Practicar la laïcitat positiva a Catalunya

Hi ha una àmplia coincidència d'opinions sobre la necessitat d'avançar en el desenvolupament de la laïcitat de les institucions públiques. Es tracta d'avançar més, del molt que ja s'ha fet en aquesta direcció, perquè en la societat catalana encara queden vestigis pràctics i reserves mentals sobre com haurien de ser i comportar-se les institucions públiques que en un estat que per definició constitucional no és confessional. La política pública d’afers religiosos a Catalunya hauria de promoure la comprensió pràctica de la laïcitat positiva.

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col•laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar per l’aconfessionalitat de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana, tal com ho s’ha recordat recentment a Montserrat en la commemoració del document dels bisbes catalans “Arrels cristianes de Catalunya”, no ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

Petit recull de pregàries III

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

30 Gener. Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré (Sl 16,8)

31 Gener. No abandonaràs la meva vida enmig dels morts, ni deixaràs caure a la fossa el qui t’estima (Sl 16,10)

1 Febrer. M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre (Sl 16,11)

2 Febrer. T’invoco, Senyor, i sé que em respons! Que m’ajudi el teu amor admirable (Sl 17,6)

3 Febrer. Guarda’m com la nineta dels ulls, empara’m a l’ombra de les teves alas (Sl 17,8)

4 Febrer. Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n (Sl 17,15)

5 Febrer. T’estimo, Senyor, força meva! Roca i muralla que em deslliura (Sl 18,2-3)

Com els primers cristians

En l’Audiència General del dimecres d’inici de la d’Oració per la Unitat dels Cristians el Papa ha dit que el món necessita del testimoniatge fort dels cristians. Benet XVI senyalà que els cristians tenen avui una responsabilitat comuna cap al món: oferir un testimoniatge fort per portar un missatge que il·lumini el camí de l'home actual. “Com a deixebles del Senyor tenim una responsabilitat comuna cap al món, hem de fer un servei comú”, va exhortar el Papa. “Com la primera comunitat cristiana de Jerusalem, partint del que ja compartim, hem d'oferir un testimoniatge fort, fundat espiritualment i recolzat per la raó, de l'únic Déu que s'ha revelat i que ens parla en Crist, per ser portadors d'un missatge que orienti i il·lumini el camí de l'home del nostre temps, sovint privat de punts de referència clars i vàlids” afirmà Benet XVI.

El Papa es va explicà les quatre característiques que defineixen la primera comunitat cristiana de Jerusalem com a “lloc d'unitat i d'amor” i va extreure lliçons per a l'actualitat. Aquesta comunitat es caracteritzava per “l’escolta de l'ensenyament dels apòstols” i la “comunió fraterna”, i en ella “era essencial també el moment de la fracció del pa” i “l'oració” com a actitud constant que acompanya la vida quotidiana. Sobre l'escolta del testimoniatge dels apòstols que donaren de la missió, la mort i la resurrecció de Crist, el Papa va destacar que “encara avui, la comunitat dels creients reconeix en la referència a l'ensenyament dels Apòstols la pròpia norma de fe”.

En segon lloc, va qualificar la comunió fraterna com “ 'expressió més tangible, sobretot per al món exterior, de la unitat entre els deixebles del Senyor” i recordà que els primers cristians “tenien tot en comú”. Quant a la fracció del pa, indicà que “la comunió en el sacrifici de Crist és el punt màxim de la nostra unió amb Déu i representa per tant també la plenitud de la unitat dels deixebles de Crist”. Finalment, destacà que “l'oració és des de sempre l'actitud constant dels deixebles de Crist, la qual cosa acompanya la seva vida quotidiana en obediència a la voluntat de Déu”

La meditació de Benet XVI sobre la unitat dels cristians és extensible a la relació dels cristians amb la humanitat. En les seves paraules finals recordà que “l'Església abraça des del principi a gent de diversa procedència i, no obstant això, precisament a partir d'aquestes diferències, l'Esperit crea un únic cos”. Aquesta visió d’universalitat sobrepassa la mateixa dimensió de les esglésies cristianes. En aquest senit el Papa assenyalà “la Pentecosta com a inici de l'Església marca l'ampliació de l'Aliança de Déu a totes les criatures, a tots els pobles i a tots els temps, perquè tota la creació camini cap al seu veritable objectiu: ser lloc d'unitat i d'amor”.

Magnífiques paraules de Benet XVI que tenen sentit tant en la seva dimensió de projecte d’unitat dels cristians com d’actitud dels cristians vers la humanitat.

Els municipis i la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya

Bona part de la política pública de la gestió de la diversitat religiosa ha de fer-se a través dels municipis. Els ajuntaments, a través de la planificació urbanística, ordenen la situació territorial dels centres de culte. La gestió urbanística és cabdal per garantir que la situació dels llocs de culte no dificulta la pràctica del dret fonamental de la llibertat religiosa. És en l’àmbit municipal on les religions poden aportar els seus valors i principis, i les seves sensibilitats per construir la convivència. El diàleg interreligiós pren cos i s’articula també en cada un dels municipis del nostre país. A més, els conflictes entorn al tema religiós, generalment, sempre s’han expressat en relació a problemes de convivència expressats en clau local. Les ordenances locals comencen a regular determinats aspectes cívics que afecten a l’ús de vestimentes i símbols religiosos. En la mesura que les religions estan presents en l’espai públic és una qüestió que entre a formar part de les agendes locals.

La convivència cívica i el respecte a la diversitat religiosa s’expressa, a través de moltes maneres en els municipis. Han estat les corporacions locals puntals bàsics alhora de celebrar jornades de portes obertes de les diferents religions o per fomentar trobades de diàleg entre les religions. Tota política pública impulsada des d’altres àmbits de govern ha de partir de la realitat del govern local i la seva implicació en el seu desenvolupament. Moltes de les polítiques públiques sobre la diversitat religiosa necessiten aplicar-se a partir del principi de la subsidiarietat. Això vol dir que, els altres nivells de govern, han de facilitar les orientacions i els recursos adequats perquè els ajuntaments, a través de les seves actuacions, esdevinguin actors en l’aplicació d’aquestes polítiques.

Cal endegar un treball de conscienciació als poders locals perquè assumeixin amb naturalitat la política de la diversitat religiosa com una preocupació més de les que conformen la seva agenda de govern. Entenent que, després d’un primer moment, aquesta política no ha d’estar relacionada al fenomen migratori sinó a l’exercici dels drets de ciutadania. Aquest canvi de perspectiva és molt important, ja que ell condiciona les actituds i les iniciatives que es poden promoure des dels municipis vers les religions. Les autoritats locals han de sentir-se acompanyades pels altres nivells de govern alhora d’endegar polítiques concretes en àmbits com l’urbanisme, els drets civils, etc... per tal de respectar el valor de la diversitat religiosa.

La política pública i l’Església catòlica a Catalunya

Un fet que la política pública d’Afers Religiosos a Catalunya no pot oblidar és considerar el pes que l’Església catòlica té en la configuració de la societat catalana. La commemoració del document Arrels cristianes de Catalunya evoca l’actualitat d’aquesta circumstància. Per això, l’acció de govern ha de saber integrar la incidència que el catolicisme català exerceix alhora de configurar la realitat social d’aquest país. Tot i la igualtat que han de tenir les religions en les seves relacions amb el poder públic, hi ha uns trets diferencials que provenen de la mateixa tradició i arrelament social i cultural de cadascuna de les diferents confessions a Catalunya. Això és el que justifica que, en un moment donat, l’acció de govern estigui atenta perquè cadascuna d’aquestes tradicions religioses, d’acord a la seva rellevància en el societat catalana, incideixin de manera particular i diversa en la cohesió social i en la definició de la identitat nacional.

Per la seva tradició i presència a Catalunya el rol de l’Església catòlica és bàsic. L’Església catòlica catalana fou, per exemple, una de les institucions que mantingueren viu l’ús del català durant la dictadura i moltes parròquies foren elements actius en el combat per la democràcia i les llibertats nacionals. La relectura del document les Arrels cristianes de Catalunya ajuda a comprendre aquest important paper del catolicisme català. Ara, en el nou context social es poden haver modificat els objectius, però no és menys cert que l’Església catòlica continua sent essencial per l’enfortiment de la identificació dels catòlics amb la realitat nacional de Catalunya. Per això, l’acció de govern ha de ser sensible davant d’aquest fet i ha d’acompanyar al catolicisme català en la defensa de la seva singularitat davant dels possible intents de diluir-ne la seva identitat.

La política d’Afers Religiosos a Catalunya ha de saber crear les condicions perquè no es perdi la singularitat del catolicisme català. En el ben entès que aquesta actitud no ha de comportar, en cap cas, una intervenció que pugui ser interpretada com una ingerència dels poders públics en els assumptes eclesials. Senzillament, això fora inadmissible atesa l'aconfessionalitat de les institucions polítiques. Ni es bo, ni és desitjable. El mateix Consell Assessor de la Diversitat Religiosa hauria d'articular l'escrutini públic per prevenir qualsevol temptació intervencionista. Però, un cop reconegut el que no ha de passar, res impedeix promoure una política pública d’afers religiosos que mostri a la societat i a les seves institucions, les de aquí i les de fora, i de forma molt especial en els ambients romans, la singularitat de l’església catalana. Cal fer molta pedagogia i accions pràctiques per explicar com l’Església catalana està compromesa en la cohesió de la societat catalana i ha intervingut en el desenvolupament de la consciència nacional; com ha estat cabdal en el desenvolupament d’una pietat popular vinculada a la cultura del país i que avui és una institució implicada en la construcció de la convivència social i en el benestar de la societat.

Cal encertar en les iniciatives a promoure. Aquestes haurien de ser sempre respectuoses amb les dinàmiques particulars de l’Església catòlica. Cal estar convençut que aquest és el camí a seguir i persistir; cal mostrar clarament el valor social del catolicisme català i de la seva Església i el paper que ha de desenvolupar avui per definir, conjuntament amb altres tradicions religioses i formes de pensament, aquells valors que volem que ens identifiquin com a societat. Les xarxes socials, els intercanvis, el patrocini i el foment, el suport a les iniciatives de projecció cultural són, entre altres, alguns dels camins que cal explorar per enfortir aquest objectiu.

Fomentar i protegir la lliberta religiosa a Catalunya

Un altre àmbit específic d’una política d’Afers Religiosos per Catalunya és el desenvolupament normatiu. Després de la fallida revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és necessari millorar l’actual marc regulador d’aquesta llibertat per actualitzar-lo a la nova realitat religiosa, ampliar aquells aspectes no coberts en l’actual legislació i millorar algunes limitacions de l’actual normativa. Catalunya, per les competències atorgades pel seu Estatut d’Autonomia, té un marge de maniobra per assumir una certa iniciativa legislativa en aquesta direcció. És evident que hi ha unes competències reservades a l’Estat, però també és cert que el Govern de Catalunya pot prendre alguna iniciativa legislativa complementària. L’actual llei catalana de Centres Cultes és un exemple del que es pot fer en aquest àmbit.

Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.

La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.

La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.

Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.