La mort no és el final, és un final.

He llegit un text del bon amic Gabriel Jaraba escrit vigílies d’una operació. La seva reflexió transmet una profunda vida interior a partir de la qual afronta aquest moment amb una extraordinària serenor. Atès que el seu text és públic el reprodueixo sencer perquè crec que pot ser de gran ajut per persones que es trobin en situacions similars.

Estic responent un a un els magnífics missatges d'ànim que m'esteu enviant. No passa res. Em trobo perfectament. Els metges saben què han de fer. M'intervindran i em trauran el que sobra; no hi ha metàstasi. Però tot plegat és una magnífica lliçó de vida:

 La vida no ens pertany, no la controlem en absolut, és fugissera, tot és impermanent i tots els nostres mals venen de no ser conscients d'això.

La mort és el que ens fa humans. Només amb la plena consciència de la mort podem ser compassius amb els altres i amb nosaltres mateixos, i disfrutar de la vida, aquest regal immerescut.

Aquesta consciència de la mort no ens dóna una actitud pessimista o ombrívola, sinó tot el contrari: l'alegria de l'esperança i l'alliberament de qualsevol servitud.

Fem mal i ens fem mal perquè ens creiem una mena de déus invulnerables. Quan ens adonem de la poqueta cosa que som és quan descobrim que en realitat som gegants. 

La vida té sentit, i cadascú ha de descobrir què significa això per ell. Els altres han de fer el seu propi camí i respectar el sentit que els altres descobreixen.

Un servidor és creient, una paraula que per a molts no vol dir res. Per a mi tampoc: no és creença sino fe. Fe en que, com deia Juliana de Norwich, l'eremita anglesa del segle XIII que és la meva santa patrona, "I tot està bé, i tot estarà bé, i tota mena de coses estarà bé". Conec les grans tradicions espirituals del món i he aprés de totes elles, des del budisme fins l'hinduisme, des de l'islam a les tradicions xamàniques (els meus estimats amics de la Buriatia siberiana, budistes que practiquen el xamanisme i molts d'ells continuen sent soviètics. Personalment un servidor és cristià, una mena de catòlic postconciliar que espera i confia en la bondat de les persones i en la salvació universal de tot el gènere humà. Crec en la "vida eterna", per a dir-ho de manera més entenedora, en la continuïtat de la consciència: quan el nostre cos "mor" la nostra ment, o més aviat el nucli essencial d'ella, continua viva. La meva responsabilitat és que quan aquesta ment ja no disposi d'un cos serà dir "vinga, doneu-me més feina, que hi ha més gent que pateix, que ignora, i als quals cal alliberar". 

La mort no és el final, és un final. La mort dóna sentit a la vida, ens il·lumina i ens fa veritablement humans. La malaltia i el risc de la desaparició física és una escola de vida que ens recorda aquesta lliçó fonamental. Si creiem que això és tenebrós o depressiu és que encara no hem entès res. La fe es adonar-se d'això mateix: "fe no es creer sin haber visto sino creer después de todo lo que hemos visto". Si demà o d'aquí a uns dies, o mesos, ja no hi sóc no passa res; continuaré fent feina segons el compromís indestructible d'alliberar i ensenyar tothom fins que aquest temps passi. L'experiència de la possibilitat de la mort i la fe en la vida indestructible fan una persona tan enormement poderosa, confereixen un poder personal tan enorme que un s'allibera de qualsevol por i servitud. I adquireix un compromís que implica una gran responsabilitat. Això són notes que vaig escrivint aquests dies i que faran un llibre.

 Gràcies Gabriel pels teus pensaments.