Sota
una pluja no intensa però persistent, emprenguérem el viatge cap a Roncesvalles-Orreaga.
Estàvem atrets per la història del lloc sempre envoltada d’una àuria d’èpica
medieval. El camí d’anada torna a ser un seguit de sensacions visuals. El
paisatge s’anava tancant a mesura que es pujava per la carretera de França. De
tant en tant es veia algun caminant que pensàvem que podria ser un peregrí del
camí de sant Jaume fent la seva ruta. L’arquitectura de les cases dels pobles
es semblà diferent de la que havien vist en la vall del Baztán. Tenint punt ens
comú, era diferent. La carretera anava seguint en paral·lel el curs del riu
Agra.
Poc
a poc ens acostarem al port d’Erro on la natura tornava a mostrar-se
majestuosa. La pluja, com digué un amic nostre navarrès, accentuava els colors,
amplificació la simfonia de tonalitat. A mesura que ens enfilàvem per les
costes del port, el bosc s’anava tancant. La poc llum s’esforçava per penetrar
entre les fulles. Semblava que ens trobéssim en un bosc encantat. Al final del
port, un cop dins de la vall d’Erro i passat el poble de l’Espinal començà una gran
recta que, passat Burguete, ens introduí a Roncesvalles- Orreaga. Vaig trobar
aquesta entrada esplèndida. Aquest qualificatiu tant servia per qui anava a
Roncesvalles- Orreaga, era un preludi que acollia, com perqui se n’anava per
començar la part navarresa del camí de sant Jaume. Seguia plovent.
La
Col·legiata de santa Maria de Roncesvalles- Orreaga queda enclotada entre grans
edificis destinats a l’acolliment de peregrins. L’església gòtica és
representativa del gòtic navarrès. La baixada a la cripta impressiona. L’escala
és fosca i les pintures de la cripta són visibles gràcies a les llums dels tifons
mòbils. Tot i així es pot reconèixer la insinuació de la bellesa que l’indret
hagué de tenir en el se temps. Retornats a la nau de l’església es pot admirar
el baldaquí de l’altar. Un amic gironí hem comenta que aquest baldaquí és còpia
del que hi ha a la catedral de Girona. Una amiga, també gironina m’escriu per
dir-me que la còpia del seu dels anys 40 o 50 del segle passat. Amb aquest gest
es volia recordar la relació de Girona i Roncesvalles-Orreaga amb Carlemany, i
que en la idea de fer aquest baldaquí hi havia intervingut -entre altres
persones- el que aleshores era bisbe de Girona, Josep Cartañà, que durant la
guerra civil havia residit a Navarra. Aquesta amiga em comenta que quan ella
visità Roncesvalles-Orreaga la persona que feia una visita guiada va dir
"Vienen muchos catalanes, pero muy pocos reconocen el baldaquino". Ves
per on, a Roncesvalles-Orreaga, el baldaquí de l’altar major, que sembla
totalment gòtic i propi del lloc, és una exportació catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada