Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.

Apertura del Sínode de l’Amazonia

Ha començat el Sínode de l’Amazonia a Roma. Durant tres setmanes els convocats al sínode hauren de pronunciar-se sobre els diferents punts del document de treball. En una altra nota tindré l’oportunitat de comentar els eixos principals d’aquest sínode, però pel que s’ha vist per algunes reaccions prèvies, sembla que hi ha una sector de l’Església catòlica inquiet per les conclusions que puguin treure’s i els sectors poderosos del països de l’Amazónia hi estan totalment en contra. En aquesta nota voldria destacar algunes de les paraules del papa Francesc en la missa d’apertura del Sínode.

El papa ha senyalat als assistents al sínode que "hem rebut un do per ser dons", i ha recordat "el do que hem rebut és un foc, és un amor ardent a Déu i als germans". Així, el Papa ha recordat als pares sinodals, cardenals, sacerdots i representants del poble amazònic presents en l'Eucaristia, que el "foc de Déu és calor que atreu i reuneix en unitat", el foc de l'Evangeli no és el foc "aplicat pels interessos que destrueixen, com el que recentment ha devastat l'Amazònia ". Al·lusió clara als problemes dels incendis provocats que desforesten la selva amazònica. El misteri del do no és benefici propi sinó al servei dels altres: “un do no es compra, no es canvia i no es ven: es rep i es regala. Si ens aprofitem d'ell, si ens posem nosaltres al centre i no el do, deixem de ser pastors i ens convertim en funcionaris: fem del do una funció i desapareix la gratuïtat, així vam acabar servint-nos de l'Església per servir-nos a nosaltres mateixos. La nostra vida, però, pel do rebut, és per servir”

És evident que el Francesc espera d’aquest sínode propostes transformadores de l’Església catòlica. Així ho expesa: “El foc no s'alimenta per si mateix, mor si no es manté viu, s'apaga si les cendres el cobreixen. Si tot roman com està, si els nostres dies estan marcats pel "sempre s'ha fet així", el do desapareix, sufocat per les cendres dels temors i per la preocupació de defensar l'status quo. Però «l'Església no pot limitar de cap manera a una pastoral de" manteniment "per als que ja coneixen l'Evangeli de Crist”. Ha d’haver-hi. El Papa espera canvis i anima a ser valents. “Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de fortalesa, d'amor i de prudència”. Però, la prudència no vol dir quietud: “algú pensa que la prudència és una virtut "duana", que deté tot per no equivocar-se”. Però la prudència pren sentit des de l'acció, “és la virtut que disposa la raó pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a triar els mitjans rectes per realitzar-lo”.

Les paraules inicials del papa Francesc han fixat els trets essencials per el qual espera que avanci el Sínode. Els treballs sinodals sobre l’Amazònia han de representar nous camins per a l'Església i per a una ecologia integral assumida com objecte d’evangelització. Les doscissions començaran el dilluns 7 al matí a l'Aula Nova del Sínode, on 184 participants debatran i escoltaran els diferents testimonis, molts d'ells, de representants amazònics del 6 al 27 d'octubre de el 2019.

Reflexió dels Encausats per l’1 d’octubre

El monestir de Montserrat ha acollit aquest dissabte al vespre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O.  Aquest pregària comunitària s’ha fet a pocs diez la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. Tot seguit publico el tex escrit per aquesta ocasió per tots els presos.

Vetlla a Montserrat / 5 d’octubre de 2019

Des d’aquest captiveri cruel que és a punt d’arribar als dos anys, us volem agrair les vostres mostres de suport, avui en forma d’unes pregàries que esdevenen un autèntic bàlsam espiritual per a nosaltres.

I heu decidit de fer-ho davant de la Mare de Déu de Montserrat.

A la majoria de les nostres cel·les, a les presons de Madrid i aquí a Catalunya, hi tenim una imatge de la Moreneta que ens dona escalf “dins del mantell blau”, manllevant els mots de mossèn Cinto Verdaguer. Ella ens transmet la força, la determinació, la fermesa per defensar la causa de la llibertat, que és la causa de Catalunya. Apassionadament, tenaçment, insubornablement.

Els dèbils es refugien en l’arrogància, la incomprensió i, massa sovint, la por per imposar llurs arguments. Defugen el diàleg. El temen i n’abjuren.

Preguem perquè a l’altra banda de la taula hi puguem tenir algú que defensi la seva causa amb prou fermesa per no témer l’escrutini de les urnes, de la democràcia.

Perquè els forts d’esperit tenen la generositat per pactar. Els dèbils, els temorencs, simplement imposen.

Nosaltres, malgrat aquesta infàmia que ens ha tocat de viure, ens mantenim ferms i serens. No ens faran callar. No ens vinclaran.

I malgrat el patiment que ens tenalla a nosaltres i, sobretot, a les nostres famílies no permetrem que ni la més petita espurna d’odi o de ressentiment o de rancúnia colonitzi els nostres cors i les nostres ànimes.

Donem gràcies als que hi van ser abans que nosaltres i que ens van transmetre uns valors i unes creences que ens mantenen dempeus i amb l’esguard espurnejant.

“Perquè van ser, som. Perquè som, seran.”

Com l’1 d’Octubre de 2017 en què ens vam sentir poble, com mai.

Pacíficament. Cívicament. Democràticament.

Per la pau. Per la llibertat.

Presons de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners   

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creients tenim un gran tresor en els principis i valors damunt dels quals descansa la nostra creença. Són senzills i fàcils d’entendre i explicar. Tot es pot resumir en el gran principi d’estimar als altres. Aquest amor es tradueix en buscar la justícia, la fraternitat i la igualtat per a tothom.

Venerar el Senyor és cosa santa,

es manté per sempre;

els determinis del Senyor són ben presos,

tots són justíssims.

Són més desitjables que l'or fi,

més que l'or a mans plenes;

són més dolços que la mel

regalimant de la bresca.

(Salm 19,10-11)

Sovint, pot ser massa, tenim el cor endurit i l’enteniment ofuscat. Tot i veure senyals, signes de presagi, dels problemes que ens venen al damunt actuem com si res passes. Fem oïdes sordes als avisos que cal canviar d’estil de vida, però no fem cas. Som egoistes i no pensem en nosaltres mateixos, sense voler admetre que les nostres actituds comprometen el futur de molts “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lc 10,13)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones que fan el bé, siguin de la nostra colla o no, mereixen el màxim respecte. Elles són testimonis de vida que hem de valorar i agrair. Aquestes persones ensenyen quin és el camí a seguir. Només ens cal saber-les descobrir. “Els deixebles començaren a rumiar quin d'ells era el més important”. (Lc 9,46)

Sovint som massa intransigents amb aquells que no pensen com nosaltres. Volem envoltar-nos d’una uniformitat destructora de la diversitat. Hi ha moments que la societat, tot i ser molt plural, tendeix a afavorir el pensament únic i rebutjar el diàleg. Hem de ser dialogants i respectuosos amb les diferències. “Els deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es va girar i els renyà” (Lc 9, 54-55).

Hem de saber relativitzar les nostre seguretats i assumir que som febles i vulnerables a molts esdeveniments. Per més sòlids que ens sentim, en realitat necessitem l’acolliment i companyia dels altres. Hem de saber ser senzills i deixar de banda els càlculs interessats, i reconèixer que necessitem la misericòrdia de l’amor. “El qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi” (Mt 18,4-5).

Montserrat, llum i llibertat

La iniciativa “Montserrat, llum  i llibertat” ha estat motiu d’alguna polèmica en diversos fòrums socials. Hi ha hagut defensors de la iniciativa, persones crítiques per diversos motius, alguns força comprensibles, i detractors que han valorat aquesta acció com una manipulació. Algunes opinions han defensat que la situació d’excepcionalitat es prou greu per justificar aquest tipus d’iniciatives, especialment en un lloc amb tanta significació per Catalunya com Montserrat. En l’altre extrem, han situar-se els partidaris de treure Montserrat de la confrontació política evitar-hi fer actuacions partidistes.

El debat és interessant perquè obliga a reflexionar sobre la compatibilitat d’ús dels espais públics comuns, la muntanya, amb actuacions de part. També podria incorporar-se al debat la qüestió del paper que ha de jugar una comunitat religiosa, la comunitat benedictina amb vocació d’inclusiva, davant d’un conflicte que pot manifestar-se en un espai privat com és el recinte del santuari. Aquest debat no pot plantejar-se afirmant només principis universals, sempre vàlids en qualsevol situació, sinó que cal saber situar-lo en el context en que es dóna i la significació del lloc on es produeix. No és el mateix il·luminar la serra del Montsec, per exemple, que la muntanya de Montserrat.

En la iniciativa “Montserrat, llum i llibertat” la comunitat monàstica ha sabut evitar el  protagonisme. A més, tot passava a fora del recinte del santuari, únic espai en el qual el monestir té una responsabilitat directa. En aquest sentit, les següents paraules de Josep C. Laplana ajuden a valorar la sensibilitat que la comunitat monàstica mostra davant d’algunes iniciatives sorgides de l’àmbit polític. Diu el pare Laplana : "L’abat Aureli M. Escarré, que ha passat a la memòria històrica del nostre país com una figura eminent que es va distingir pel seu compromís polític, no parava de dir-nos i d’advertir-nos als monjos: «Res per a la política», a fi d’inculcar-nos que Montserrat i nosaltres els monjos havíem de mantenir-nos en qualsevol cas lliures i mai enfeudats ni hipotecats amb cap institució ni amb cap partit polític. «Montserrat és de tots»” (Propileu, octubre de 2010)

Aquesta reflexió del pare Laplana pot estendre’s també a l’ús de la muntanya. Certament, “Montserrat és de tots” i ningú pot pretendre monopolitzar els sentiments que cadascú podem sentir pel que és i representa aquesta muntanya i els significants que ha anat tenint al llarg del temps gràcies a les aportacions de la vida monàstica. Perquè el que és avui Montserrat és l’herència d’una història d’una fidelitat continuada dels monjos, primer, i després les monges, amb un país i la seva gent. Dit això, tothom és ben acollit en aquesta muntanya mentre sigui respectuós i amable amb les idees i sentiments dels altres. Perquè tots els seus visitants formen una comunitat d’esperit que estimen el que representa aquesta muntanya i aquesta comunitat d’homes i dones que sota la regla de sant Benet fan possible, dia darrera dia, allò que cantem amb el Virolai “Montserrat estel, il·lumineu la català terra”. Com he llegit en un comentari “quan anem per la muntanya i ens creuem amb d'altres excursionistes, què fem? Els preguntem si son catalans o espanyols? O senzillament els saludem amb cordialitat”. Aquest esperit hauria de propiciar l’acolliment respectuós i hauria d’ajudar-nos a entendre el valor de significant col·lectiu que pot tenir avui la muntanya de Montserrat dins del conflicte que tensiona la societat catalana.

El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació

Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019.. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

En el nostre temps, amb la seva creixent tolerància zero cap al mal infligit, a l'abús de poder i la injustícia, el perdó i la reconciliació es tornen progressivament més importants. Alhora, no són ben entesos com a conceptes. Aquest article vol descriure què implica el perdó entre les persones i, especialment, com funciona. Per tant, vam començar traçant el que el perdó no és, és a dir, les coses de les que ha de ser distingit si es volen evitar malentesos i discussions fútils.

A continuació, desenvolupem les condicions essencials del camí cap a un genuí perdó interpersonal: reconèixer i compartir el mal infligit; jutjar i rectificar la injustícia infligida; aprendre a mirar de manera diferent el culpable; i finalment (però no per això de menor importància), descobrir el poder alliberador del perdó. Sense oblidar la 'condicionalitat' del perdó (és a dir, la confessió, restauració i purificació), també il·lustrem el seu caràcter incondicional. Això ens permet concloure amb una perspectiva del perdó de Déu i de la reconciliació religiosa.

(continua)