La setmana tràgica

Avui ha tingut lloc a Barcelona la inauguració de les Jornades sobre la Setmana Tràgica organitzades amb entusiasme i rigor en commemoració del seu centenari per mossèn Ramon Corts, historiador director de la Biblioteca Balmes i rector de la Parròquia de la Concepció de Barcelona. Després de l’obertura acadèmica per part de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martinez Sistach, el també historiador J.B.Culla ha fet una interessant reflexió sobre els diversos factors que portaren a la Setmana Tràgica de 1909. Per començar, J.B. Culla ha puntualitzat que l’adjectiu “tràgic” està ple de connotacions ideològiques. Fou tràgica pels partidaris de l’ordre establert (política i clerical); mentre que pels sectors populars fou la setmana roja, setmana revolucionària, setmana gloriosa o revolució de juliol. Al final quedà en l’imaginari la paraula tràgica.

De tot el que ha dit m’ha deixat impressionat el paper reaccionari jugat per bona part de l’església catalana d’aquella època. Aquesta no va saber interpretar els signes del temps: la desafecció de les classes populars catalanes contra un règim que obligava a la lleva els seus fills reservistes per anar a combatre al Marroc, mentre els rics se’n lliuraven previ pagament de 6 mil rals. La duresa de la guerra feia evident la dita d’aquells temps de “Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Ningú volia enviar els seus fills a la mort. Els rics ho podien evitar, els sectors populars no. La Setmana Tràgica fou, bàsicament, una revolta contra el tribut de sang.

La resposta popular a una situació considerada injusta fou la vaga general convocada pel 26 de juliol i la seva radicalització el dimarts 27 quan arribaren les primeres notícies de la mort de 1.200 espanyols al Barranco del Lobo, la majoria reservistes que havien sortit del port de Barcelona. El moviment popular no fou una revolució sinó una clam de justícia davant del desastre de la guerra. Però el que havia començat com una protesta contra la guerra considerada incomprensible, es convertí en una manifestació d’anticlericalisme. Perquè l’església havia anat combatent, dia darrera dia, el pensament d’aquells sectors populars que s’oposaven a les greus condicions socials del començament del segle XX.

L’estreta complicitat de bona part de l’Església catòlica amb els nuclis dirigents de la societat bloquejà que pogués interpretar la revolta popular com una manifestació contra la guerra. Dominada per la por l'Església catòlica catalana i cregué que l’esclat popular era una revolució contra ella. La jerarquia catalana i espanyola estaven espantats per les idees del radical Lerroux que poc abans havia escrit “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organizaciónsocial, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos”. Des de la defensiva els bisbes catalans, començant per Torres i Bages, denunciaren que la revolta del juliol era una conspiració contra el Crist. Que aquesta revolta havia estat preparada des de les escoles sota el guiatge del pensament laic. Deien que els llibres d’aquestes escoles fomentaven l’anarquia i l’odi. Per això, calia perseguir, tancar l’escoles i els diaris lliberals, reprimir i condemnar tot el moviment que propiciava l’escola laica d’aquella època, res de misericòrdia i pietat. Aquestes eren les paraules de molts eclesiàstics d’aquella època.

A partir de documents consultats J.B. Culla considera que l’Església catòlica catalana de 1909 creà les condiciones per la ferotge repressió endegada posteriorment pel govern d’Antonio Maura. Un dels damnificats fou Francesc Ferrer i Guardia que fou condemnat a mort, junt amb quatre persones més, per una revolució que li hauria agradat encapçalar, però que només va poder seguir-la a distància des d’El Masnou. La principal prova contra Francesc Ferrer i Guardia fou l’acusació dels bisbes catalans. A partir d’aquells moments bona part de l’Església catòlica catalana es refugià en plantejaments profundament conservadors, moguts per sentiments de venjança que buscava l’eliminació física dels seus adversaris, i reclamaven cada cop més privilegis i el monopoli de l’adoctrinament moral en les escoles.

En cap moment la jerarquia eclesiàstica catòlica s’interrogà si ella no havia estat també culpable parcial dels fets de la setmana tràgica. Poques veus catòliques assumiren aquesta visió autocrítica dels fets. De totes elles destaca la glossa de Joan Maragall en el seu article memorable article “L’església cremada”. El gran poeta escriví ”destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva,aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors. I com que ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emprada pels rics i els poderosos i els que hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres en la vostre pobresa i la vostre rebel·lió i la vostre desesperació i el vostre odi ... os la heu reconquistada”. Les paraules de Joan Maragall, digué en la seva cloenda J.B. Culla, no tingueren cap ressò en la jerarquia de l’Església catalana.