En relació a l'organització eclesial en el protestantisme es consolidaren tres grans models bàsicament amb les seves variants. El primer és el model episcopalià. Són esglésies molt jerarquitzades amb una patró molt similar a l’església catòlica però sense la figura del papat. Aquestes esglésies tenen bisbes i un sínode nacional que pren decisions. Les esglésies anglicana i luterana segueixen el model episcopalià. Un segon model és el presbiterià. Aquest es distingeix perquè no hi ha bisbes. Els preveres són la figura entorn a la qual s’articula l’estructura eclesial. Entre tots els preveres s’escull el que presideix el sínode nacional. Aquest model eclesial es troba en les esglésies presbiterianes, les metodistes i un conjunt d’esglésies que s’identifiquen amb el nom de reformades. El darrer model és l’anomenat congregacionista. En aquestes esglésies l’eix de l’organització eclesial són les congregacions locals totalment autònomes i sense cap lligam entre elles, tot i que, en algunes ocasiones, poden existir uns febles lligams entre vàries congregacions. Aquest és el model que segueixen les esglésies anomenades congregacionals com són les baptistes, les Assemblees de Germans i moltes de les esglésies que s’anomenen independents.
Després de l’excomunió de Martin Luter (1520) es constituí el nucli del que fou posteriorment l’església luterana a Alemanya i als països nòrdics. Mentrestant, a Suïssa, Joan Calví emprengué també un procés de reforma similar a l'alemany que s’estengué ràpidament en aquest país, França i Holanda donant origen a les esglésies reformades i presbiterianes. Influït pel moviment calvinista, John Knox impulsa un altre procés de reforma del tipus presbiterià a Escòcia. A Anglaterra, per la mateixa època neix l’esgèsia anglicana situada a mig camí entre el catolicisme i la reforma. Per això a l’interior de l’anglicanisme existeixen esglésies més identificades amb el catolicisme, són les anomenades anglocatòliques, i altres més properes a la reforma i per això es denominen anglicans evangèlics. De les esglésies anglicanes sorgí una segona reforma als segles XVII i XVIII especialment a nord-americà. Aquesta segona reforma donà origen a les esglésies metodistes, baptistes i les congregacionistes. Durant el segle XIX sorgiren els primers moviments pentecostalistes que tingueren un gran desenvolupament el segle XX, primer als Estats Units i després a l’Amèrica Llatina.
L’aparició, consolidació i primer extensió de la tradició protestant és coetània amb l’emergència dels estats moderns. Aquest fet influí notablement amb la consolidació d’esglésies reformades de caràcter nacional.
Després de l’excomunió de Martin Luter (1520) es constituí el nucli del que fou posteriorment l’església luterana a Alemanya i als països nòrdics. Mentrestant, a Suïssa, Joan Calví emprengué també un procés de reforma similar a l'alemany que s’estengué ràpidament en aquest país, França i Holanda donant origen a les esglésies reformades i presbiterianes. Influït pel moviment calvinista, John Knox impulsa un altre procés de reforma del tipus presbiterià a Escòcia. A Anglaterra, per la mateixa època neix l’esgèsia anglicana situada a mig camí entre el catolicisme i la reforma. Per això a l’interior de l’anglicanisme existeixen esglésies més identificades amb el catolicisme, són les anomenades anglocatòliques, i altres més properes a la reforma i per això es denominen anglicans evangèlics. De les esglésies anglicanes sorgí una segona reforma als segles XVII i XVIII especialment a nord-americà. Aquesta segona reforma donà origen a les esglésies metodistes, baptistes i les congregacionistes. Durant el segle XIX sorgiren els primers moviments pentecostalistes que tingueren un gran desenvolupament el segle XX, primer als Estats Units i després a l’Amèrica Llatina.
L’aparició, consolidació i primer extensió de la tradició protestant és coetània amb l’emergència dels estats moderns. Aquest fet influí notablement amb la consolidació d’esglésies reformades de caràcter nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada