Glosses per la vida quotidiana

La diversitat social i la pluralitat d’idees, de formes de pensar i viure, són uns béns a preservar. De la mateixa manera que cal defensar la diversitat cal saber dialogar per trobar els punts de trobada entre els diferents punts de vista. Gràcies a aquest esforç de diàleg es pot forjar la unitat en benefici d’un bé superior, més enllà de les justes particularitats. En determinats moments i en determinades circumstàncies la unitat respectant la diversitat enforteix la societat. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17)

 

No hi ha res més important que estimar als altres. És el manament més gran. Si no hi ha amor, tota la resta no té sentit. L’amor és el gran manament que ordena la vida cristiana. No es pot estimar a Déu que no es veu si no s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. A partir de l’amor les persones trobem la pau interior i la felicitat. L’amor a Déu i el proïsme són indestriables de la identitat cristiana. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: Estima els altres com a tu mateix” (Mt 12, 28-31)

Glosses per la vida quotidiana

Cal ser justos i estimar la justícia. No hi ha cap excusa. Les persones estem unides per una fraternitat universal que hauria de trencar les desigualtats i discriminacions que fan perdre la dignitat humana. La justícia brolla del cor i ens mou a fer el bé. La fe dels cristians anuncia una Bona Nova que dona esperança a qui pateix qualsevol forma d’opressió. L’amor que està a la base d’aquesta fe esdevé caritat política perquè vol erradicar les injustícies que oprimeixen. Els cristians som misericordiosos i compassius, però també hem de ser activistes de la justícia i lluitar activament contra qualsevol opressió.  “El Senyor fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells” (Salm 103(102), 6) 

La vida cristiana no pot ser una experiència de prohibicions i privacions sense sentit. El camí de la fe és una donació a l’estimació des d’on brolla la vivència de la transcendència. En el fons del cor Déu pren sentit a partir de l’encontre quotidià amb els altres. L’amor, expressat en forma de misericòrdia, compassió i solidaritat, dona sentit a la nostra vida.

“Vós no voleu oblacions ni sacrificis
i m’heu parlat a cau d’orella;
no exigiu l’holocaust ni l’expiació.
Per això us dic: Aquí em teniu”
(Salm 40(39), 7-8)

Alguns cops els esdeveniments de la vida ens trasbalsen i neguitegen. En aquests moments, agraïm trobar consol a les nostres preocupacions. Són davant d’aquestes circumstàncies quan esperem sentir-nos acompanyats, compresos i acollits càlidament per asserenar l’esperit. El mateix que sentim nosaltres ho senten altres persones que poden passar tràngols similars. No endurim els nostres cors a acollir els altres.“Senyor, vos m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”. (Sal 15,11)

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’aprendre a escoltar i fer cas dels consells assenyats, per més que contradiguin el que voldríem sentir. Però cal tenir criteri per discernir el que són judicis plens de raó dels falsos profetismes o els oracles interessats. Hem de fonamentar-nos en criteris sòlids i saber acollir les raons entenimentades.

Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor,
la repassa de nit i de dia.
(Salm 1,1-2)

Amb la dita popular “Que Déu faci més que nosaltres” volem expressar la nostra consciència de les limitacions humanes. Aquesta humilitat ens ajuda a descobrir que molt sovint necessitem ajut per vèncer les dificultats o contrarietats que la vida estén davant nostre. Hem de viure confiats que més enllà de nosaltres trobarem l’ajut i el consol que precisem. “En vós, Senyor, m’emparo, que no tingui un desengany, traieu-me del llaç que m’han parat, vós que em defenseu; traieu-me del llaç que m’ha parat, vós que em defenseu”. (Sl 31 (30), 2.5)

Glosses per la vida quotidiana

Sense misericòrdia la societat perd la seva ànima. La misericòrdia és l’empatia profunda amb el cor dels altres. Gràcies a ella el meu cor entra en ressonància amb el cor d’aquells que necessiten ser compresos i acceptats tal com són. Des de la prepotència no hi ha possibilitat per la misericòrdia. Aquesta ens permet relacionar-nos d’una forma diferent, més amorosa i humana amb els altres. “No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats” (Lc 6, 37-38)

 

Hem de ser coherents. El que fem ha de ser coherent amb el que pensem i el que diem. No hem d’actuar pensant amb el que diran o fem allò que sabem que agradarà als altres. Els nostres actes han d’estar en pau amb la nostra consciència. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i sincers cap Déu. “No feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent”. (Mt 23, 3-4)

 

Quan sentim unes paraules entenimentades hi parem atenció. Les escoltem amb atenció perquè ens fan pensar o sadollen el nostre esperit. Però això no passa molt sovint en els grans mitjans de comunicació. Hi ha molt soroll, xerrameques de tertulians banals que enfosqueixen l’enteniment. Trobo a faltar, en els àmbits públics paraules plenes de sentit, pronunciades amb rigor i destinades a fer-me créixer com a persona. “Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes”. (Lc 2,46-47)

Glosses per la vida quotidiana

¿Què és la providència? És una actitud que ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. No estem sols ni abandonats. Podem experimentar aquests sentiments, però no podem quedar atrapats en ells. Hem de viure amb la confiança que tenim Déu al costat nostre tot i que sovint hem de sortir a cercar-lo. Cal deixar les nostres seguretats personals i obrir-nos a la seva presència a través dels camins que ens porten cap a ell. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Mt 7, 7-8)

Moltes persones pensen que complint determinats preceptes poden ser considerats bons ciutadans. No és suficient. Cal anar a la radicalitat de l’amor per comprendre el sentit de la bondat humana que s’expressa en l’estimació al proïsme, el respecte a la dignitat de les persones, l’interès per la justícia i el tracte amable amb els altres. La indignitat, el menyspreu, l’insult o l’enuig no ens ajuden a ser bones persones. Hem de practicar l’amabilitat com a norma de relació amb les altres persones. “Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24).

Glosses per la vida quotidiana

Afirmar-se creient és proclamar que les persones han d’estimar-se sense restriccions ni càlculs interessats. L’amor ha de presidir les relacions humanes. Ha de ser un amor que tingui cura de l’altre, de les seves necessitats i esperances. L’amor ha de ser amable, és acolliment càlid de les persones i acció compromesa a favor de viure dignament i justament. “¿Quan us vam veure afamat i us van donar de menjar o que passàveu set, i us van donar beure? ¿Quan es vam veure foraster i us vam acollir o despullat, i vam vestir? ... Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 44-45) 

La pregària forma part de la vida cristiana. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un mateix. Les següents paraules ens recorden els aspectes essencials de la vida: tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir el pa necessari per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6, 7-8) 

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això val la pena aquests dies prendre distància d’un mateix i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència que no sempre actuem per amor. El penediment és una actitud necessària per obtenir qualsevol perdó. És un exercici contra l'arrogància i l'enduriment de cor. “Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu” (Salm 51 (50),18-19

Glosses per la vida quotidiana

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi” (Lc 9, 23-24)

 

Us proposo una senzilla pregària per tal d'acompanyar-nos tot el dia. Ella parla de l’actitud que hauríem de tenir totes les persones que ens diem cristians. El temps de Quaresma ens convida a cercar els camins que Déu ens proposa per fer un món més just i solidari. Aquests dies hem de saber trobar la manera de posar-nos en mans de Déu i descobrir el que vol dir fer la seva voluntat. " Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins” (Salm 24,4)

Glosses per la vida quotidiana

No es poden servir a la vegada a Déu i als diners. Aquest missatge forma part del nucli essencial de la fe cristiana. L’entabanament pels diners, les riqueses, ho acapara tot i impedeix estimar a les persones. L’afany per fer fortuna és una idolatria que contamina la llibertat personal, empobreix el cor i l’endureix a les necessitats dels altres. Els diners no són cap valor absolut perquè frenen la sol·licitud amatent als altres. La riquesa no està a tenir sinó en ser i compartir. “Encara et falta una cosa: ves a vendre el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després, torna i vine amb mi”. Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà trist perquè era molt ric. agradà . Jesús digué als seus deixebles “Per als qui són rics, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu”. (Mc 10, 21-23)

La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dona les respostes, ens cal un saber més arran de la mateixa experiència de viure. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25)

La discreció és bona consellera per no engrandir la vanaglòria. Hem de fer les coses perquè estiguem convençuts de la seva oportunitat i justesa, no per recollir l’elogi dels altres. La misericòrdia exigeix aquesta discreció pacient que actua sense esperar altra recompensa de saber que es fa el bé. “Mireu de no fer el bé davant de ela gent perquè ho vegin (...) Quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que beu tot el que és secret, t’ho recompensarà.” (Mt 5,1.3-4)

Glosses per la vida quotidiana

Som persones lliures perquè podem escollir entre fer o no fer el bé. La llibertat ens permet seguir els consells justos que ens acosten a la veritat i guien els nostres passos per camins. No tothom ho fa, i per això en el món existeix la injustícia que margina i exclou a moltes persones. Siguem ferms en el nostre caminar per la vida i busquem en tot moment ser testimonis de la justícia.

“Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor,
la repassa de nit i de dia”
(Lc 1,1-2)

En la tradició bíblica hi ha un relat on s’explica que en els inicis de la creació, l’home i la dona habitaven en el Paradís. Era un jardí abundós de plantes on hi havia l'arbre de la vida. Els seus fruits atorgaven la immortalitat. Però no el varen tastar perquè prengueren abans el fruit, es diu una poma, de l'arbre del bé i del mal. Aquest acte va comportar la seva expulsió del Paradís. Però a partir d’aquest moment els humans poden accedir al coneixement (ésser racional) i jutjar els seus actes (ésser moral). La vida i la moral des de llavors van unides establint unes veritats que tots els deus respecten. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat". (Jn 17,17)