassinada a Haití, que “li han pres la vida, però ella ja l'havia donat molt abans”, com a ha senyalat Sergi d’Assís, monjo de Santa Maria de Montserrat. La vida és donació sense reserves.“Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14,33)

En la vida, abans de prendre una decisió important, solem reflexionar. En la vida de fe també hi ha moments en que cal aturar-se i posar-se en mans de Déu per tal de discernir el que cal fer. La pregària és el motor de la vida espiritual. Pregant unim l’acció amb la contemplació. Des de l’amor la pregària té sentit per il·luminar la vida dels creients. “Jesús se n’anà a la muntanya a regar, i passem tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n’elegí dotze i els donà el nom d’apòstols”. (Lc 6,12-13)

Ni els diners donen la felicitat, ni l’acumulació de bens no ens fa més feliços perquè distreuen l’ànima d’allò que és important: l’amor als demés. El cor queda contaminat pel desig de ser cada cop més ric. La societat proposa uns models ideals de felicitat que no haurien de ser els nostres. Hem de ser capaços de testimoniar que la joia de viure està en la donació gratuïta i en l’estimació desinteressada als demés; de saber gaudir de les petites i senzilles coses que tenim entorn a nosaltres. “Feliços els pobres, el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui passeu fam vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu, vindrà el da que riureu” (Lc 6,20-21)

Encarnació de Déu

Avui la comunitat catòlica ha clebrat la festivitat del naixement de la Verge Maria. Aquesta festa propicia meditar l’exclamació que feu Elisabet quan, estant en cinta de Joan Baptista, rebé la visita de la seva cosina, Maria, també embarassada. Les paraules d’Elisabet són el pròleg que introdueixen a la que la resposta de Maria fos el cant del Magníficat. Elisabet, plena de joia exclamà: “Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?” (Lc 1,43) per afegir tot seguit: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!” (Lc 1,45). La promesa es farà realitat perquè Déu s’havia encarnat en les entranyes de Maria. Déu serà un home que viurà entre nosaltres i es manifestarà ple d’humanitat per tota la humanitat.

La gran resposta de Maria a la salutació d’Elisabet resumeix el sentit de l’encarnació de Déu. La divinitat cristiana és Déu fet home que habità entre nosaltres. Aquest és el nucli de l’anunci joiós de la fe cristiana. Jesús, que era de condició divina fou el Fill de l’Home entre nosaltres. Sant Pau explica molt bé la densitat d’aquesta afirmació en la seva carta als Filipencs al parlar de Jesús: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,6-8). ¿Quin altre Déu en la història de la humanitat s’ha encarnat donant-nos el seu fill perquè fóssim salvats? ¿quin altre Déu ha renunciat a la seva magnificència per tal de deixar morir en creu al seu fill encarnat?. La contemplació de l’encarnació divina i la comprensió de la transcendència d’aquest fet, em suggereix que encara cal recórrer força camí en el necessari del diàleg interreligiós. Això és així perquè l’encarnació de Déu aporta una singularitat única al cristianisme.