Emprenyat, però no desafectat

L’entrevista del president del Govern amb el president del principal de l’oposició acabà malament. Hem sento decebut. En l’encontre d’ahir, la gesticulació superà al relat. Què queda d’ahir?. Molt poc. La crònica d’un gran desacord i d’una profunda decepció. Sorprenentment, quan més política cal, els líders polítics es mostren amb grans dosis de tacticismes. Dóna la impressió que els estrategues electorals de l'opisició han recomanat tensar la situació confiant que la política del no insistent i perseverant portarà importants rèdits electorals. Per la seva part, el govern sembla estendre continues cortines de fum per amagar un problema que sol no pot resoldre. L’atzucac del Tribunal Constitucional distreu massa o evita centrar l’atenció i els esforços en el que ara importa: sortir ràpid i bé de la crisi econòmica. Mentre tant, el país, que necessita un profund pacte polític per resoldre la greu crisi econòmica, es queda atònit veient com les persones que l’haurien de construir-lo no es posen d’acord.

L’agenda política no es resol de forma sensata i amb sentit comú. Es parla del mercat com una entelèquia inabastable. Els mercats són elevats a la categoria de bé moral. Però s’amaga que en els mercats hi ha molta indecència i obscenitat. Els mercats no són bens morals, ni ho podran ser-ho mentre els especuladors campin com vulguin i facin trontollar l’economia de països; o els directius de les grans corporacions tinguin uns incentius fabulosos, tot i que alguns hagin enfonsat l’economia mundial o les pensions d’alguns d’ells siguin d’escàndol. Un mercat així és immoral. Perquè és immoral pretendre responsabilitzar de la sortida de la crisi a tots els ciutadans, mentre els culpables segueixen acumulant beneficis o el sistema financer, gran receptor d’ajudes públiques, no els presten als emprenedors perquè creïn de nou riquesa. La lògic del màxim guany predomina sobre l’ètica de la responsabilitat i l’esforç.

En aquest moments, trobo a faltar una veu col·lectiva de l’Església catòlica espanyola. Església tant ràpida en opinar sobre altres, es mostra lenta per recordar al sistema econòmic que hi ha una ètica social que cal afavorir i respectar. Alguns pastors, a tall individual, han recordat el guiatge de la recent Doctrina Social de l’Església en l’anàlisi de l’economia global. En aquest sentit, el pensament de Benet XVI resulta clau. Però això no és suficient. Com tampoc ho és refugiar-se en la vigència de declaracions anteriors. La societat espera veus clares i decidides. Avui cal que els pastors de l’Església encapçalin el to profètic de la denúncia cristiana i aportin esperança allí on la crisi crea abismes d’exclusió. La societat espanyola necessita que les principals institucions del país, a més del rei Joan Carles I, reclamin que cal un gran acord polític per sortir de la crisi. Ara més que mai es temps per la política. La gran política construïda sobre una anàlisi encertada, unes alternatives consensuades i gran dosis de lleialtat institucional. Puc estar emprenyat, però no estic desafectat. Segueixo creient en els grans valors socials que han motivat a moltes persones a lluitar a favor de la justícia i l’equitat. Per això, reclamo més convenciment en aquestes creences bàsiques i més compromisos concrets per recuperar l’economia d’aquest país. Estic perplex, però segueixo confiant en la política.