Un altre àmbit específic d’una política d’Afers Religiosos per Catalunya és el desenvolupament normatiu. Després de la fallida revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és necessari millorar l’actual marc regulador d’aquesta llibertat per actualitzar-lo a la nova realitat religiosa, ampliar aquells aspectes no coberts en l’actual legislació i millorar algunes limitacions de l’actual normativa. Catalunya, per les competències atorgades pel seu Estatut d’Autonomia, té un marge de maniobra per assumir una certa iniciativa legislativa en aquesta direcció. És evident que hi ha unes competències reservades a l’Estat, però també és cert que el Govern de Catalunya pot prendre alguna iniciativa legislativa complementària. L’actual llei catalana de Centres Cultes és un exemple del que es pot fer en aquest àmbit.
Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.
La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.
La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.
Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.
Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.
La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.
La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.
Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada