Sóc creient, i tú?

La meva confessió de fe és una afirmació que vol tenir un lloc en l’espai públic. Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta proclamació amb naturalitat quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar la fe, com tampoc pensar que la creença limita la condició humana. El fet de creure, com el de no creure, estan en la pròpia naturalesa de les persones. No cal justificar la creença.. De la mateixa manera que tampoc cal fer-ho en sentit contrari. Creure o no creure forma part de l’existència humana.
El fet de que en la societat hi hagi persones creients no fa que aquella hagi de ser considerada poc avançada. La creença no qualifica el nivell de maduresa de la societat. Gràcies a la coexistència de la creença com la no creença fan madures les societats perquè és signe de llibertat i democràcia. Aquesta coexistència ha de manifestar-se en l’espai públic. Per això, és necessari la confessió pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la. De manera particular, cal explicitar la creença davant d’aquelles situacions en les quals els valors cristians poden entrar en contradicció amb allò que es pot considerar políticament acceptat