Glosses per la vida quotidiana

No podem ser indiferents a res del que passi en el nostre entorn, especialment quan hi ha persones que tenen necessitat de la nostre caritat. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu. És un petit himne del Dijous Sant que sintetitza perfectament quina actitud hem de tenir els creients davant les múltiples situacions en que la vida ens demana estimar a fons. “Si un home que té suficient per viure bé contempla sense entranyes com el seu germà passa necessitat ¿és concebible encara que hi hagi en el seu cor l’amor de Déu?” (1Jn 3,17) 

L’Epifania és una de les grans festes del calendari litúrgic, però també de la tradició popular. El dia de Reis és il·lusió i fantasia pels nens i grans. És el dia que els cristians rememorem la manifestació de Déu a través de les coses que ens envolten i en el cor de les persones. Els mags ensenyen que es troba Déu si hi ha actitud de recerca, si ens arrisquem a deixar-nos a ser cridats i guiats cap a ell i si ens posem en camí ple d'incerteses per trobar-lo. Al final del camí trobem el nen Jesús pobre que es manifesta en tota la seva glòria. “Déu meu, doneu al rei el vostre dret / doneu al príncep la vostra rectitud. / Que governi amb justícia el vostre poble, / que sigui recte amb els humils. / Que el benestar floreixi als seus dies, / i mesos i anys abundi la pau”. (Sl 71)

Glosses per la vida quotidiana

Creure en Déu és una vivència personal que sorgeix de la pròpia experiència vital. Déu és incommensurable i inabastable, però la manera d’arribar-hi és a través del seguiment de Jesús, ja que és ell qui és el camí que hi duu o la porta que hi dóna accés. A través de la pràctica de l’amor als demés, Déu es revela i es fa comprensible. “Déu, ningú l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Jn 1,18) 

Sovint els cristians, com moltes persones, tenim la tendència a agrupar les persones i considerar que el grup, amb el qual ens identifiquem, és el bo i els seus membres són dels nostres. A partir d’aquesta classificació s’acostuma a repartir credencials a emetre judicis morals que acostumen a ser negatius per aquells que no considerem com dels nostres. Aquesta costum és un engany i ens porta a molts errors i a ser molt injustos. No és el judici, o prejudici, el que val sinó les obres de les persones les que han de ser jutjades. “Tothom qui obra el bé és fill de Déu” (1Jn 2,29) 

Dir: jo sóc cristià és fàcil. Però cal sustentar les paraules en fets, perquè les obres donen testimoni del que es sent en el cor i el que la ment pensa. Hem de procurar ser coherents i fer el que diem, i viure com pensem. La fe sense obres, és una fe morta, sense significació pels demés. L’amor és la gran obre de la fe. “Qui no actua justament no és de Déu, i tampoc no ho és el qui no estima el seu germà”.(1Jn 3,10)

Nit de Reis, nit de somnis i il·lusions

Certament, el títol està plegat de tòpics i llocs comuns. Però, és cert. Ho he experimentat en la mirada del meu net que, de forma màgica, m’ha transportat als meus records de que quan jo era nen. Rememoro com els meus ulls no abastaven de mirar les parades de joguines de la Gran Via. Com que hi vivia al costat, era freqüent passar-hi i fantasiar amb les joguines que hi veia. Hi havia una que sempre em fascinava: els Juegos Reunidos de Geyper. Els quals, a mesura que em feia gran, augmentaven de mida de la caixa i la quantitat de jocs. També recordo una petita piragua de fusta pintada en blau que va acompanyar-me molts anys en els meus banys. Les parades eren un mostrari d’il·lusions. Hi havia moltes més coses que m’atreien i em feien somiar. Qualsevol joguina o bagatel·la era suficient per deixar-me embadalit. 

Recordo amb molt d’afecta aquelles parades. Eren de fusta, de color verd fosc i eren tot un enginy per aprofitar l’espai i ser lleugeres pel transport. Sempre he pensat que eren molt més entranyables que les actuals, més uniformes i homogènies. Tant se val, les de la meva època eren les més maques perquè són les de les meves fantasies. També s’han transformat les joguines. Ara les veig molt diferents a les que tenia o m’il·lusionaven quan jo era petit. Les percebo més fredes, més dissenyades per autodestruir-se en poques setmanes. Crec que han perdut la seva capacitat de ser transformades per la imaginació infantil en altres funcions diferents a les inicials. No obstant, per sort de la pròpia humanitat, els nens no han perdut la seva capacitat d’inventiva i segueixen aprofitant qualsevol recurs per fer crear fantasies. En la meva petita carta als Reis els demano salut pels meus, i també per mi, i que els nens siguin nens força temps. No m’agraden quan el nens creixen artificialment massa de pressa i que adoptin comportament d’adults abans d’hora. Es una llàstima perdre aviat la infantesa. Per això demano ser solidaris amb els nens que, per causa de guerres i altres situacions doloroses provocades pels adults no poden ser nens. La nostra responsabilitat és acollir aquests nens i procurar que tornin a somriure.

La deriva islàmica

Estat Islàmic ha explicat en un comunicat que l’atemptat d’Estambul anava contra els cristians que com apòstates celebraven la festa pagana de final d’any. Els imams oficials de Turquia en sintonia amb el govern d’Erdogan, criticaven en el sermó del divendres passat amb els mateixos arguments, paraula més o paraula menys, la celebració de les festes d’entrada d’any. En algunes xarxes socials musulmanes europees properes als salafistes i altres corrents fonamentalistes aquests dies han debatut si calia celebrar aquestes festes o felicitar el Nadal als seus conciutadans cristians. Les opinions majoritàries semblaven inclinar-se per ni felicitar ni celebrar res perquè eren esdeveniments contraris a la religió islàmica. 

Aquesta és la realitat transversal en una part del món musulmà. Els radicalisme salafista, en totes les seves múltiples expressions i manifestacions, contamina la racionalitat del discurs islàmic i el precipita cap la folia del fonamentalista. Uns maten en nom d’aquesta radicalitat, però altres alimenten, des del domini del discurs religiós, una visió de l’islam tancada i oposada a qualsevol diàleg religiós o cívic. La por a l’Estat Islàmic no ens ha de distreure fins al punt de no adonar-nos que també hauríem d’estar preocupats per l’islamisme d’Erdogan o l’islam que es predica en algunes mesquites de Catalunya, pot ser més de les que voldríem. Quanta raó tenen alguns turcs quan en les manifestacions contra l’atemptat d’Estambul reclamaven més educació, més democràcia i la laïcitat de l’Estat. També es podria afegir repensar l’islam a la llum del pensament modern. No hi ha un altre camí.

Goodbye PSC

He sentit les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE exigint el sotmetiment del PSC al dictat dels òrgans de decisió dels socialistes espanyols. El seu argument ha estat molt simple, si el PSC és la marca del PSOE a Catalunya, llavors no pot decidir res de forma autònoma i tot ha de passar pels òrgans federals. En un plis-plas aquest senyor a equiparat el PSC, per exemple, a la federació del PSOE de Castilla la Mancha o Extremadura. No ha donat cap possibilitat d’autonomia al PSC per decidir les seves polítiques de pactes o coses similars, tot ha d’estar centralitat i controlat pels òrgans federals del PSOE. Amb aquesta decisió, si és que realment s’acaba imposant, tots els catalans haurem perdut definitivament el darrer referent d’un socialisme que volia afirmar-se autònom i amb veu pròpia, pensat en clau catalana i servidor dels interessos de Catalunya. 

Els temps actuals evidencien que el PSC s’ha acabat definidament i en lloc seu neix la federació catalana del PSOE. Val més que tothom ho reconegui d’aquesta manera i els dirigents actuals del PSC ni s’enganyin, ni enganyin més als catalans. Catalunya ha perdut un partit que, en un moment de la seva història, va aspirar a recollir la sensibilitat de molts catalanes que es sentien simultàniament nacionalistes i socialistes. Durant uns anys vaig lluitar perquè això fos així i el PSC estigués al costat del procés d’afirmació de la sobirania política dels catalans. Quan vaig adonar-me que això no era possible i que el PSC entrava en una deriva contrària a la independència, vaig tornar el meu carnet i me’n vaig anar. Em dol profundament el sotmetiment i setge que es volen fer al PSC, però no crec que hi hagi cap possibilitat de retornar a la il•lusió fundacional del partit dels socialistes catalans. No és possible anar enrere. Com que això és així cal seguir lluitant per la independència de Catalunya, i la vegada seguir treballant per constituir un espai polític on puguin retrobar-se els catalans que es sentin socialistes i s’afirmin independentistes.

Ser políticament raonables

Avui he participat, com ho faig habitualment, en la tertúlia vespertina de Ràdio Estel. Al ser la primera de l’any ha estat un monogràfic sobre quina seria l’evolució del procés català. Era evident que com que cap dels quatre tertulians teníem una bola de vidre per predir el futur les valoracions no anaven més enllà de proclamar desitjos, més que fer pronòstics fiables. Dols dels tertulians defensàvem la independència quan abans millor i en tot moment repetíem, amb alguna variant de collita pròpia, el que és el guió del full de ruta. Els altres dos tertulians, un estirava cap l’anomenada tercera via patrocinada pels demòcrata cristians catalans i l’altra tertulià era clarament contrari, i de forma molt vehement, a la independència de Catalunya. Amb aquests plantejament la tertúlia ha estat animada, ens hem dit el que pensàvem i tots hem acabat tal com havíem entrat. No sé si els oïdors de la ràdio, després d’algun moment de llargs discursos, s’han pogut formar la seva opinió política. 

Al final de la meva intervenció, que ha estat una mica conclusiva del debat, he dit que m’agradaria que l’any 2017 fóssim capaços de parlar sobre el procés independentista català guiant-nos, no només pels sentiments i emocions, sinó també per la raó, la raó política que permet la convivència democràtica i cívica. Això darrer ho escric ara, però no ho he dit. Reafirmo el que he dit i que ha comptat amb l’acord de tothom. Si ens deixem endur pels sentiments i emocions, serà difícil l’enteniment i seran molt més fàcils els enfrontaments i els desacords. Si passes això, el meu temor és que en qualsevol bàndol en disputa s’alimentessin els populismes que fan néixer els salva pàtries de qualsevol mena. La única garantia que això no passi és l’ús de la raó i la seva aplicació a l’anàlisi política. Això és el que desitjo pel nou curs polític: que siguem raonables.

El nou lideratge polític són pures emocions

¿Per què sembla enfonsar-se la democràcia?, ¿per què molts ciutadans s’estan allunyant dels compromisos cívics i polítics? ¿per què els nous populismes mobilitzen més que les tradicionals formacions polítiques? Hi ha molts més perquès que tots senyalen en la mateixa direcció: la suposada fi d’un model de societat referent cívic per moltes persones. Els grans problemes de la humanitat perduren, i alguns s’agreugen, sense percebre que les societats democràtiques trobin les solucions adequades. Des de l’aproximació racional als problemes públics es té la sensació de que el món no se’n surt.Però l’anàlisi racional, que ha estat a la base les teories polítiques es veuen sobrepassats pels esdeveniments. 

El Brexit o les darreres eleccions nord-americanes són un clar exemple d’aquesta nova situació. Mentre una part dels dirigents polítics tradicionals havien fonamentat les seves alternatives confiant en la solidesa racional de les seves alternatives, els vertaders guanyadors han estat unes persones, algunes alienes totalment al sistema polític, que han sabut mobilitzar els sentiments i emocions dels electors més que en la seva racionalitat. Davant la complexitat dels problemes l’espai polític racional ha estat totalment desplaçat per agitadors d’emocions. Els qual patrocinen una política efímera i superficial que, en lloc de proposar entendre i comprendre els problemes reals de la societat, busca identificar-se mobilitzar els estats d’ànims dels electors. Ara per ara, la política democràtica tradicional es troba totalment desplaçada per una caricatura d’ella mateixa.