Protestantisme VI

Esglésies Reformades o presbiterianes

Els reformats, junts amb els luterans, són l’eix del protestantisme històric perquè neixen de la reforma del segle XVI. Les esglésies reformades s’inscriuen en la tradició del reformador Joan Calví. Aquest, francès exiliat a Suïssa, tot i participar en el moviment reformador de Martí Luter, exercí la seva influència en la reforma de l’església suïssa. La reforma de Calví no fou de matriu luterana. Els reformadors suïssos seguiren els ensenyament d'Hudrlich Zwingly. Calví establí una línea de reforma en paral·lel a la de Martí Luter. El sistema teològic de Joan Calví es troba formulat en la seva obra La Institució de la Religió Cristiana publicada a l’any 1536.

El calvinisme afirma que els credos fonamentals dels primers segles del cristianisme són els principis bàsics del moviment reformador. Des dels seus inicis el pensament calvinista ha exercit una gran influència en la resta del moviment protestant. L’element central del pensament calvinista és la sobirania de Déu per sobre tot judici humà. El calvinisme emfatitza que les persones no aporten res a la seva salvació; només Déu és l’iniciador de tota salvació. Aquesta no és el resultat de la cooperació entre Déu i la persona, sinó que depèn exclusivament de la iniciativa de Déu. Les persones bones ho són perquè Déu ho vol. Déu ha triat quines són les persones que han de salvar-se. La doctrina calvinista té molt de predestinació. Els calvinistes accentuen el testimoniatge i el compromís de les persones amb la societat.

Doctrinalment els presbiterians són similars als luterans, tot i que accentuen la sobirania de Déu seguint les doctrines de Joan Calví. En l’església presbiteriana es bategen els nens en oposició al bateig d’adults dels anabaptistes. Les litúrgies presbiterianes es caracteritzen per estar centrades en el cant dels salms sense cap acompanyament d’instruments musicals. El govern de les esglésies descansa en la figura del presbíter (persona anciana) escollit democràticament per l’assemblea local de cristians. D’aquí li ve el nom d’església presbiteriana en contraposició l'altre model de la reforma l'episcopalià. Les comunitats són governades per un consistori de presbíters. A un altre nivell, l’església presbiteriana, té un conjunt de concilis de presbiters, de sínodes i l’Assembla General o Concili Suprem per això el seu model organitzatiu s’anomena presbiteriana-sinodal. L'organització d'aquesta església està a mig camí entre el episcopal dels anglicans i el congregacionista. Els presbiterians ordenen homes i dones com a pastors, ancians o diaques.