No es poden servir a la vegada a Déu i als diners. Aquest missatge forma part del nucli essencial de la fe cristiana. L’entabanament pels diners, les riqueses, ho acapara tot i impedeix estimar a les persones. L’afany per fer fortuna és una idolatria que contamina la llibertat personal, empobreix el cor i l’endureix a les necessitats dels altres. Els diners no són cap valor absolut perquè frenen la sol·licitud amatent als altres. La riquesa no està a tenir sinó en ser i compartir. “Encara et falta una cosa: ves a vendre el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després, torna i vine amb mi”. Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà trist perquè era molt ric. agradà . Jesús digué als seus deixebles “Per als qui són rics, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu”. (Mc 10, 21-23)
La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dona les respostes, ens cal un saber més arran de la mateixa experiència de viure. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25)
La discreció és bona consellera per no engrandir la vanaglòria. Hem de fer les coses perquè estiguem convençuts de la seva oportunitat i justesa, no per recollir l’elogi dels altres. La misericòrdia exigeix aquesta discreció pacient que actua sense esperar altra recompensa de saber que es fa el bé. “Mireu de no fer el bé davant de ela gent perquè ho vegin (...) Quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que beu tot el que és secret, t’ho recompensarà.” (Mt 5,1.3-4)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada