diumenge, 18 de desembre de 2016

La claror que sap salvar

La mirada a la llarga fila de refugiats és insuportable. Genera tots els bons sentiments, estimula la indignació, mou la compassió i agita la misericòrdia. Però deixa, a nivell personal, un sentiment feixuc d’impotència, de ràbia continguda i un punt de desesperació. La perspectiva del proper Nadal amplifica tots aquests sentiments. Algunes persones es pregunten a les xarxes socials: ¿podem celebrar el Nadal mentre es viu el drama d’Alep?. Aquesta pregunta, tant present en l’imaginari de la humanitat, em recorda el que diu el salm 137 “Vora els rius de Babilònia / ens assèiem i ploràvem / d'enyorança de Sió; teníem penjades les lires / als salzes d'aquella ciutat. /Els qui ens havien deportat / volien que cantéssim; / ens demanaven cants de festa / els qui ens havien entristit: / «Canteu-nos algun càntic de Sió.» / Com podíem cantar cants del Senyor / en una terra estrangera?” (137,1.4). 

El record de la llibertat perduda, la visió de la injustícia no ens pot paralitzar. No podem deixar-nos endur pel pessimisme de pensar que no es pot fer res o judicar injust a Déu perquè permet tot això. Si després de l’experiència dels camps d’extermini nazis la pregunta fou ¿com creure desprès d’Auswitch?, ara la pregunta pot canviar-se a ¿com creure amb Déu després d’Alep?. I la resposta continua sent la mateixa Déu no tolera la injustícia. L’encarnació que celebrarem el proper Nadal relata que Déu es fa un home senzill i pobre, i tota la seva vida és una opció al costat dels pobres per alliberar-los. El Déu s’encarna per anunciar-nos que la salvació és possible si sabem estar al costat dels que estant patint i ens comprometem a alliberar-los de les causes que provoquen en seu sofriment. Com diu un poema de David Jou “trontollen els poders i tan sols l’Amor se salva / única claror que sap salvar”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada