He
dubtat escriure aquest article però al final, després d’escoltar alguns
dirigents de la nova esquerra d’aquest país, m’he convençut que puc compartir
els meus sentiments davant la mort de Fidel Castro. Tota mort mereix el màxim
respecte i, com que sóc cristià convençut, pregar pel difunt per l’etern repòs de
la seva ànima. La pregària sempre fa bé. Dit això, la misericòrdia no impedeix
fer un judici cívic del personatge. Sóc d’una generació que, com deia en Toni
Comín, referint-se el seu pare, “Fidel,
el Che i la revolució cubana van simbolitzar que el món mereix una alternativa
al capitalisme”. L’encert d’aquesta afirmació no evita, ara que tinc prou edat
per haver assumit que les utopies, a més de ser possibles, han de ser
alliberadores, expressi la idea de que el
somni de la utopia cubana s’esvaí ràpidament tot i que alguns de nosaltres de nosaltres
no ens adonéssim prou a temps. Jo, com l’Alfonso Carlos Comín, i molts altres, creguérem
que la Cuba dels barbuts era part de la utopia esperada.
Per
més ben intencionat que fossin els rebels de Sierra Maestra el totalitarisme
que implantaren era incompatible, miris com es miri, amb qualsevol utopia
alliberadora. Alguns de nosaltres, encesos per les proclames antiimperialistes
i redemptores de tota revolució, pensàvem que es podia salvar la humanitat de
tota injustícia, sense necessitat que els oprimits ens ho demanéssim.
Presumptuosament ens consideràvem formar part de la mística avantguarda
revolucionària. Il·lusos. La nostra innocència permeté que els totalitarismes
d’esquerres continuessin damnificant als oprimits. Aquests continuaven sense
llibertat per més que, aparentment milloressin les seves condicions socials.
Una cop Cuba deixà de ser mirall pel món, els progressos socials, ofegats per
dur embargament nord-americà i condicionats pel peatge polític exigit soviètics,
acabaren per desil·lusionar el que quedava d’utòpics revolucionaris. Però hi ha
resistents als desencís. Aquests dies, en ocasió dels funerals de Fidel Castro certs
polítics del nostre país s’han desfet en elogis i, fins i tot alguns, hi ha
anat a presentar el seu condol. Per justificar el que em sembla injustificable
han parlat de democràcia dinàmica,
democràcia social i altres eufemismes d’invenció política. Hi ha una
esquerra populista que ha dissociat la llibertat del progrés social. És la
mateixa esquerra que acostuma a interpretar de manera exclusiva el bé social.
El
model cubà és un simple emmirallament d’una revolució que ben aviat es convertí
en una parodia de si mateix. La seva llarga perpetuïtat ha estat possible per
l’autocensura de moltes persones. Recordo que un poeta cubà, César López, em
deia a casa seva de l’Havana, que el pitjor que li pot passar a una persona era
practicar l’autocensura. En termes semblants s’expressà en tota franquesa
Silvio Rodríguez en un col·loqui restringit després d’un recital a l’Havana
Vieja. No es pot fer la revolució sense llibertat, per més que incomodin els contrarevolucionaris
o els agents de l’imperialisme. La millor manera de resistir a l’ofec no era
restringir les llibertats, sinó viure-les a fons amb dignitat. Perquè quan es
restringeix la llibertat succeeix que només s’aprima per uns mentre que altres
se n’aprofiten per viure com els antics opressors. Gràcies a la repressió de
les llibertats, els afusellaments els empresonaments i l’exili provocat han fet
que el règim es sentís fort i perdurés durant cinquanta anys. En aquest temps, la
casta revolucionària ha gaudit del sumptuós estil de vida viscut sota el redós
del partit únic. Mentrestant, la gent s’ha està passant malament i la utopia
cubana s’ha devaluat i ara es ven a preu de saldo excepte per alguns
internacionalistes d’aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada