dimarts, 29 de novembre de 2016

Fidel Castro i l’esquerra innocent

He dubtat escriure aquest article però al final, després d’escoltar alguns dirigents de la nova esquerra d’aquest país, m’he convençut que puc compartir els meus sentiments davant la mort de Fidel Castro. Tota mort mereix el màxim respecte i, com que sóc cristià convençut, pregar pel difunt per l’etern repòs de la seva ànima. La pregària sempre fa bé. Dit això, la misericòrdia no impedeix fer un judici cívic del personatge. Sóc d’una generació que, com deia en Toni Comín, referint-se el seu pare, “Fidel, el Che i la revolució cubana van simbolitzar que el món mereix una alternativa al capitalisme”. L’encert d’aquesta afirmació no evita, ara que tinc prou edat per haver assumit que les utopies, a més de ser possibles, han de ser alliberadores,  expressi la idea de que el somni de la utopia cubana s’esvaí ràpidament tot i que alguns de nosaltres de nosaltres no ens adonéssim prou a temps. Jo, com l’Alfonso Carlos Comín, i molts altres, creguérem que la Cuba dels barbuts era part de la utopia esperada.

Per més ben intencionat que fossin els rebels de Sierra Maestra el totalitarisme que implantaren era incompatible, miris com es miri, amb qualsevol utopia alliberadora. Alguns de nosaltres, encesos per les proclames antiimperialistes i redemptores de tota revolució, pensàvem que es podia salvar la humanitat de tota injustícia, sense necessitat que els oprimits ens ho demanéssim. Presumptuosament ens consideràvem formar part de la mística avantguarda revolucionària. Il·lusos. La nostra innocència permeté que els totalitarismes d’esquerres continuessin damnificant als oprimits. Aquests continuaven sense llibertat per més que, aparentment milloressin les seves condicions socials. Una cop Cuba deixà de ser mirall pel món, els progressos socials, ofegats per dur embargament nord-americà i condicionats pel peatge polític exigit soviètics, acabaren per desil·lusionar el que quedava d’utòpics revolucionaris. Però hi ha resistents als desencís. Aquests dies, en ocasió dels funerals de Fidel Castro certs polítics del nostre país s’han desfet en elogis i, fins i tot alguns, hi ha anat a presentar el seu condol. Per justificar el que em sembla injustificable han parlat de democràcia dinàmica, democràcia social i altres eufemismes d’invenció política. Hi ha una esquerra populista que ha dissociat la llibertat del progrés social. És la mateixa esquerra que acostuma a interpretar de manera exclusiva el bé social.


El model cubà és un simple emmirallament d’una revolució que ben aviat es convertí en una parodia de si mateix. La seva llarga perpetuïtat ha estat possible per l’autocensura de moltes persones. Recordo que un poeta cubà, César López, em deia a casa seva de l’Havana, que el pitjor que li pot passar a una persona era practicar l’autocensura. En termes semblants s’expressà en tota franquesa Silvio Rodríguez en un col·loqui restringit després d’un recital a l’Havana Vieja. No es pot fer la revolució sense llibertat, per més que incomodin els contrarevolucionaris o els agents de l’imperialisme. La millor manera de resistir a l’ofec no era restringir les llibertats, sinó viure-les a fons amb dignitat. Perquè quan es restringeix la llibertat succeeix que només s’aprima per uns mentre que altres se n’aprofiten per viure com els antics opressors. Gràcies a la repressió de les llibertats, els afusellaments els empresonaments i l’exili provocat han fet que el règim es sentís fort i perdurés durant cinquanta anys. En aquest temps, la casta revolucionària ha gaudit del sumptuós estil de vida viscut sota el redós del partit únic. Mentrestant, la gent s’ha està passant malament i la utopia cubana s’ha devaluat i ara es ven a preu de saldo excepte per alguns internacionalistes d’aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada