dimarts, 9 d’octubre del 2018

Via fora contra la decepció !

Via fora! és un crit d'alarma medieval català amb què es feia una crida a la població per sortir a defensar les seves llibertats davant d'una amenaça externa o interna. Probablement dintre de poc haurem de tornar a cridar Via fora !. Ho férem ara fa un any quan l’Estat espanyol atacà la llibertat dels catalans en poder decidir el seu futur. Avui, un any després, potser haurem de tornar a cridar Via fora! Davant l’amenaça seria de desunió de les forces independentistes. Probablement no tindrem una altra alternativa. Abans de caure en el desencís, el desconcert o la desafecció hem de lluitar per recuperar la iniciativa política, refer la unitat política i seguir caminant cap l’objectiu final de la independència.

Hem d’intentar refer de nou els ponts entre les diferents forces polítiques. Amb generositat, sense recels, ni tacticismes de baixa estofa. Obstinadament hem de voler la unitat política, fora d’ella hi ha el desert dels derrotats i humiliats. Si cal demanar perdó, ¿per què no fer-ho?. Hi ha hagut moltes esperances trontollant aquests dies i costa molt seguir dempeus mentre es veu com el pacte de lleialtat entre ERC i JxC ha saltat en menys d’una setmana. Ben segur que cadascú tindrà la seva raó particular per justificar les decisions adoptades, però no m’interessen les veritats particulars, sinó aquella veritat política que construïm entre tots. ERC i JxC allunyeu els vostres moviments tàctics. Entenc que algú pugui tenir presa per guanyar les eleccions i altres no volen perdre el pas esdevenint uns actors secundaris de l’escena política catalana. Però, ¿és això el que toca ara?, ¿és ara el moment de mesurar les forces individuals o encara ens toca picar pedra i construir el país que desitgem una majoria àmplia de catalans?.

Sinó es modifica el rumb; si ERC i JxC no són capaces de recuperar la unitat d’acció, aparcant el seus moviments tàctics, serà un gran fracàs del catalanisme. Cal una estratègia comuna, negociada i acceptada per fer possible la sortida dels presos, la tornada dels exiliats i progressar cap la independència. Tot desacord dels independentistes fa forta l’estratègia de l’Estat per dividir-nos i debilitar-nos. No és el moment de disjuntives com desobeir o tenir un parlament enfortit, el que cal es trobar els punts d’unit per construir una estratègia per enfrontar-se a l’Estat. Només així serem més forts, sinó ho fem els grans beneficiats seran aquells catalans que, o bé ja els hi està bé fer el viu a viu a Espanya  o aquells que afirmen la seva identitat espanyola negant el dret als catalans a tenir la seva. Penso que no podem seguir instal·lats en la bronca i l’esglai permanent. Els nostres polítics, uns i altres, han de fer-se seus, com acusació directa a la seva incapacitat, les paraules de Martí Pol en el seu excel·lent poema “Ara mateix”: Cap dels prodigis / que anunciaven taumaturgs insignes / no s'ha complert i els anys passen de pressa. / De res a poc, i sempre amb vent de cara, / quin llarg camí d'angoixa i de silencis. / I som on som; més val saber-ho i dir-ho/i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d'un temps de dubtes i renúncies”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada