Pedro Sánchez, Espanya pot ser molt més democràtica

La concentració independentista a Madrid a esperonat a Pedro Sánchez a treure pit i començar a practicar l’estratègia que tants bons resultats donà a la dreta extrema i l’extrema dreta a Andalusia: anar contra els independentistes dóna vots. El següent diumenge al dissabte groc de Madrid, el dirigent del PSOE ha dit que Catalunya mai serà independent i que Espanya és una de les democràcies més avançades del món. Doncs miri, ves per on, hi ha altres països més avançats que Espanya en relació al respecte del sentiment nacional, per exemple, Canadà i el Regne Unit. Aquest dos països facilitaren que Quebec i Escòcia fessin sengles referèndums per decidir quina era la seva relació amb Canadà i el Regne Unit. ¿Per què ho feren? Per què en aquests països tenien uns pobles, Quebec i Escòcia que reiteradament expressaven la demanda subjectiva clara d’una comunitat política que no volia formar part dels respectius estats. Però a Espanya això no sembla possible perquè cap dels partits polítics anomenats constitucionalistes volen atendre aquesta demanda subjectiva i propiciar una consulta perquè els catalans decideixin sobre el seu futur.

Els arguments que els constitucionalistes addueixen per negar-s’hi és la prohibició implícita que estableix l’article 2 de la Constitució del 1978 a l’afirmar “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que la unitat d’Espanya és indissoluble”. Aquesta afirmació, útil en el moment de redactar la Constitució a fi d’assegurar la convivència davant les exigències, diuen, de les forces més reaccionàries de l’Estat, ara és un mur aparentment insalvable. Però tot és relatiu, Pedro Sánchez. Per més el que digui l’article 2 de la Constitució si el poble espanyol decideix una altra cosa aquest article és modificable. Perquè aquesta unió indissoluble no és un destí immodificable sinó el resultat d’un pacte i ara, si es volgués, es podria pactar el contrari. La modificació de l’article 2 de la Constitució és una decisió política, no el resultat d’una fatalitat irremeiable. Ni molt menys, com diuen alguns, la unitat és sagrada. Pensar això, certament, és blasfemar.

L’Estat no pot apel·lar a l’argument de la integritat territorial per refusar el dret del poble català a optar per l’estatus d’Estat independent i sobirà en aplicació del dret a l’autodeterminació. Aquest és el camí seguit a Canadà per decisió del seu òrgan jurídic constitucional. El Dictamen relatiu a la secessió del Quebec fet per la Cort Suprema del Canadà el 20 d’agost de 1998 establí l’obligació que té el l’estat de Canadà de negociar les modificacions constitucionals necessàries que permetin al Quebec realitzar la seva secessió. Em dóna la impressió que aquesta actitud és molt més democràtica que l’obstinació de l’Estat, i Pedro Sánchez en particular, en negar reiteradament la possibilitat de revisar la unitat indissoluble d’Espanya. No són massa democràtics els governants que neguen, una i altra vegada, la possibilitat de consultar als catalans sobre com volen relacionar-se amb Espanya.