dijous, 22 de desembre de 2016

El meu pessebre

Com cada any, seguint una tradició que em ve de petit, a casa hem fet el pessebre. El feien els meus pares, el vaig fer després jo pels meus fills i ara, la meva dona i jo, el fem per mantenir viva la tradició i significar el sentit profund d’aquests dies. L’he fet perquè el meu net integri de ben petit aquest referent. No sempre faig el pessebre amb les mateixes figures. Quant els meus fill eren menuts les figuretes eren de fang senzill, i pot ser alguna de plàstic, a fi de poder-se tocar i trencar-se sense cap pena. Després, al fer-se grans, les figures augmentaren bastant de dimensió i estaven més elaborades a partir de fang i roba encolada i pintada. Al fer-se més gran les figures també l’espai no permetia masses alegries ornamentals i el pessebre es limità a presentar les figures del naixement i els reis adorant al nen Jesús. Una mica de suro i molsa proporcionaven l’atrezzo just per crear l’establia i crear l’entorn apropiat. Un senzill joc de llumetes imitaven la il·luminació del firmament i un petit enginy permetia mantenir sospès, quasi miraculosament, un àngel damunt l’establia. 

Aquest any, tot i que ja ho havia fet algun cop algun any, he volgut fer un pessebre amb les figures que compraren els meus pares. Tenen quasi bé la meva edat. Uns quants anys. És un pessebre amb solera i una llarga història. Malgrat el temps passat, les figures es conserven encara en bon estat. Estan fetes de plom pintat i com que són del temps de penúria, l’artesà per estalviar-se plom omplí l’ànima de la figura amb ciment. Per sort meva, encara avui a la fira de santa Llúcia de Barcelona encara es troben les mateixes figures, fetes amb millor tècnica, a la parada dels artesans Bertan on el fill del senyor que comença a fer-les manté viva la tradició. Això m’ha permès reposar alguna figura que no havien envellit amb prou dignitat. 

Cada dia miro el pessebre i encenc les llumetes que tènuement creen una ambientació acollidora. Al mirar les figures amb veig a mi mateix, anys enrere, de petit quan feia el mateix que faig ara: contemplar el misteri del Nadal. En el pessebre l’esperança queda aturada, és com estàtica i està llí per ser contemplada. Tinc la sensació que les figures estan animades i em miren. Han estat molts anys contemplant com m’he anat fent gran. Ell i jo hem envellit al mateix temps. Per això els hi atorgo la prerrogativa de jutjar-me en silenci. S’han guanyat aquest privilegi. Al vespre, a l’anar-nos a dormir, apago les llums del pessebre i tinc la impressió que tots descansem, les figures i els de casa. Demà serà un altre dia, deuen pensar, i es repetirà la mateixa sensació, tot i que faltarà un dia menys per què sigui Nadal i també faltaren menys dies perquè es torni a repetir l’entranyable cerimònia d’embalar les figures, una a una, en paper fi i guardar-les en una caixa esperant el proper Nadal per tornar a representar l’esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada