La tradició bíblica conté un relat que explica com, en els inicis dels temps, en un jardí bell i abundant (l'Edèn), hi havia dos arbres centrals: l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal. En aquest indret hi habitaven l'home i la dona. Segons aquest relat, la vida i la moral des de llavors van unides i, de la seva amistat en sorgeixen unes veritats que tots els déus respecten. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat". (Jn 17, 17)
Dir-se creient és adquirir un compromís de vida que es manifesta a través del que creiem i del que fem. No podem ser contradictoris ni dissociar les nostres creences de les nostres obres. Aquestes ens identifiquen i donen coherència a la vida. Els cristians ens distingim, com es deia en temps antics, perquè ens estimem. Som persones que practiquen l'amor com a regle de vida. Per això, hauria de ser fàcil identificar els cristians entre altres persones, especialment perquè som solidaris, acollidors i estimem de forma activa. “Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules” (Jn 14,23-24)
Cal viure amb la màxima senzillesa i humilitat. No hem d'aspirar a ser els primers ni a perseguir la notorietat. Al contrari, sense la necessitat expressa de ser els darrers, hem de fer les coses pel valor que tenen en si mateixes i per la convicció d’allò que fem. Qualsevol reconeixement o benefici que rebem serà sempre un afegit. I si arriba, l'hem d'administrar com un autèntic regal. “Molts que ara són darrers seran primers, i molts primers, darrers”, (Mt 19,30)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada