La pena de mort

Aquest dimecres més de 200 ciutats del món s’han il·luminat de manera especial per dir NO a la pena de mort. Aquest iniciativa, coneguda com Cities for life (Ciutats per la vida/ Ciutats contra la pena de mort) a la qual s’han sumat vàries ciutats catalanes, ha estat promoguda per la comunitat cristiana de Sant Egidio. A la ciutat de Barcelona s’ha il·luminat l’edifici de l’ajuntament. Segons ha explicar Amnistia Internacional, any enrere any s’ha augmentat el nombre de països que han retirat del seu ordenament jurídic la pena capital. No obstant això, el nombre de penes de mort s’han incrementat un 50% respecte les xifres de l’exercici anterior. L’any passat 1.634 persones foren executades en uns estats on la pena capital és un càstig legal per reparar un dany.

Hi ha tres països que concentren el 90% de totes les execucions penals que es varen produir al món l’any passat: Iran (977), Pakistan (320) i Aràbia Saudita (158). Tot i que cal tenir present que la Xina, sens dubte, és el país que duu a terme més penes de mort però les estadístiques d’aquest país són secret d’Estat i qui les faci públiques corre el risc de ser acusat de traïció. La majoria dels processos jurídics que acaben amb pena de mort s’han fet sense garanties jurídiques i per qualificar uns presumptes delictes que en la majoria de països no ho són. Moltes institucions, personalitats, organitzacions no governamentals estan lluitant per abolir plenament la pena de mort. Això encara no serà una realitat a curt termina, però la bona notícia cada cop més són els països que l’han tret del seu ordenament jurídic o han establert una moratòria per no executar a ningú.

Fidel Castro i l’esquerra innocent

He dubtat escriure aquest article però al final, després d’escoltar alguns dirigents de la nova esquerra d’aquest país, m’he convençut que puc compartir els meus sentiments davant la mort de Fidel Castro. Tota mort mereix el màxim respecte i, com que sóc cristià convençut, pregar pel difunt per l’etern repòs de la seva ànima. La pregària sempre fa bé. Dit això, la misericòrdia no impedeix fer un judici cívic del personatge. Sóc d’una generació que, com deia en Toni Comín, referint-se el seu pare, “Fidel, el Che i la revolució cubana van simbolitzar que el món mereix una alternativa al capitalisme”. L’encert d’aquesta afirmació no evita, ara que tinc prou edat per haver assumit que les utopies, a més de ser possibles, han de ser alliberadores,  expressi la idea de que el somni de la utopia cubana s’esvaí ràpidament tot i que alguns de nosaltres de nosaltres no ens adonéssim prou a temps. Jo, com l’Alfonso Carlos Comín, i molts altres, creguérem que la Cuba dels barbuts era part de la utopia esperada.

Per més ben intencionat que fossin els rebels de Sierra Maestra el totalitarisme que implantaren era incompatible, miris com es miri, amb qualsevol utopia alliberadora. Alguns de nosaltres, encesos per les proclames antiimperialistes i redemptores de tota revolució, pensàvem que es podia salvar la humanitat de tota injustícia, sense necessitat que els oprimits ens ho demanéssim. Presumptuosament ens consideràvem formar part de la mística avantguarda revolucionària. Il·lusos. La nostra innocència permeté que els totalitarismes d’esquerres continuessin damnificant als oprimits. Aquests continuaven sense llibertat per més que, aparentment milloressin les seves condicions socials. Una cop Cuba deixà de ser mirall pel món, els progressos socials, ofegats per dur embargament nord-americà i condicionats pel peatge polític exigit soviètics, acabaren per desil·lusionar el que quedava d’utòpics revolucionaris. Però hi ha resistents als desencís. Aquests dies, en ocasió dels funerals de Fidel Castro certs polítics del nostre país s’han desfet en elogis i, fins i tot alguns, hi ha anat a presentar el seu condol. Per justificar el que em sembla injustificable han parlat de democràcia dinàmica, democràcia social i altres eufemismes d’invenció política. Hi ha una esquerra populista que ha dissociat la llibertat del progrés social. És la mateixa esquerra que acostuma a interpretar de manera exclusiva el bé social.

El model cubà és un simple emmirallament d’una revolució que ben aviat es convertí en una parodia de si mateix. La seva llarga perpetuïtat ha estat possible per l’autocensura de moltes persones. Recordo que un poeta cubà, César López, em deia a casa seva de l’Havana, que el pitjor que li pot passar a una persona era practicar l’autocensura. En termes semblants s’expressà en tota franquesa Silvio Rodríguez en un col·loqui restringit després d’un recital a l’Havana Vieja. No es pot fer la revolució sense llibertat, per més que incomodin els contrarevolucionaris o els agents de l’imperialisme. La millor manera de resistir a l’ofec no era restringir les llibertats, sinó viure-les a fons amb dignitat. Perquè quan es restringeix la llibertat succeeix que només s’aprima per uns mentre que altres se n’aprofiten per viure com els antics opressors. Gràcies a la repressió de les llibertats, els afusellaments els empresonaments i l’exili provocat han fet que el règim es sentís fort i perdurés durant cinquanta anys. En aquest temps, la casta revolucionària ha gaudit del sumptuós estil de vida viscut sota el redós del partit únic. Mentrestant, la gent s’ha està passant malament i la utopia cubana s’ha devaluat i ara es ven a preu de saldo excepte per alguns internacionalistes d’aquí.

Paraula viva

Sant Carles Borromeo demana en un text per viure l’Advent preparar el cor per acollir el Nadal. Per fer-ho, convida a meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. La Paraula de Déu és paraula viva perquè s’adreça al cor de cada persona. És viva perquè sap incardinar-se a l’experiència vital de cada persona i dóna la impressió de qui li parla personalment. Penso que avui, els lectors del blog podem fer l’exercici de meditar un magnífic text del profeta Isaïes que pren tot el seu sentit si sabem apropar-lo a la nostra realitat. És un bon exercici de pietat i recolliment.

“Ah, com s'ha prostituït la ciutat fidel! Hi habitava el dret, s'hi allotjava gent honrada; però ara és plena d'assassins. Jerusalem: eres argent de bona llei; ara brilles i no vals. Eres un vi selecte, que ara han aigualit. Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns,  van darrere els obsequis. No defensen els orfes, no admeten el plany que els adrecen les viudes. Per això el Senyor, el sobirà de l'univers, el Poderós d'Israel, afirma: «No em retindré davant els adversaris; els meus enemics ho pagaran. Descarregaré la mà contra tu, Jerusalem; eliminaré les teves escòries, com fonen la plata per refinar-la. Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats; t'anomenaran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel". Sió serà rescatada gràcies al dret, els seus habitants es convertiran en virtut de la justícia. Rebels i pecadors seran desfets tots junts, desapareixeran els qui abandonen el Senyor” (Is 1,21-28).

La corona d'Advent

Avui ha començat l’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la festa del Nadal direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa del Nadal.

Com els nen obren cada dia la finestra del calendari d’advent per treure’n la xocolata o als altars cada diumenge s’encén un llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum que s’acosta. Algunes famílies fan una corona d’Advent amb espelmes que presideix la taula durant aquestes festes. La simbologia també ajuda a viure aquesta preparació de l’advent. Al voltant de la corona d’advent els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri del Nadal.

Amb aquest exercici el nostre cor s’obrirà al misteri del Nadal que es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13)

Glosses per la vida quotidiana

En l’ofici de viure cal ser coherents. És simple, cal fer allò que diem i el que expressem ha d’estar en consonància amb allò que pensem. Això ens portarà a testimoniar la fe en moments en que no pot ser ben rebuda o que pot incomodar. Tant se val, perquè si renunciem a aquesta coherència deixem de ser solidaris de l’esperança de moltes persones. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni”. (Lc 21, 12-13)

Ens mou el desig d’esperança. En la vida hem de procurar ser justos i treballar perquè la justícia sigui realitat. Som feliços quan veiem que hi ha signes d’alliberament gràcies al compromís de moltes persones per retornar la dignitat dels que són pobres o estan oprimits. “Alceu el cap ben alta perquè molt aviat sereu alliberats”(Lc 21,28)

És millor sentir-se acompanyat en l’amor, que estar a la intempèrie de la vida sense la calidesa de qui ens estima. L’amor és fidel, no abandona i té cura de l’ànima. La bona salut espiritual dóna vida i és font de felicitat. “Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia. Feliços els qui s’acullen als vostre murs, emprenen amb amor el camí” (Sl 83)

Glosses per la vida quotidiana

Davant les necessitats dels altres ¿què estem disposats donar? ?què volem compartir?. En moltes ocasions, dur una vida més austera suprimint les despeses superficials pot ser suficient per compartir uns recursos que altres persones no tenen. Consumir menys perquè altres puguin tenir. En altres ocasions, es pot compartir el temps personal per dedicar-lo a que altres persones recuperin la seva dignitat. Sempre hi ha la possibilitat de desprendre’s d’algun aspecte personal a fi de donar-lo als altres. “Aquesta viuda pobra ha donat més que tots; tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per a viure” (Lc 21,3-4)

Les persones volem experimentar seguretat. És una necessitat bàsica que cal satisfer en la vida. Hi ha una seguretat exterior que es pot resoldre a través dels recursos que garanteixen el benestar social. Però, la seguretat interior ¿com es satisfà? ¿qui o què la proporciona?. No podem confiar-la en coses fugisseres, ve una mica de vent i es desfan els plans. Cal cercar uns fonaments sòlids per la nostra pau interior. “Alguns parlaven  del temple, fen notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra” (Lc 21,5-6).

El temps de les cireres

Les notícies en les xarxes socials s’encadenen com les cireres en el cistell. El dia d’avui, sens més, he trobat seqüenciades tres notícies, aparentment sense cap relació però que, si es pensen una mica hom s’adona de la capacitat de crueltat, imbecil·litat i  deshumanització practicada en la nostra societat. Totes aquestes notícies ens recorden, en un moment, que el rostre de Déu és misericòrdia d’esperança, tot i les difícils situacions en que es troben els pobres, els marginats, els exclosos, els immigrants i els refugiats. La primera d’aquestes notícies fa referència a la polèmica suscitada pel minut de silenci fet en les Corts espanyoles en ocasió de la mort de Rita Barberà. He trobat totalment fora de lloc el desaire que alguns polítics han fet al gest en memòria d’aquesta persona i, en sentit contrari, molt lloable, les reflexions explicitades per alguns polítics, des de sempre enfrontats amb l’ex-alcaldessa de Valencia, però que alhora de la seva mort han estat capaços de mostrar una actitud misericordiosa. ¿Quin malbaratament d’educació cívica fan alguns polítics?

La següent notícia es troba en un commovedor vídeo d’un hospital sirià on atenen uns nens commocionats per l’atac amb gas clor i mentre els facultatius els estan guarint l’hospital és destruït per un bombardeig. He quedat esglaiat per l’angoixa del nen que ha sofert la intoxicació del gas clor. Les crues imatges d’aquest vídeo provoquen compassió i ira. Una profunda indignació per la capacitat de fer mal que tenim els humans. La nul·la misericòrdia de les persones que ordenen aquestes accions i la vergonyant complaença, indiferència i oblit que mostren les nostres autoritats. Les seves callades complicitats les fa tant culpables com els autors materials dels atacs. La ira de Déu ha de caure damunt d’aquests criminals que tenen noms i cognoms; persones que es troben tranquil·lament asseguts en els seus despatxos mentre moren pobres innocents. Hipòcrites.

La darrera notícia, que com a cirera anava seguida a l’anterior, és un partit de futbol organitzat a Noruega, i sembla que marca tendència, on la condició per jugar és anar completament borratxo. Per marcar un gol i donar-lo per vàlid ha d’haver-hi una taxa d’alcohol en sang superior a 1. Aquesta barbaritat té el nom de Drunk football. És una obscenitat que, davant de tant de sofriment en el món, les societats opulentes cerquin evasions cada cop més pernicioses per la dignitat humana. Em resulta sorprenent que els països nòrdics, tant sensibles en temps passats a la calidesa de la vida, siguin capaços d’abandonar la seva sensibilitat humanista, conrear el ridícul més ignominiós i esdevenir escàndol. ¿On hem arribat?

El papa Francesc, en la seva darrera carta apostòlica, Misericordia et misera, ens adverteix que és “temps de la misericòrdia perquè els dèbils i indefensos, els que estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats”. Ens diu que els pobres han de sentir la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental en la vida. Sempre hi haurà un temps per les cireres, com deia l’enyorada Montserrat Roig, perquè sempre hi necessitat d’un temps per lluitar per l’esperança d’aquells que es senten fora de tota esperança.