Montserrat, llum i llibertat

La iniciativa “Montserrat, llum  i llibertat” ha estat motiu d’alguna polèmica en diversos fòrums socials. Hi ha hagut defensors de la iniciativa, persones crítiques per diversos motius, alguns força comprensibles, i detractors que han valorat aquesta acció com una manipulació. Algunes opinions han defensat que la situació d’excepcionalitat es prou greu per justificar aquest tipus d’iniciatives, especialment en un lloc amb tanta significació per Catalunya com Montserrat. En l’altre extrem, han situar-se els partidaris de treure Montserrat de la confrontació política evitar-hi fer actuacions partidistes.

El debat és interessant perquè obliga a reflexionar sobre la compatibilitat d’ús dels espais públics comuns, la muntanya, amb actuacions de part. També podria incorporar-se al debat la qüestió del paper que ha de jugar una comunitat religiosa, la comunitat benedictina amb vocació d’inclusiva, davant d’un conflicte que pot manifestar-se en un espai privat com és el recinte del santuari. Aquest debat no pot plantejar-se afirmant només principis universals, sempre vàlids en qualsevol situació, sinó que cal saber situar-lo en el context en que es dóna i la significació del lloc on es produeix. No és el mateix il·luminar la serra del Montsec, per exemple, que la muntanya de Montserrat.

En la iniciativa “Montserrat, llum i llibertat” la comunitat monàstica ha sabut evitar el  protagonisme. A més, tot passava a fora del recinte del santuari, únic espai en el qual el monestir té una responsabilitat directa. En aquest sentit, les següents paraules de Josep C. Laplana ajuden a valorar la sensibilitat que la comunitat monàstica mostra davant d’algunes iniciatives sorgides de l’àmbit polític. Diu el pare Laplana : "L’abat Aureli M. Escarré, que ha passat a la memòria històrica del nostre país com una figura eminent que es va distingir pel seu compromís polític, no parava de dir-nos i d’advertir-nos als monjos: «Res per a la política», a fi d’inculcar-nos que Montserrat i nosaltres els monjos havíem de mantenir-nos en qualsevol cas lliures i mai enfeudats ni hipotecats amb cap institució ni amb cap partit polític. «Montserrat és de tots»” (Propileu, octubre de 2010)

Aquesta reflexió del pare Laplana pot estendre’s també a l’ús de la muntanya. Certament, “Montserrat és de tots” i ningú pot pretendre monopolitzar els sentiments que cadascú podem sentir pel que és i representa aquesta muntanya i els significants que ha anat tenint al llarg del temps gràcies a les aportacions de la vida monàstica. Perquè el que és avui Montserrat és l’herència d’una història d’una fidelitat continuada dels monjos, primer, i després les monges, amb un país i la seva gent. Dit això, tothom és ben acollit en aquesta muntanya mentre sigui respectuós i amable amb les idees i sentiments dels altres. Perquè tots els seus visitants formen una comunitat d’esperit que estimen el que representa aquesta muntanya i aquesta comunitat d’homes i dones que sota la regla de sant Benet fan possible, dia darrera dia, allò que cantem amb el Virolai “Montserrat estel, il·lumineu la català terra”. Com he llegit en un comentari “quan anem per la muntanya i ens creuem amb d'altres excursionistes, què fem? Els preguntem si son catalans o espanyols? O senzillament els saludem amb cordialitat”. Aquest esperit hauria de propiciar l’acolliment respectuós i hauria d’ajudar-nos a entendre el valor de significant col·lectiu que pot tenir avui la muntanya de Montserrat dins del conflicte que tensiona la societat catalana.