Glosses per la vida quotidiana

Tota religió té els seus principis, doctrines i normes. Però el que val, per damunt de tota llei, és el fons de vida que hi ha al darrera de tota prescripció. És cert que les persones no hem d’estar al servei de les lleis humanes, sinó les lleis al seu servei. Però sempre existeixen, per damunt de totes aquestes lleis altres que semblen fetes pels déus i que tothom ha de reconèixer que són indiscutibles.

És perfecte la llei del Senyor,

i l’ànima hi descansa

és ferm el que el Senyor disposa,

dóna seny als ignorants

(Salm 18)

Les persones gràcies al sentit de la vista veiem les coses. També mirem. Això és diferent. Amb la mirada fixem la vista sobre algú o alguna cosa. Això és diferent que veure, exigeix intenció. Podem veure, però no mirar. Per això, les persones poden veure les injustícies del món, però no mirar-les amb misericòrdia. La mirada pot ser indiferent o plena d’amor. “En aquells temps, Jesús, tot passant, veié un home que es deia Mateu, assegut al lloc on recapten impostos, i li digué “Vine amb mi” Ell s’aixecà i s’anà amb Jesús”. (Mt 9,9) 

Glosses per la vida quotidiana

La vida és un camí, interior i exterior. Anem avançant a partir d’una experiència vital que s’ha d’alimentar amb una vida interior rica i fecunda. Per això, aquest caminar de la vida és també una recerca de tot allò que ens ajudi a créixer com a persones. Les persones creients troben en la fe uns referents adients per ajudar a fer aquest itinerari vital. La pregària, la contemplació, el silenci i, sobretot, l’amor als demés aporten bones raons pel creixement personal. “Mestre, us seguiré per tot arreu on anireu. Jesús li respon: “Les guineu tenen caus, i els ocells nius. Però el Fill de l’home no té on reposar el cap”(Mt 8,19-20)

Hi ha moments que podem tenir por. Ens sentim insegurs davant les adversitats, tenim defalliments interiors que trasbalsen el cor o alguns fets ens neguitegen. En totes aquestes situacions la fe ajuda a mantenir una esperança que ajuda a no defallir. "Senyor, salveu-nos ! Ens enfonsem! Jesús els diu "Per què us esvereu? Quina poca fe" I s'aixecà, renyà els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança". (Mt 8,25-26)

La confiança és font d’esperança. Les persones tenim tendència a ser desconfiats i malfiar dels demés. Quan ens passa això, l’esperança trontolla. En la vida, les relacions amb les altres persones, han de fonamentar-se en la confiança. Hem d’aprendre a confiar. La confiança s’educa i es practica. Cada dia tenim moltes oportunitats per demostrar-nos que podem confiar amb els demés. No tanquem el nostre cor a la confiança.

He demanat al Senyor que em guiés;

Ell m’ha escoltat, res no m’espanta.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum;

i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.

Quan els pobres invoqueu al Senyor,

els escolta i els salva del perill

(Salm 33)

El discurs de Rajoy

Per acabar els comentaris dedicats a la campanya electoral voldria referir-me al discurs de reconeixement de la victòria electoral fet per Mariano Rajoy davant de la seu del PP a Madrid. Aquest discurs podria passar com una mostra fefaent del que no ha de fer mai un líder polític: improvisar. Un polític en exercici de lideratge no pot improvisar mai. És molt repetida la frase atribuïda a Churchill que deia “quantes nits he passat sense dormir preparant la frase que he d’improvisar demà en el Parlament”. Conec una versió similar atribuïda a un primer ministre de la República espanyola. El lideratge polític és un ofici que requereix preparació i el discurs de Mariano Rajoy no estava gens preparat. Era prou sabut que el líder popular havia de pronunciar un discurs, no se sabia en quina direcció, però que havia de dirigir unes paraules als seus seguidors era obvi.

No cal reproduir sencer el discurs. Però les següents frases són una mostra de com anà el discurs “Buenas noches, buenas noches. Bueno, buenas noches a todos. Bueno, buenas noches” o “Amigas y amigos. Bueno, eh, queridos amigos y amigos. Eeeeh”. En un moment de la seva intervenció, quan duia bona estona parlant, algú recordà a Mariano Rajoy que havia dir que havien guanyat les eleccions. Diuen que una manera de desmuntar la retòrica d’una persona és publicar la literalitat del que diu. Això, que és evident per moltes persones, no ho hauria de ser una veritat aplicada a qui té la màxima responsabilitat política d’un país. Les sèries polítiques televisives i més d’una pel·lícula o les cròniques de campanyes electorals nord-americanes han demostrat que els redactors de discursos polítics tenen, per determinades ocasiones, redactats dos textos, un en una direcció i l’altre en direcció contrària. Segons com vagin les coases, es fa servir un o l’altre. Res s’improvisa. No es deixa res a la improvisació, perquè sinó, passa el que passa. Però els dirigents de la campanya popular no han fet cas a aquesta prudent precaució i deixaren que el seu màxim dirigent improvés. I així li anà.

Mecànica quàntica electoral

Vivim en societats complexes, cada cop més identificades amb les teories del caos i explicables a partir de l’aplicació social de la mecànica quàntica. Aquesta part de la física permet comprendre el comportament social des de la no predictibilitat dels esdeveniments i la lògica difusa. La nova perspectiva aportada per aquestes teories permeten assumir que les sumes poden comportar-se, en moltes ocasions, com multiplicacions en lloc de simple agregació de sumands. En altres termes, aquesta idea es pot expressar amb el principi de que el tot sempre és superior a la suma de les parts. Precisament això, és el que deurien pensar els dirigents de Podemos quan proposaren el pacte electoral amb Izquierda Unida.

Però els resultats electorals semblen demostrar que, en determinades circumstàncies, la lògica de l’elecció lectoral s’aparta dels principis de la mecànica quàntica. La aliança electoral Unidos Podemos han perdut més de un milió de vots. En aquest cas, el tot ha estat menor que la suma de les parts. Feta aquesta constatació, es podria pensar que la raó de l’alteració del principi pot atribuir-se al fet de que sumands eren força diferents o antagònics de tal manera que s’anul·laven en bona mesura. Caldrà explorar si aquesta explicació pot estendre’s a totes les aliances similars a Unidos Podemos. A Catalunya, tot i que en Comú Podem a perdut forces vots, no ho ha fet en la dramàtica quantitat que els seus homònims estatals. Probablement això ha estat així perquè els diferents sumands eren molt més homogenis degut a que aquesta aliança portava poc més d’un any de rodatge. De tal manera que, en aquesta ocasió, el principi de la mecànica quàntica semblaria que és aplicable també en les eleccions polítiques.

Zakat al Fitr

Ara que s’acosta la fi del mes de Ramadà, tots els musulmans estan obligats a practicar una forma particular de zakat, anomenada zakat al Fitr. El tercer pilar de l’islam en ordre d’importància és l’anomenat zakat que traduït seria “allò que purifica” tot i que vulgarment a Occident se’l coneix com almoina religiosa. El zakat genèric, el que es diu zakat al mal, és una taxa sobre la riquesa i alguns bens personals. Però abans que acabi el mes de Ramadà, i vinculat al sentit religiós del dejuni obligatori dels musulmans, aquests han de practicar el zakat al Fitr.

Aquesta forma particular del zakat, que es també obligatòria, és el que es coneix com l’almoina de trencament o acabament del dejuni. Els destinataris d’aquesta contribució econòmica són els persones més necessitades i la seva funció és redimir als musulmans dels possibles pecats comesos durant el mes de Ramadà. La quantitat a aportar com  zakat és la mateixa per a tothom, independentment de les seves diferents nivells d'ingrés. La quantitat mínima és d'una saa, mesura que equival a quatre grapats dobles dels aliments, grans o fruita seca, per a cada membre de la família que l’ha de rebre. Aquest càlcul pot substituir-se per una aportació econòmica que, en el cas europeu, equivaldria a uns cinc euros per persona que es vol ajudar.

Els pactes i el dia després

Estem en el dia després de les eleccions. Els opinadors confabulen sobre les anàlisis i les possibles aliances. Tot dóna voltes sobre possibles pactes. Hi ha opinions per a tot i, en més d’una ocasió, al sentir aquestes opinions penso que moltes opinions són comentaris líquids, o pot ser més, vaporosos. Hi ha tantes hores a omplir en els mitjans d’opinió que els comentaris s’allarguen i s’estiren fins l’infinit. Un dels comuns denominadors des debats són els pactes. Com que en la governabilitat d’Espanya hi ha poca cultura de pacte els resultats d'ahir semblen abocar a una fracàs anunciat. Pel que han dit la majoria de dirigents polítics, excepte el part guanyador, tots són anuncis de maniobres de distracció per no donar pistes de com poden anar els pactes, en el cas de que n’hi hagin.

Algú pot considerar que això és normal. Que la cultura democràtica comporta i exigeix dissimular les intencions dels pactes. Però, em pregunto ¿és bo que sigui així o això és també un signe de la feblesa democràtica del nostre país?. En països de cultura democràtica consolidada els pactes formen part de les agendes electorals públiques. Aquí no. Tothom amaga el que pot les seves direccions de pacte i es esquerp alhora de definir les possibles aliances. És evident que això és un altre element de dèficit democràtic. Els electors hauríem de saber abans de les eleccions quines son les preferències dels pactes. Del contrari, l'elecció racional està condicionada per una agenda oculta que quan es fa evident, molt temps després de les eleccions, pot decebre fins a tal extrem que una persona pot considerar malbaratat el seu vot. De tal manera que algun elector, si hagués sabut amb anticipació les intencions de futur dels pactes post-electorals probablement hauria canviat el sentit del seu vot. Caldria explorar, en les agendes de regeneració democràtica, com resoldre millor aquesta qüestió.

El meu vot del 26 de juny

M’ha costat votar i decidir el meu vot. He anat a votar. Bé, és un eufemisme, perquè he votat per correu. He volgut anticipar el meu vot per simple comoditat. Havia d’estar fora i no volia patir alhora de tornar a Barcelona. Solució, el vot per correu. ¿A qui votar? Aquest ha estat el dilema. És dur tornar a confiar en les mateixes persones que no es posaren d’acord fa un mesos perquè és difícil pensar que ara ho faran. Les mateixes persones que ens han portat al dilema d’avui es tornen a presentar com a candidats. Els pronòstics no auguren uns resultats diferents que ara fa mig any, ¿quina garantia hi ha quera ara seran capaços de formar govern? La seva incapacitat política és manifesta, un per omissió, altres per incapacitat i altres per arrogància. En definitiva, tota una classe política ha mostrat els límits més frustrants de la política. Malgrat el meu desànim, o desencís, he anat a votar perquè formo part de la generació que lluità per la democràcia d’aquest país. Entenc que el vot, a més d’un dret és un deure.

He tingut dificultats per conformar la meva decisió a qui votar. Ara, reflexionant sobre el procés de decisió veig que m’he mogut guiat per tres nivells de lògica. Un primer nivell ha estat l’eix de l’independentisme. La meva opció havia d’estar ineludiblement alineada a favor de la independència de Catalunya. Això ha reduït força el ventall de les opcions. Sobre aquesta opció no podia haver-hi ambigüitats o subterfugis electoralistes. No eren suficients promeses de pactes sobre l’arquitectura de l’estat o hipotètics referèndums que ràpidament sempre hi havia algú que, amb més autoritat, els posava en quarantena. No, la independència de Catalunya no era negociable en el meu vot. Dintre dels partits independentistes hi havia matisos que condicionaven la meva primera decisió. En aquest sentit, prefereixo les utopies possibles que ho són perquè no venen associades a calendaris, preses o urgències històriques a resoldre sense aturador. Desconfio de les propostes independentistes receloses de la unitat perquè tot ho entenen com un desafiament per demostrar que té més lideratge polític a Catalunya.  

Un altre nivell de la meva decisió és ha estat l’eix social. La independència ha de conjugar-se amb justícia social. Si el primer forma part dels instruments polítics, el segon pertany a la categoria de les decisions morals. En aquest camp, l’elecció del vot era més complexa. Les formacions que oferien més garanties de sensibilitat social estaven prou allunyades del que pensava que eren les alternatives polítiques independentistes partidàries de la utopia possible que havia escollit en el primer nivell de la meva elecció. No trobava l’equilibri entre la utopia social amb el camí cap a la independència de Catalunya. No trobava respostes reconfortants a favor d’una major justícia social i de majorar sensibilitat davant dels nous reptes dels actuals desequilibris socials. Tampoc trobava realista algunes solucions proposades pel radicalisme social, doncs si bé anaven carregades d’utopia no eren possibles des del punt de vista de la gestió política. El paper tot ho aguanta, mentre que governar vol dir polítiques fiscals , fer pressupostos i gestionar polítiques públiques realitzables.

La síntesi era confosa i tot semblava que, tot i que havia decidit anar a votar, millor era fer-ho en blanc. Arribat a aquest punt vaig pensar si podia, en un últim esforç per clarificar la meva elecció, fer servir la lògica del sentiment per desfer la lògica de la racionalitat emprada en els dos nivells anteriors. Arribats a aquest punt, he trobat a faltar les llistes obertes. Elles m’haurien permès determinar millor el meu vot. Com que això no és una realitat encara, he hagut de fer de construir una síntesi entre els aspectes racionals i els emotius. He decidit votar en funció de les persones que m’oferien millors garanties per defensar la utopia possibilista i reposada de la independència i mostrar sensibilitat provada per les qüestions socials que em preocupen. No ha estat gens fàcil efectuar aquesta decisió. He hagut de mirar-me les llistes de dret i al revés per poder decidir el meu vot. Per sort, més enllà dels caps de llista, he trobat una llista on hi ha algunes persones que em donen prou garanties de que el meu vot no serà inútil. Espero que així sigui. Com que són persones amb noms i cognoms els penso demanar que fan amb el meu vot. He de reconèixer que el meu vot m’ha provocat neguit interior pels excessius dubtes que he tingut. Per primer cop en la meva vida, he votat entristit, sense massa convenciment i amb més dubtes que certeses.