Alguns fets aparentment inconnexes, Gürtel, el cas Millet, el cas Petròria i la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s’ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l’estament social que hauria d’estar més protegit davant les temptacions de la corrupció.
Els fets esmentats conviden a que algunes persones s’interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d’alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l’honestedat d’aquells que tenen alguna responsabilitat en l’espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l’escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l’actuació en l’espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s’estén la sospita de que la pròpia societat, davant d’aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel be comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.
La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de que tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanador, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L’espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho son. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubte de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.
Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que es necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l’espai públic. Es tracta, bàsicament, d’emprendre el camí d’una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l’activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l’àmbit polític l’eina que la civilització s’ha donat per ordenar la convivència. És el moment de que la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans.
Per això el principal problema d’ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l’aparent volatilitat d’alguns valors. Des de l’àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s’equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l’acord sobre el pla d’infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.
Els fets esmentats conviden a que algunes persones s’interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d’alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l’honestedat d’aquells que tenen alguna responsabilitat en l’espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l’escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l’actuació en l’espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s’estén la sospita de que la pròpia societat, davant d’aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel be comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.
La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de que tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanador, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L’espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho son. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubte de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.
Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que es necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l’espai públic. Es tracta, bàsicament, d’emprendre el camí d’una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l’activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l’àmbit polític l’eina que la civilització s’ha donat per ordenar la convivència. És el moment de que la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans.
Per això el principal problema d’ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l’aparent volatilitat d’alguns valors. Des de l’àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s’equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l’acord sobre el pla d’infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada