La religió font de resiliència i de sentit

És evident que el fet religiós no s’ha diluït. L’espai públic, el lloc comú per la convivència, està ocupat per múltiples expressions religioses. No obstant, algunes persones, encara manifesten un cert rubor per expressar la rellevància que té la religió en la seva vida privada. Per alguns, el fet religiós es troba a l’arrel de la seva actitud davant de la vida. D’altres, la religió aporta un sentit difús de pertinença que ajuda a passar el tràngol de la quotidianitat. Moltes persones troben en el fet religiós motius sòlids per suportar la inclemència dels esdeveniments. En definitiva, la religió continua actuant com a motor de resistència per trobar un sentit a la vida.

Probablement han canviat, i molt, les pràctiques religioses. Les persones són menys proclius a participar activament en les propostes litúrgiques d’algunes confessions. A casa nostra això és evident en relació a l’església catòlica. En altres països passa el mateix amb altres confessions religioses. Però hi ha altres països que es notòria la recuperació de les pràctiques religioses. Mentre en uns llocs es constata la minva de la pràctica religiosa tal com era coneguda fins ara, en altres, la religió es coneix una notable efervescència social. En qualsevol cas, els fets no qüestionen que la religió continua essent una font de resiliència. Gràcies a la religió les persones resisteixen i troben el sentit de la vida.

Hom podria pensar que la religió té un paper funcional. Tal com en el seu moment descriví Durkheim. És cert, però no és la única possibilitat. La religió va més enllà de la seva utilitat social. Gràcies a la religió moltes persones troben un sentit a la vida enfront al que consideren un absurd. Les tradicions religioses, amb les seves interpretacions, valors i principis actuen com a “comunitats d’intepretació” (Habermas) o aporten “horitzons de sentit”. Gràcies als quals les persones reintrepreten els esdeveniments i defineixen una visió que transcendeix la realitat. Les religions permeten anar més enllà de la realitat present. Les religions són font de resiliència i esperança

Protestantisme IV

En relació a l'organització eclesial en el protestantisme es consolidaren tres grans models bàsicament amb les seves variants. El primer és el model episcopalià. Són esglésies molt jerarquitzades amb una patró molt similar a l’església catòlica però sense la figura del papat. Aquestes esglésies tenen bisbes i un sínode nacional que pren decisions. Les esglésies anglicana i luterana segueixen el model episcopalià. Un segon model és el presbiterià. Aquest es distingeix perquè no hi ha bisbes. Els preveres són la figura entorn a la qual s’articula l’estructura eclesial. Entre tots els preveres s’escull el que presideix el sínode nacional. Aquest model eclesial es troba en les esglésies presbiterianes, les metodistes i un conjunt d’esglésies que s’identifiquen amb el nom de reformades. El darrer model és l’anomenat congregacionista. En aquestes esglésies l’eix de l’organització eclesial són les congregacions locals totalment autònomes i sense cap lligam entre elles, tot i que, en algunes ocasiones, poden existir uns febles lligams entre vàries congregacions. Aquest és el model que segueixen les esglésies anomenades congregacionals com són les baptistes, les Assemblees de Germans i moltes de les esglésies que s’anomenen independents.

Després de l’excomunió de Martin Luter (1520) es constituí el nucli del que fou posteriorment l’església luterana a Alemanya i als països nòrdics. Mentrestant, a Suïssa, Joan Calví emprengué també un procés de reforma similar a l'alemany que s’estengué ràpidament en aquest país, França i Holanda donant origen a les esglésies reformades i presbiterianes. Influït pel moviment calvinista, John Knox impulsa un altre procés de reforma del tipus presbiterià a Escòcia. A Anglaterra, per la mateixa època neix l’esgèsia anglicana situada a mig camí entre el catolicisme i la reforma. Per això a l’interior de l’anglicanisme existeixen esglésies més identificades amb el catolicisme, són les anomenades anglocatòliques, i altres més properes a la reforma i per això es denominen anglicans evangèlics. De les esglésies anglicanes sorgí una segona reforma als segles XVII i XVIII especialment a nord-americà. Aquesta segona reforma donà origen a les esglésies metodistes, baptistes i les congregacionistes. Durant el segle XIX sorgiren els primers moviments pentecostalistes que tingueren un gran desenvolupament el segle XX, primer als Estats Units i després a l’Amèrica Llatina.

L’aparició, consolidació i primer extensió de la tradició protestant és coetània amb l’emergència dels estats moderns. Aquest fet influí notablement amb la consolidació d’esglésies reformades de caràcter nacional.

Setmana Santa

Avui, Diumenge de Rams, comença la Setmana Santa. Per moltes persones, és una temps de descans; per altres és també un moment per viure en profunditat el misteri de la creença cristiana. Durant una setmana és viu el misteri de la creu, amb la visió de l’abandonament i mort de Jesús en creu i la seva posterior resurrecció. Element central en la confessió de la fe cristiana.

L’experiència d’aquest fets ha inspirat a molts músics a escriure brillants composicions que ajuden a percebre la mística d’aquesta setmana. Recomano escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach. És la música que m’acompanya des del Diumenge de Rams fins el Dijous Sant. Els cants de setmana santa dels monjos de Montserrat són una bona companyia per comprendre la celebració de l’amor del dijous sant. La seva bellesa permet assumir el sentit de l’amor sense mesura.

Durant el tríduum pasqual escolto l’Ofici de Setmana Santa de Tomàs Luis de Victòria. M’agrada la mística que desprèn aquesta composició. Resulta reconfortant per l’esperit contemplar el sentit dels textos que composen les lamentacions de Jeremies i els responsoris dels nocturns de cada dia. No cal ser cristià per captar l’experiència espiritual que transmet aquest autor.

Divendres Sant és un bon dia per escoltar els improperis de Palestrina i després extasiar-se amb l’Stabat Mater de Pergolesi. Dues peces memorables en les quals es transmet la perplexitat davant de la mort en creu de Jesús, primer, i després el dolor de la seva mare al peu del patíbul. Són dos moments on la música convida a contemplar el misteri de la mort de Jesús i compartir la desolació i desconcert que comporta la contemplació del seu cadàver en la creu. Moments de silenci i de meditació.

Finalment, el Messies d’Haendel és una bona companyia per celebrar la joia de la resurrecció. Aquesta obra, que representa una mirada a tot el misteri de Jesús, té els seus moments intensos quan expressen la joia de la resurrecció. Per això la seva música vigorosa i alegra manifesten l’estat exultant del creient al veure que la resurrecció del Crist ha vençut l’anorreament de la seva mort.

Protestantisme VI

Esglésies Reformades o presbiterianes

Els reformats, junts amb els luterans, són l’eix del protestantisme històric perquè neixen de la reforma del segle XVI. Les esglésies reformades s’inscriuen en la tradició del reformador Joan Calví. Aquest, francès exiliat a Suïssa, tot i participar en el moviment reformador de Martí Luter, exercí la seva influència en la reforma de l’església suïssa. La reforma de Calví no fou de matriu luterana. Els reformadors suïssos seguiren els ensenyament d'Hudrlich Zwingly. Calví establí una línea de reforma en paral·lel a la de Martí Luter. El sistema teològic de Joan Calví es troba formulat en la seva obra La Institució de la Religió Cristiana publicada a l’any 1536.

El calvinisme afirma que els credos fonamentals dels primers segles del cristianisme són els principis bàsics del moviment reformador. Des dels seus inicis el pensament calvinista ha exercit una gran influència en la resta del moviment protestant. L’element central del pensament calvinista és la sobirania de Déu per sobre tot judici humà. El calvinisme emfatitza que les persones no aporten res a la seva salvació; només Déu és l’iniciador de tota salvació. Aquesta no és el resultat de la cooperació entre Déu i la persona, sinó que depèn exclusivament de la iniciativa de Déu. Les persones bones ho són perquè Déu ho vol. Déu ha triat quines són les persones que han de salvar-se. La doctrina calvinista té molt de predestinació. Els calvinistes accentuen el testimoniatge i el compromís de les persones amb la societat.

Doctrinalment els presbiterians són similars als luterans, tot i que accentuen la sobirania de Déu seguint les doctrines de Joan Calví. En l’església presbiteriana es bategen els nens en oposició al bateig d’adults dels anabaptistes. Les litúrgies presbiterianes es caracteritzen per estar centrades en el cant dels salms sense cap acompanyament d’instruments musicals. El govern de les esglésies descansa en la figura del presbíter (persona anciana) escollit democràticament per l’assemblea local de cristians. D’aquí li ve el nom d’església presbiteriana en contraposició l'altre model de la reforma l'episcopalià. Les comunitats són governades per un consistori de presbíters. A un altre nivell, l’església presbiteriana, té un conjunt de concilis de presbiters, de sínodes i l’Assembla General o Concili Suprem per això el seu model organitzatiu s’anomena presbiteriana-sinodal. L'organització d'aquesta església està a mig camí entre el episcopal dels anglicans i el congregacionista. Els presbiterians ordenen homes i dones com a pastors, ancians o diaques.

La politització del fet religiós

El fet religiós ha tingut sempre una important notorietat política i, per tant, ha suscitat un elevat interès polític. Al voltant del fet religiós, de les tradicions i confessions religioses, s'articulen visions de la societat, es construeixen relats que ajuden a la cohesió social, s'aporten criteris morals per a millorar la convivència i els individus poden trobar respostes a les seves inquietuds vitals. La diversitat cultural i el pluralisme religiós tenen una incidència notable en els patrons de convivència fet que justifica l'interès polític d'aquestes qüestions. Perquè totes aquestes qüestions es projecten al camp de l'acció política.

La tornada de la religió a l'espai públic ha contribuït a recuperar l'interès polític pel fet religiós. Es suficient contemplar la quantitat d'espai que aquesta qüestió ocupa en els mitjans de comunicació. En algunes ocasions, l'interès sorgeix per la rellevància de les qüestions a tractar, encara que en alguns casos dóna la impressió de que el fet religiós, o l'interès per la laïcitat, són el resultat d'estratègies de mobilització de l'estat d'opinió de la ciutadania.

La progressiva rellevància adquirida pels temes relacionats amb el sistema de valors en les societats avançades ha provocat també l’entrada de les tradicions religioses en l'agenda política. Per això les esglésies, i de forma rellevant l'Església Catòlica, s'han considerat legitimades a intervenir en l’arena política per considerar que s'aborden temes en els quals tenen criteris morals. Per altre part, la política de confrontació utilitzada per una part dels bisbes catòlics ha fet que la qüestió catòlica torni a ser un tema present en l'agenda política. En la mesura que alguns eclesiàstics han optat per irrompre en l'escena política, amb instruments d’acció més polítics que pastorals, és normal que els responsables de l'acció de govern prenguin nota d'aquesta realitat i la incorporin en la seva agenda de decisions polítiques.

Per altre part, alguns moviments cristians s'han sentit cridats a combatre també política i culturalment la desfeta del pensament modern. Per la qual cosa s’han proposat evangelitzar de nou Europa contra la presència d’altres confessions religioses o tipus de pensament. Una part de la jerarquia eclesiàstica catòlica es troba còmoda amb aquests moviments i no dubte a emprar la seva més que contrastada capacitat de mobilització. Algunes responsables eclesials catòlics encara consideren que el poder polític ha d'estar al servei de les visions religioses. Aquests sectors pretenen, per més que la societat s'hagi secularitzat, utilitzar el poder polític per a establir aliances per beneficiar els seus interessos particulars camuflats sota la pretesa defensa d’un Dret Natural. Per totes aquestes raons, és normal que els poders públics comprenguin el fet religiós com una qüestió política i com tal ha de ser assumida i integrada en les agendes polítiques.

Protestantisme V

Luterans

L’església luterana té al seu origen a la Reforma del segle XVI i es considera l'hereva del pensament central de Martí Luter. Si bé les esglésies luteranes provenen de l’esperit de la Reforma, i participen plenament dels seus trets doctrinals bàsics, tenen algunes característiques que les diferencien d’altres esglésies evangèliques. Creuen que el perdó de les persones arriba a través de la Paraula de Déu, del bateig i de la commemoració del Sant Sopar. Són partidaris del bateig d’infants i creuen que els pecats personals són perdonats en el Sant Sopar per la comunió amb el pa i el vi que representen el cos i la sang de Jesús. Els luterans creuen en la confessió dels pecats.

No són partidaris de practicar una religió sense masses prohibicions. Confien que les persones, sota el guiatge de la Paraula bíblica i de l’Esperit Sant, saben emprar les coses adequadament sense caure en l’abús o el pecat. La Bíblia és la base del culte luterà. No obstant, en els seus oficis religiosos la litúrgia té una gran pes. En les seves celebracions dominicals es canten himnes, es proclama la paraula de Déu i un cop al mes es commemora el Sant Sopar. Tenen també una escola dominical d'aprofundiment de la lectura bíblica. Donen molta importància a la formació religiosa dels adolescents per rebre el sagrament de la confirmació. El calendari litúrgic luterà segueix les estacions del calendari cristià: Advent, Epifania, Quaresma, etc...

Les esglésies luteranes adopten diferents formes organitzatives. El luteranisme a Catalunya es consolidà a Barcelona entorn de la colònia alemanya. És una església que fa tot el culte en alemany. Els pastors poden ser tant homes com dones.

Els deús de la ciutat

Demà a les 19,30 a la Sala Ciutat de la planta baixa de l’Ajuntament de Barcelona es presenta el quadern central del nº 74 de la revista Barcelona METRÒPOLIS. Aquest quadern està dedicat a “Els déus de la ciutat”. Vaig tenir l’oportunitat, gràcies a la confiança del director de la revista, el filòsof Manuel Cruz, de dissenyar el seu contingut i escollir els diversos autors.

El quadern comença amb un article meu, "Campanars, xemeneies i cels", on s’explica com la societat madura amb el diàleg entre religions. I aquestes canvien quan dialoguen entre elles i amb totes les tradicions de pensament. L’espai urbà contribueix a descobrir la riquesa de l’intercanvi per construir els valors compartits des de la necessària diferència. El següent article, “La religió, sempre al mig de la ciutat”, és del capellà i periodista Francesc Romeu. És una reflexió sobre la importància de la ciutat en la consolidació de les religions. La ciutat, que és un dels llocs de màxima concentració de població, és un dels emplaçaments privilegiats per a les comunitats religioses. La religió neix, creix i s’expandeix a partir de la ciutat, i des d’aquesta arriba després a les zones rurals i a cada casa. A continuació, el periodista i escriptor Alex Masllorens, en el seu article “Ús i abús de la religió davant un Estat indecís” comenta que el retorn a la catacumba és l’única estratègia clara de la cúpula catòlica enfront de l’escepticisme modern. Mentrestant, l’arribada de milers de fidels d’altres religions amb fermes creences desconcerta per igual la jerarquia, la ciutadania i els poders públics.

El també periodista Jordi Llisterri, director de la revista catòlica Foc Nou, en el seu article “Quan el que és del Cèsar també és de Déu” comenta diverses qüestions relacionades amb el finançament de l’Església catòlica. Comenta que quan es pronuncien juntes les paraules “Església” i “diners”, és més que probable que ens vingui al cap la idea que l’Església és rica i que viu dels nostres impostos. Però els números actuals de l’economia eclesial desmenteixen aquest lloc comú. El següent article “La diversitat de creences reclama el seu espai” és de Cristina Monteys, Coordinadora de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. Parla de com gestionar la diversitat religiosa en una ciutat. A Barcelona hi ha unes 800 entitats i equipaments religiosos de gairebé vint tradicions diferents. L’evidència de la diversitat planteja interrogants sobre la seva inclusió en les xarxes socials i en les polítiques municipals. Maria Sancho i Eulàlia Tort, també de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona, expliquen com la “La ciutat fa el Ramadà”. Uns 300.000 residents a Catalunya s’uneixen anualment a la comunitat musulmana mundial per celebrar el Ramadà. Durant aquest mes commemoren la revelació de l’Alcorà dejunant, pregant i meditant.

En l’article següent, “Els nous protestants de Barcelona” el sociòleg Jordi Puig explica com els nous missioners protestants s’han instal·lat en tots els barris, en petits baixos, botigues i fins i tot algunes naus industrials. Rètols de nom sorprenent i expressiu, que són testimonis d’una religiositat diferent, han substituït els vells cartells comercials. Leon A. Sorensen, membre de la comunitat jeuva ATID de Barcelona, en l’article “Els jueus: una comunitat petita però molt activa” explica la vida de la jueva a la ciutat.La població jueva de Barcelona està formada per uns quatre mil adscrits a comunitats i uns dos o tres mil no afiliats, la major part de classe mitjana. La seva activitat és notable i demostra que és possible una integració enriquidora sense forçar l’assimilació. Miquel Calsina, professor de Ciència Política a la UAB, en l’article “Noves formes de vida religiosa al cor de la ciutat” comenta un cas de nova forma de vida religiosa a la ciutat. La Fraternitat de Sant Pau de Marsella intenta inserir els ideals del monaquisme original en un context actual de frontera, en zones de la ciutat on hi ha problemes d’exclusió social, una forta presència estrangera i diverses cultures i religions en convivència.

Òscar Bardají, periodista i Director de Comunicació del monestir de Montserrat, en l’article “Vendre religió” afirma que l’Església catòlica, i més en general les religions, no haurien de tenir por de “vendre’s” per mostrar els testimonis de la seva actuació dins de la societat, sobretot la que fan en favor dels més necessitats. Seguidament, Antoni Matabosch, sacerdot catòlic i membre del Grup de Treball Estable de Religions (GTER), a l’article “L’esperança que sorgeix del pluralisme” comenta com la creixent diversitat religiosa ofereix oportunitats i empeny al diàleg entre les diferents creences, i de retruc acostuma tota la societat a entrar en el camí del diàleg. Finalment, Dani de Torres, Comissionat per a la Immigració. Ajuntament de Barcelona, en l’article “Una oportunitat per a la convivència” comenta que l’augment de la visibilitat i la pluralitat del fet religiós, en uns moments d’assentament de la nova immigració, planteja reptes que obliguen a definir criteris d’actuació imaginatius.