El fet religiós ha tingut sempre una important notorietat política i, per tant, ha suscitat un elevat interès polític. Al voltant del fet religiós, de les tradicions i confessions religioses, s'articulen visions de la societat, es construeixen relats que ajuden a la cohesió social, s'aporten criteris morals per a millorar la convivència i els individus poden trobar respostes a les seves inquietuds vitals. La diversitat cultural i el pluralisme religiós tenen una incidència notable en els patrons de convivència fet que justifica l'interès polític d'aquestes qüestions. Perquè totes aquestes qüestions es projecten al camp de l'acció política.
La tornada de la religió a l'espai públic ha contribuït a recuperar l'interès polític pel fet religiós. Es suficient contemplar la quantitat d'espai que aquesta qüestió ocupa en els mitjans de comunicació. En algunes ocasions, l'interès sorgeix per la rellevància de les qüestions a tractar, encara que en alguns casos dóna la impressió de que el fet religiós, o l'interès per la laïcitat, són el resultat d'estratègies de mobilització de l'estat d'opinió de la ciutadania.
La progressiva rellevància adquirida pels temes relacionats amb el sistema de valors en les societats avançades ha provocat també l’entrada de les tradicions religioses en l'agenda política. Per això les esglésies, i de forma rellevant l'Església Catòlica, s'han considerat legitimades a intervenir en l’arena política per considerar que s'aborden temes en els quals tenen criteris morals. Per altre part, la política de confrontació utilitzada per una part dels bisbes catòlics ha fet que la qüestió catòlica torni a ser un tema present en l'agenda política. En la mesura que alguns eclesiàstics han optat per irrompre en l'escena política, amb instruments d’acció més polítics que pastorals, és normal que els responsables de l'acció de govern prenguin nota d'aquesta realitat i la incorporin en la seva agenda de decisions polítiques.
Per altre part, alguns moviments cristians s'han sentit cridats a combatre també política i culturalment la desfeta del pensament modern. Per la qual cosa s’han proposat evangelitzar de nou Europa contra la presència d’altres confessions religioses o tipus de pensament. Una part de la jerarquia eclesiàstica catòlica es troba còmoda amb aquests moviments i no dubte a emprar la seva més que contrastada capacitat de mobilització. Algunes responsables eclesials catòlics encara consideren que el poder polític ha d'estar al servei de les visions religioses. Aquests sectors pretenen, per més que la societat s'hagi secularitzat, utilitzar el poder polític per a establir aliances per beneficiar els seus interessos particulars camuflats sota la pretesa defensa d’un Dret Natural. Per totes aquestes raons, és normal que els poders públics comprenguin el fet religiós com una qüestió política i com tal ha de ser assumida i integrada en les agendes polítiques.
La tornada de la religió a l'espai públic ha contribuït a recuperar l'interès polític pel fet religiós. Es suficient contemplar la quantitat d'espai que aquesta qüestió ocupa en els mitjans de comunicació. En algunes ocasions, l'interès sorgeix per la rellevància de les qüestions a tractar, encara que en alguns casos dóna la impressió de que el fet religiós, o l'interès per la laïcitat, són el resultat d'estratègies de mobilització de l'estat d'opinió de la ciutadania.
La progressiva rellevància adquirida pels temes relacionats amb el sistema de valors en les societats avançades ha provocat també l’entrada de les tradicions religioses en l'agenda política. Per això les esglésies, i de forma rellevant l'Església Catòlica, s'han considerat legitimades a intervenir en l’arena política per considerar que s'aborden temes en els quals tenen criteris morals. Per altre part, la política de confrontació utilitzada per una part dels bisbes catòlics ha fet que la qüestió catòlica torni a ser un tema present en l'agenda política. En la mesura que alguns eclesiàstics han optat per irrompre en l'escena política, amb instruments d’acció més polítics que pastorals, és normal que els responsables de l'acció de govern prenguin nota d'aquesta realitat i la incorporin en la seva agenda de decisions polítiques.
Per altre part, alguns moviments cristians s'han sentit cridats a combatre també política i culturalment la desfeta del pensament modern. Per la qual cosa s’han proposat evangelitzar de nou Europa contra la presència d’altres confessions religioses o tipus de pensament. Una part de la jerarquia eclesiàstica catòlica es troba còmoda amb aquests moviments i no dubte a emprar la seva més que contrastada capacitat de mobilització. Algunes responsables eclesials catòlics encara consideren que el poder polític ha d'estar al servei de les visions religioses. Aquests sectors pretenen, per més que la societat s'hagi secularitzat, utilitzar el poder polític per a establir aliances per beneficiar els seus interessos particulars camuflats sota la pretesa defensa d’un Dret Natural. Per totes aquestes raons, és normal que els poders públics comprenguin el fet religiós com una qüestió política i com tal ha de ser assumida i integrada en les agendes polítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada