La perspectiva de la salvació ens aporta una doble responsabilitat: una relació personal amb Déu, a través de la qual experimentem la seva presència, i una descoberta del Déu amor a través de la nostre estimació al proïsme. En aquesta experiència d’obertura al proïsme, la persona també desenvolupa la seva relació amb Déu. En el fons és una única experiència, perquè estimant a les persones es vivifica la relació amb Déu.
Estimar a Déu estimat als demés. Això tindrà importants conseqüències en la manera com les persones comprenen el sentit de l’altre i el valor de les relacions socials. “En el cor de la persona humana s'entrellacen indissolublement la relació amb Déu, reconegut com a Creador i Pare, font i compliment de la vida i de la salvació, i l'obertura a l'amor concret cap a l'home, que ha de ser tractat com un altre jo, tot i que sigui un enemic (cf. Mt 5,43- 44). En la dimensió interior de l'home radica, en definitiva, el compromís per la justícia i la solidaritat, per a l'edificació d'una vida social, econòmica i política conforme al designi de Déu” (Compendi de la Doctrina Social nº 40). No podem estimar a Déu, sinó estimem al germà que veiem. L’experiència íntima de Déu és una comunió amb la història dels demés expressada com història de la humanitat. No és possible la contemplació de Déu al marge del rostre del germà. En ell, Déu esdevé comprensible i és fa visible en la pròpia vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada