El model de
democràcia plebiscitaria de les societats occidentals es basa en un estat de
"campanya electoral permanent"
que persegueix mantenir la fidelitat del seu electorat i, si s’escau, captar el
vot dels electors dels seus adversaris. Els governants, amb els ulls posats en
el retrovisor de les demandes socials i moguts pel sensibles a l’estat de l'opinió
pública, moltes vegades aconsellats pels seus assessors polítics, són àvids de
conèixer a l'instant si les seves actuacions són del grat dels seus electors. Els
estudis demoscòpics han esdevingut imprescindibles per governar.
El model
plebiscitari necessita, abans de res, que el polític sigui bon comunicador i domini
la relació amb els medis de comunicació per aconseguir que la seva opinió sigui
reiteradament repetida. És evident que els polítics han de ser bons
comunicadors, el problema és quan es confon el mitjà amb el missatge.
Per a assolir la
constant presència dels polítics en els medis els assessors de comunicació
utilitzen la televisió, les enquestes, els sondejos, etc... a fi de manipular i
influir en l'opinió pública per tal d’aconseguir una bona imatge dels seus
polítics tutelats. Aclaparat per l'afalac d'aquests mitjans el polític pot
caure en la temptació d'adaptar la seva oferta ideològica i les seves propostes
polítiques a les preferències del mercat polític o els índexs d'audiència. Quan
les enquestes i sondejos d'opinió estan en mans de polítics sense escrúpols es
converteixen en simples baròmetres d’acceptació política amb finalitats
electorals. Per exemple, les eleccions es convoquen en funció de les
oscil·lacions de la confiança política. Quan passa això, els ideals de les
formacions polítiques, en lloc d'aparèixer com valors força orientadors de
l'actuació política, són diluïts per d'adaptar-los permanentment a les preferències
del mercat de votants en cada moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada