dimarts, 4 d’octubre de 2016

Els caporals del motí del PSOE

L’actual crisi del PSOE, agreujada aquest cap de setmana m’ha tornat a qüestionar el lideratge dels partits polítics. Per no generalitzar, em centraré amb el que passà entorn a Pedro Sánchez i el seus. Després de perdre 6 milions de vots en menys d’un any, els socialistes en lloc de tronar a connectar amb la societat entren en caiguda lliure a una profunda crisi de resultats imprevistos. És evident que aquest dirigent del PSOE intentà liderar el seu partit cap una situació inèdita fins aquells moments. Entre l’alternativa de donar el govern al PP o tornar a unes noves eleccions, proposà explorar un acord amb Podemos i altres forces. La seva proposta era clara: No és No. Aquest lema exemplificava clarament quina era la seva intenció. Però com que per avançar en aquesta direcció havia de pactar amb Podemos i explorar la possibilitat d’acords amb el PDC i ERC. Aquesta possibilitat provocà un motí entre alguns membres de les direccions territorials del PSOE. El resultat és de tots coneguts. Destituït Pedro Sánchez, però presentat com una dimissió, ha estat castigat a la quarta fila de la bancada socialista en el Congrés. Tot i que, en un primer moment anava a la cinquena, un gest que honora a Eduardo Medina s’han intercanviat els bancs. 

 Un cop generat el motí els rebels no han ensenyat les seves cartes. ¿Què proposen? Encara és hora que expliquin clarament que pretenen. Ben segur que del No és No ha quedat definitivament enterrat i ara caldrà veure com s’articula el suport passiu al govern del PP sense perdre masses plomes en el viatge. L’aparició d’un personatge com la presidenta del comitè Federal que afirmà “l’autoritat sóc jo” confirma el que fa temps penso: alguns partits tenen uns dirigents de pena, de poca qualitat democràtica i de poques llums. Al llarg d’aquest cap de setmana, les úniques reflexions polítiques sensates les he trobat del bàndol dels partidaris de Pedro Sánchez. El seus crítics eren uns simples bronques, més propers a uns caporals d’una assonada que al lideratge polític sempre necessari per saber a on anar i amb qui. En cap moment he sentit un pensament, encara que fos dèbil, capaç d’explicar amb claredat, més enllà d’atiar el fantasma de la disgregació d’Espanya, perquè no era bo el camí proposat per en Pedro Sánchez. La raó de la força del que crida més i conspira millor s’ha imposat a la força de la raó. Una llàstima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada