Una tarda plena de llum anàrem al santuari de san Miguel de Aralar. Pujar-hi és tant espectacular com les vistes que es dominen des del cim d’Artxueta on es troba l’església coneguda també com san Miguel in Excelsis. Diuen que la mirada s’extasia en els dies de boira baixa, llavors el santuari sura per damunt de la blancor majestuosa que s’estén per tot arreu al peu de la muntanya. Quan hi anàrem era una tarda tardorenca plena de sol que s’anava marxant poc a poc en l’horitzó. La seva llum omplia de tonalitats el festival de colors del bosc de fageda que ens acompanyà mentre pujaven en carretera cap el santuari. Cada revolt era un misteri i una invitació a aturar-se per gaudir de la natura que canviava constantment de color.
El nom in Excelsis evoca el cel que tots imaginem quan des del santuari mirem al nostre entorn. Una natura austera, pràcticament sense cap vegetació, més enllà d’un parell d’arbres, ens introdueix a l’interior del santuari. Temple romànic primitiu del segle XI ampliat posteriorment en el segle XII. Entrant en el santuari el visitant es troba amb les cadenes que la llegenda atribueix al desconsolat Teodosio de Goñi i la lluita de sant Miquel amb un drac per alliberar-lo de les cadenes que l’empresonaven. El presbiteri del temple està presidit pel famós Retaule d'Aralar, una obra d'art de 2 metres de longitud per 1,14 d'altura. Aquesta obra mestra de l'art romànic és un frontal d'esmalts i cristall de roca de principis del segle XII.
En l’absis de la dreta hi ha un sant Crist sospès, de senzilla factoria, que les penombres li donen un encant que convida a la pregària del silenci. Per sort, estàvem sols i això ens permeté pregar per moltes de les persones que estimem. A mesura que el sol declinava la intimitat del lloc convidava al recolliment. A fora, la mirada exterior es perdia per l’horitzó on sobresortien les serres d’Urbasa i Andía. La vista no tenia aturador, tot era bellesa, pau i recolliment. Mentrestant, aprofitant les darreres hores del dia un remat d’ovelles amb llana a punt xollar dringaven les esquelles i nosaltres emprenien el camí del retorn. Un cop fet el primer tomb de carretera, sant Miquel d’Aralar s’esvaí dins del seu silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada