Glosses per la vida quotidiana

Els cristians sabem que hem d’estimar els demés. Estem convençuts que l’amor és vida: dóna vida i dóna sentit a la vida de cadascú. Sabem que l’amor és manifesta en forma de solidaritat als altres. L’amor és donació i compromís. Però l’amor, també necessita estar complementat d’un esforç econòmic per fer possible que la solidaritat que brolla de la misericòrdia sigui efectiva. La solidaritat també és conjuga en forma pressupost. “L’endemà, quan s’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li “Ocupat d’ell, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més” (Lc 10,35)

  

Sovint anem per la vida molt atrafegats i anguniats. Anem amunt i avall apressats pel temps o fent múltiples coses simultàniament, acumulant-se feina que n’ s’acaba mai. Al final tenim la sensació que la vida se’ns esmunys com l’aigua s’escola entre els dits. Quan fem balanç ens preguntem: ¿hem fet allò que és important?, ¿ens queda temps per asserenar-nos i treballar el nostre interior. Les respostes a aquestes preguntes constaten sovint que hem estat ocupats en coses supèrflues, intranscendents i em arraconat allò que aporta vida. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa” (Lc 10,41-42)

Fortalesa

He rebut el darrer número de la revista RE dedicada monogràficament al tema de la fortalesa i, de manera explícita, a la fortalesa per avançar. Tot un encert. Diferents articles aporten idees i reflexions ben útils per comprendre aquesta virtut humana que permet superar els obstacles i situacions difícils. La paraula fortalesa pot evocar una edifici militar destinat a defensar a la ciutadania d’atacs enemics. Certament, aquesta imatge podria ser una bona metàfora de la fortalesa interior que cal tenir per anar tirant per la vida sense rendir-se als infortunis de l’exterior i les sacsejades de la vida.

De tots els articles m’ha agradat el testimoni personal d’Anna-Bel Carbonell que explica el seu itinerari personal de resistència davant la infermetat. Un testimoni punyent que mereix la total atenció i admiració. El camí explicat per Anna-Bel il·lustra perfectament com s’alimenta fortalesa i com ella actua de suport personal en els moments difícils. Llegint el seu article he recordat el salm 23 que explica de forma poètica d’on surt la força interior per resistir davant les adversitat. És el salm del Bon Pastor: “El Senyor és el meu pastor: no em manca res. / Em fa descansar en prats deliciosos, / em mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. / Em guia per camins segurs, /per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”.

¿D’on surt la fortalesa? ¿com s’alimenta? La mateixa Anna-Bel es fa aquestes mateixes preguntes. La seva resposta senyala que la fortalesa s’alimenta dels valors personals, de les creences i els sentiments. Des de la fe trobem la força en la confiança que tenim en l’amor de Déu. Així ho expresa el salm 18 “Senyor, ets roca i muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m'emparo, escut i baluard, força que em salva!”. A partir d’aquesta confiança neix la fortalesa interior que permet vèncer totes les adversitats que la vida pot presentar-nos. Gràcies a aquesta fortalesa l’ànim no decau i l’esperit aporta les energies per superar totes les dificultats.

Els àrabs abans de l’islam. La fe feta història

¿ Qui foren els primers habitants de la península aràbiga? ¿Quan s'emprà per primera vegada el terme àrab i a qui s'aplicà?.¿Qui eren els àrabs de l'època pre-islàmica? ¿Com estava organitzada la seva societat? ¿De què vivien i on s'assentaven?¿Van venir d'alguna part, d'on? ¿Com era el mitjà que habitaven, semblant a l'actual o molt diferent? Interessants preguntes que encara estan esperant resposta convincents. Hi ha moltes hipòtesis, però poques certeses històriques.

Es té escassa informació directa sobre les comunitats humanes que habitaven la Península Aràbiga abans dels temps de l'islam. Hi ha molt poques dades arqueològiques de la zona i els registres escrits són molt insuficients, bàsicament inscripcions i monedes provinents de la part sud de la península. Els primitius relats més estructurats de la història dels habitants de la Península Aràbiga provenen de referències d'altres tradicions culturals o de tractats d'historiadors musulmans escrits molts anys més tard dels esdeveniments narrats. Escriví l’arabista M. Lecker "les fonts literàries en àrab sobre la Aràbia preislàmica són abundants, però poques vegades donen respostes directes a les preguntes que són d'interès per a la investigació moderna". Molts dels tractats antics musulmans, si bé tenen l'objectiu d'establir la genealogia dels àrabs a partir de dades suposadament històrics, no hi ha evidències de quines són les fonts emprades per establir les relacions de parentiu, per la qual cosa es té la impressió que més aviat es tracta d'establir una genealogia que no contradigui el que diu l'Alcorà o la Sunna. La tradició històrica àrab, i de manera especial els genealogistes islàmics, projecten les seves creences de fe fonamentades dels llibres sagrats de la seva religió cap a les evidències etnològiques

Per poder obtenir més certeses sobre aquestes qüestions els investigadors han de realitzar excavacions arqueològiques en llocs on es té la certesa que hi ha jaciments amb interessant informació capaç d'aportar llums sobre aquests temes. No obstant això, les autoritats actuals d'aquests llocs són reticents a concedir permisos als arqueòlegs. Potser hi hagi la prevenció que algunes dades poden fer trontollar algunes de les actuals certeses històriques, algunes d'elles fonamentades en veritats de fe que en dades objectives. És evident que les autoritats locals són reticents a concedir permisos perquè els arqueòlegs puguin aportar dades certes sobre el que, ara per ara, són relats ben intencionades per fer quadrar la història amb la teologia. La majoria d'experts coincideixen a assenyalar que no hi ha cap certesa científica sobre els orígens dels àrabs. Totes les fonts disponibles avui per avui són de l'època islàmica. Són dades molt tardans. Per la seva banda, cap de les inscripcions islàmiques disponibles recolza l'estructura genealògica tradicional presentada pels tractats islàmics. Hi ha un gran consens a assenyalar que les dades de la historiografia islàmica estan estructurats per suportar ens dades de fe. Cal ampliar els coneixements geogràfics i antropològics per poder consolidar algunes de les hipòtesis existents. Si no, tot seran simples interessants especulacions, res més.

Els caporals del motí del PSOE

L’actual crisi del PSOE, agreujada aquest cap de setmana m’ha tornat a qüestionar el lideratge dels partits polítics. Per no generalitzar, em centraré amb el que passà entorn a Pedro Sánchez i el seus. Després de perdre 6 milions de vots en menys d’un any, els socialistes en lloc de tronar a connectar amb la societat entren en caiguda lliure a una profunda crisi de resultats imprevistos. És evident que aquest dirigent del PSOE intentà liderar el seu partit cap una situació inèdita fins aquells moments. Entre l’alternativa de donar el govern al PP o tornar a unes noves eleccions, proposà explorar un acord amb Podemos i altres forces. La seva proposta era clara: No és No. Aquest lema exemplificava clarament quina era la seva intenció. Però com que per avançar en aquesta direcció havia de pactar amb Podemos i explorar la possibilitat d’acords amb el PDC i ERC. Aquesta possibilitat provocà un motí entre alguns membres de les direccions territorials del PSOE. El resultat és de tots coneguts. Destituït Pedro Sánchez, però presentat com una dimissió, ha estat castigat a la quarta fila de la bancada socialista en el Congrés. Tot i que, en un primer moment anava a la cinquena, un gest que honora a Eduardo Medina s’han intercanviat els bancs. 

 Un cop generat el motí els rebels no han ensenyat les seves cartes. ¿Què proposen? Encara és hora que expliquin clarament que pretenen. Ben segur que del No és No ha quedat definitivament enterrat i ara caldrà veure com s’articula el suport passiu al govern del PP sense perdre masses plomes en el viatge. L’aparició d’un personatge com la presidenta del comitè Federal que afirmà “l’autoritat sóc jo” confirma el que fa temps penso: alguns partits tenen uns dirigents de pena, de poca qualitat democràtica i de poques llums. Al llarg d’aquest cap de setmana, les úniques reflexions polítiques sensates les he trobat del bàndol dels partidaris de Pedro Sánchez. El seus crítics eren uns simples bronques, més propers a uns caporals d’una assonada que al lideratge polític sempre necessari per saber a on anar i amb qui. En cap moment he sentit un pensament, encara que fos dèbil, capaç d’explicar amb claredat, més enllà d’atiar el fantasma de la disgregació d’Espanya, perquè no era bo el camí proposat per en Pedro Sánchez. La raó de la força del que crida més i conspira millor s’ha imposat a la força de la raó. Una llàstima.

Pantalles i escenaris

No hi ha tertúlia, tan se val el medi, on sempre hi ha algú que parla de passar pantalla o que tal cosa és més pròpia de la pantalla anterior. Opino que aquestes expressions empobreixen el món conceptual que sosté el llenguatge. Entenc que aquesta manera de parlar prové d’unes persones on la seva percepció del món es dóna majoritàriament a través de pantalles: de la televisió, de l’ordinador, del telèfon mòbil amb totes les seves variants, del cinema, de les consoles de joc, del monitors que controlen qualsevol activitat, etc... És un món plasmàtic, bidimensional i matisats per una gestió de colors que intenta, sense acabar-ho d’aconseguir, reproduir fidelment la realitat. En aquest context, l’expressió referent a la pantalla té sentit perquè aporta uns codis que donen comprensió i fàcil entesa al que es vol dir. Res a objectar, però aquest no és el meu codi.

Prefereixo parlar d’escenaris. Aquest terme humanitza l’expressió anterior, ja que l’escenari evoca al teatre amb els seus actors, arguments, diàlegs i silencis, profunditat de la boca escènica, llum o foscor, plans d’actuació, interpretació, papers diferents, gèneres teatrals, decorats, espectadors, música si s’escau, amabilitat, màgia i il·lusió. La teoria dels escenaris ha conformat, en bona mesura la manera de pensar de moltes persones. No és casualitat que es parli d’actors polítics o socials. Pensar en escenaris permet jugar a la composició de la complexitat, sempre millor representada en tres dimensions que en dos per més es pugui similar. La complexitat de la societat no es pot reduir a pantalles. Com si fos tan fàcil canviar la realitat com el que canvia de canal de ràdio o televisió. Si ho fem, probablement reduïm també la nostra capacitat de pensament, malgrat el que demana l’actual complexitat de la societat és precisament més capacitat analítica i de formular idees que representin la realitat.

¿Qui és català? Sembla banal en aquests moments fer-se aquesta pregunta. Però, me la faig després de tornar a escoltar a la ràdio pública catalana la següent notícia: “el seleccionador espanyol a seleccionat als catalans Piqué, Jordi Alba, Sergi Roberto i Sergio Busquets, a més de Andrés Iniesta del Barça”. Presentada la notícia d’aquesta manera arribo a la conclusió que Andrés Iniesta no se’ls considera català. Per això la pregunta inicial.

L’Estatut de Catalunya diu, en l’article 7.1 “Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis”. Segons els criteris estatutaris Andrés Iniesta ha de considerar-se català. Com que aquesta manera de presentar el jugador del Barça és recurrent, entenc que alguns redactors consideren que deuen haver-hi altres condicions de catalanitat. És lamentable que aquest criteri estigui present en la ràdio pública, especialment en aquests moments que interessa sumar i integrar als màxim nombre de persones a la independència de Catalunya. 

Glosses per la vida quotidiana

Sovint les persones ens irritem i desesperem davant les injustícies o els infortunis. Arribem a pensar que moltes de les nostres esperances es queden en no res i que els problemes, els mals que volíem vèncer persisteixen i no veiem que puguin eliminar-se. En aquest punt, tenim la temptació de fer els mateixos retrets que Job feu a Déu quan feia balanç de la seva vida. Però, no tot està perdut. Al darrera de tot gest d’amor amb qui sofreix, és oprimit o perseguit sempre hi ha vida. El treball per la justícia no és estèril “¿Què se’n treu de portar a la llum i a la vida els qui sofreixen i viuen amargats?”(Jb 3,20)

Dir la veritat és un bé escàs en una societat on prima més aparentar que la sinceritat. Alguns hem aprés que la veritat ens farà lliures, però tinc la sensació de que l’engany domina molts àmbits de la vida. Pot ser val més callar abans de dir un mentida. “Mireu un israelita digne d’aquest nom: un home que no enganya”(Jn 1,47)

La vida interior necessita ser conreada amb paciència, constància i tenacitat. Cal trobar un bon guiatge espiritual que ens ajudi a fer bones lectures que eduquin i alimenten l’experiència del cor. Per sort, hi ha persones que són bons mestres espirituals i bones llibreries que poden aconsellar lectures que són bon aliment per conrear l’esperit. Cal destinar un temps, dins l’agitada vida, a aturar-se, contemplar i deixar-se amarar-se per lectures per la vida interior. “Sempre que m’arribava la vostra paraula, jo la devorava, i era un goig i una delícia per al meu cor”.(Jr 15,16)