El perdó també és incondicional

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Com a do, el perdó exhibeix caràcter incondicional. En aquest sentit, també mostra la seva naturalesa paradoxal: és a el mateix temps condicional i incondicional. D'una banda, només pot operar quan el perpetrador confessa i mostra remordiment; està lligat a la condició de la confessió. D'altra banda, pertany totalment a l'ordre de la gratuïtat. No pot ser imposat o exigit per la confessió. Però tampoc espera a la confessió per oferir el seu do. Es sustenta en la disposició a perdonar que expressa la noblesa de cor i ment. És la cúspide de l'amor que només desitja oferir-se a si mateix lliure i gratuïtament a totes les persones. El perdó només és genuí, és perdó en sentit ple, quan és incondicional. No pot ser el resultat de negociació ni de reciprocitat calculable. Des del costat de la víctima, només pot concedir gratuïtament. Des del costat del culpable, només pot ser sol·licitat i no imposat. Ricoeur el defineix com una "lògica de l'abundància que distingeix l'amor de la lògica de reciprocitat en la justícia".

Naturalment, això implica que el perdó pot ser o no ser concedit. La gratuïtat del perdó inclou un límit que no podem evitar. Per això diem que el perdó és una empresa fràgil. Mai se sap per endavant si va a tenir èxit. El perdó té alguna cosa d'incert i inestable, ja que ni la víctima ni el perpetrador el tenen sota el seu control. La gratuïtat del perdó és alhora la seva vulnerabilitat, en què percebem la seva naturalesa sorprenent.

Com a do gratuït, el perdó també facilita la confessió -sense que això signifiqui forçar-la (ja que llavors el perdó no seria un acte alliberador, sinó un exercici de poder). Si el perpetrador sap per endavant que no existeix cap possibilitat de perdó, farà el possible per enfosquir el mal comès i justificar-ho en un exercici d'auto-engany. Existeix també, per tant, la por a acabar en una posició dependent de la víctima i la por que el perdó sigui denegat. A el mateix temps, el perpetrador a què li és negat el perdó de la víctima pot començar a patir. Aquest patiment no és com el de la víctima, sinó que és en certa manera "acte-infligit" i pot ser rebut com a punt de partida per a créixer en veritable penediment i cap a una comunió més plena amb els éssers humans que són tractats injustament.

(continua)