En
l’ofici de viure cal ser coherents. És simple, cal fer allò que diem i el que
expressem ha d’estar en consonància amb allò que pensem. Això ens portarà a
testimoniar la fe en moments en que no pot ser ben rebuda o que pot incomodar.
Tant se val, perquè si renunciem a aquesta coherència deixem de ser solidaris
de l’esperança de moltes persones. “Se us
enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les
presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de
portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni”. (Lc 21, 12-13)
Ens
mou el desig d’esperança. En la vida hem de procurar ser justos i treballar perquè
la justícia sigui realitat. Som feliços quan veiem que hi ha signes
d’alliberament gràcies al compromís de moltes persones per retornar la dignitat
dels que són pobres o estan oprimits. “Alceu
el cap ben alta perquè molt aviat sereu alliberats”(Lc 21,28)
És millor sentir-se
acompanyat en l’amor, que estar a la intempèrie de la vida sense la calidesa de
qui ens estima. L’amor és fidel, no abandona i té cura de l’ànima. La bona
salut espiritual dóna vida i és font de felicitat. “Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia. Feliços els qui
s’acullen als vostre murs, emprenen amb amor el camí” (Sl 83)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada