Judaisme XII - Les festes del judaisme 2

Xavuot (setmanes). Aquesta festa es celebra el 6 del mes sivan (maig-juny), set setmanes després de la festa del Pésakh. Inicialment tenia una significació agrícola i estava associada a la fi de la collita. També es coneix amb el nom de Pentecosta, paraula d’origen grec que significa el dia cinquantè. Algunes comunitats de jueus sefardites l’anomenen Festa de la Collita. Avui, moltes comunitats jueves han substituït l’originaria significació agrícola per la commemoració del lliurament de les Taules de la Llei a Moisès al Sinaí. Per aquesta raó aquesta festa també es coneguda como a Matan Torà (Lliurament de la Llei).

La religió jueva contempla una sèrie de rituals i cerimònies bàsiques que que es donen al llagr de la vida d’una persona jueva. Aquestes són:

Berit Milà (pacte de circumcisió). Tots els homes, per tal d’integrar-se en el poble d’Israel han de ser circumcidats. La circumcisió es fa vuit dies després del naixement del nen. La intervenció a fa una persona ensinistrada que es denomina mohel.

Zevet ha-bat (imposició del nom a una nena). Aquesta cerimònia es pot fer a la sinagoga o a casa dels pares. El pare llegeix la Torà i en la benedicció diu el nom de la nena.

Bar Mitsvà (fill de la llei). Tota persona de sexe masculí ha de complir els preceptes dels judaisme. Aquesta circumstància es recorda amb una cerimònia a la sinagoga que es fa pels nois al complir tretze anys. Representa l’entrada del noi a l’edat adulta i per això ja se li permet llegir les lectures del xavat. La celebració es conclou amb una festa familiar.

Bat Mitsvà (filla de la llei). Aquesta cerimònia es fa a les nois quan fan els dotze anys. Es el reconeixement de la seva maduresa legal. A diferencia dels nois, a les noies no se li dóna la facultat de complir els preceptes religiosos de lectura a la sinagoga.

La decència de la rebel•lia

Recomano la lectura i meditació de l’article del filòsof Manuel Cruz, “Lo que trajo el ocaso de las idelogías”. Es una reflexió lúcida sobre la pèrdua dels grans relats en les societats contemporànies i el risc que això comporta per la humanització de la societat. Un cop desactivada la pràctica de la sospita, com exercici intel·lectual, només queden en peu els discursos mistificadors, algun d’ells concebuts per intoxicar. L’individu, orfe d’un pensament crític, mancat d’unes ideologies rectores del seu comportament, s’aixopluga en els discursos d’autoajuda. L’individu és un ésser solitari en una realitat que dóna per bona. Sense aturar-se a pensar que aquesta realitat pot ser el resultat d’una falsificació interessada. Aquest individu modern es sent segur de les seves pròpies capacitats per construir el futur sense necessitat de cap guiatge ideològic. Tot i que aquest individu encara manté les expectatives de decència, justícia i dignitat, li manca la visió de l’eficàcia social en el seu combat per construir el futur. L’absència d’aquests referents fa que la solidaritat no sigui política, sinó una barreja de sentiments i emocions. Aquestes són, entre altres, algunes de les consideración de l’execel·lent article de Manuel Cruz, filòsof i actual director de la revista Metropolis. L’article es troba a

http://www.elpais.com/articulo/opinion/trajo/ocaso/ideologias/elpepuopi/20090926elpepiopi_12/Tes.

Judaisme XI - Les festes del judaisme 1

Judaisme XI - Les festes del judaisme 1

El judaisme, tal com s'ha dit anteriorment, a més d'una religió és una forma de vida. Per això els jueus viuen i expressen la seva fe en diversos moments i circumstàncies. Generalment ho fan en família i en comunitat, a través del culte a la sinagoga o en entorn socials com sopars o altres celebracions. Les festes principals del judaisme són: Shabat, Roix ha-xanà, Iom Kipur, Sucot, Simkhat, Khanucà, Purim, Pésakh i Xavuot. Després hi ha un altre grup de festes menys importants como són: Disset de tamuz, Nou d’av, Dejuni de Guedalià, Asarà be-tevet, Dejuni d’Ester, Tu bi-xevat, Lag ba-omer, Iom ha-zikharon, Iom ha-atsmaut, Iom ha-xoà.

El shabat és el setè dia de la setmana. És un dia de festa, de pregària i de descans. Comença a la posta de sol del divendres i acaba quan es pon el sol el dissabte. Commemora el descans de Déu al setè dia després de la Creació. Pels jueus ortodoxos durant el shabat no es pot encendre foc, ni encendre aparells elèctrics, inclosos els petits electrodomèstic, no es poden agafar ascensors o parlar per telèfon, no es pot conduir, cuinar, escriure. De forma genèrica, està prohibida qualsevol activitat. El shabat comença al capvespre del divendres a la sinagoga amb un servei religiós. La dona jueva encen dues espelmes, para la taula amb un mantell blanc al damunt del qual posa dos pans trenats que seran beneits com a signe d’inici del shabat en l’entorn de la llar. El cap de família recita el quidduix que és la benedicció d’una copa de vi. Mentre es sopa es canten himnes i es llegeixen fragments de la Torà. Al matí i al capvespre del dissabte hi ha serveis religiosos a la sinagoga. El shabat acaba amb la havdalà que és una benedicció que indica la fi del dia sagrat i l’inici dels dies profans.

Roix ha-xanà (cap d’any). Els jueus diferencien l’inici de l’any civil, festa de Roix ha-xanà, i el començament de l’any religiós que és la festa de Pésakh en el mes del nisan. Dura dos dies, que corresponen els dies 1 i 2 del mes del tixrí (setembre-octubre del nostre calendari). És una festa presidida per l’oració. A les sinagogues es cobreix la Torà amb un mantell blanc. Les persones es vesteixen de blanc perquè aquest color representa tant l’alegria com el dol. Durant aquesta festa es llegeix set vegades el salm 47, en record a les set voltes que els israelites donaren a la ciutat de Jericó abans de que caiguessin els murs i, durant els serveis religiosos, es fa sonar cent vegades el xofar (banya d’animal transformada en instrument de vent).

El Iom Kipur (dia del perdó): Es el dia destinant al penediment dels pecats (teixuvà). És el dia 10 de tixirí (setembre-octubre) i marca la fi dels deu dies de dejuni iniciats amb la festa del Roix ha-xanà.

Sucot (festa de les Cabanes o dels Tabernacles). Aquesta festa dura set dies. Comença el 15 del mes de tixrí (setembre-octubre), cinc dies després del Iom Kipur. Amb aquesta festa es commemora l’antic pelegrinatge al Temple de Jerusalem, ja que en una època aneterior era obligació pelegrinar-hi per oferir les primícies. També commemora el temps en què el poble d’Israel caminà pel desert a la sortida d’Egipte. Es fa a la tardor, a la fi de la verema i de les collites. El ritual més important de la festa és la construcció de la sucà (cabana). Les cabanes simbolitzen els sentiments de precarietat i provisionalitat, per tal que les persones no idolatrin als béns materials.

Simkhat Torà (alegria de la llei). Aquesta festa es celebra l’endemà de la festa de Sucot, el dia 23 de tixrí (setembre-octubre). Es una festa d’exaltació de la Llei revelada per Déu. Indica la fi del cicle anual de lectura de la Torà i l’inici d’un nou cicle.

Khanucà (consagració del temple). És la festa de les Llums. Es celebra el dia 25 del mes kislev. Commemora la purificació del Temple profanat per l’emperador Antíoc IV Epifanes (175 ac i el 164 ac).

Purim (festa d’Ester). Aquesta festa es celebra el dia catorze del mes d’adar (febrer-març) i commemora la història narrada en el llibre d’Ester.

Pésakh (Pasqua). És la festa més important del judaisme. També es denomina com a ‘festa de la Llibertat’, ‘festa de la Primavera’ o ‘festa dels Àzims’. La Pésakh es celebra a la primavera, comença el dia 15 el mes del nisan (març-abril) i dura set dies a Israel i vuit a la Diàspora. Abans de la destrucció del Segon Temple (any 70 de l’era actual), durant aquesta festa es feia pelegrinatge a Jerusalem per anar al Temple i oferir el sacrifici d’un anyell.

Trobada dels joves musulmans de Catalunya

Avui s’ha celebrat la II Trobada dels joves musulmans de Catalunya organitzada pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Durant tot el dia els participants en aquesta jornada han reflexionat sobre els diferents reptes que tenen els joves musulmans immigrants en el seu procés d’integració a la societat catalana. La trobada ha estat inaugurada per Oriol Amorós, Secretari per la immigració del Govern de la Generalitat. En la seva intervenció Amorós ha insistit en la necessitat d’accelerar el processos de concessió de la ciutadania espanyola als immigrants. Ja que, sense el reconeixement dels drets polític difícilment es pot aconseguir la consolidació del sentiment de pertinença.

He trobat força suggerent la intervenció del sociòleg Lluís Saéz, professor d’Esade. Ha fet una interessant radiografia de la joventut catalana. Considera que el col·lectiu de joves immigrants és força heterogeni. Hi ha uns joves que han vingut amb els seus pares o posteriorment pels processos de reagrupament familiar, però també hi ha joves que són catalans ja de naixement. Aquesta diversa composició dels joves immigrants determina que dins dels joves immigrants hi ha uns que es manifesten a través de patrons culturals propis de les societats occidentals, altres que es troben còmodes amb les referències culturals de les societats d’origen i un grup, que sembla que esdevindrà majoritari, que és híbrid en relació a la cultura d’origen i la del país d’acollida. Cal seguir amb atenció aquest darrer grup per veure com evoluciona i de quina manera defineixen la seva identitat.

Les altres intervencions s’han centrat en analitzar els programes de formació dels menors en els centres d’acollida, a càrrec d’Abdelaziz Agad, mediador del centre d’acollida Al-Qantara i els valors identitaris de la joventut marroquina a l’escola, conferència pronunciada per Jordi Pàmies antropòleg de la UAB. La jornada ha despertat força interès en la comunitat musulmana. Especialment sensible en com es desenvolupa el procés d’integració en els joves. Els assistents han manifestat la seva preocupació per assegurar que el procés d’integració respecti les identitats més personals o, des d’una preocupació més religiosa, com ha estat el cas de la intervenció de Taoufik Cheddadi, s’ha criticat el procés d’integració dels joves perquè aquests abandonen la fe musulmana.

Judaisme X – Denominacions jueves. El judaisme hassidista

El hassidisme ha estat el darrer moviment jueu en aparèixer. El mot hasídic prové de l’hebreu i significa "pràctica de la pietat i de la bondat”. El jueu hasidic és una és una persona que fa el bé per convicció, sense necessitat que unes normes l’obliguen a practicar-lo. Avui els hasidisme aglutina a les corrents més ultraortodoxes del judaisme. El hassidisme sorgeix a l’ Europa Oriental (Bielorrusia y Ucrania) en el segle XVIII per iniciativa del rabí Israel Ben Eliezer (1700–1760), conegut també com Ba'al Shem Tov o com a Besth que és una forma abreujada del nom anterior. Els hasidistes criticaven que l’excessiu rigorisme de les altres visions del judaisme afectaven la seva vivència espiritual i disminuïen la seva frescor com a religió de vida. El hassidisme proposa una visió personalista del judaisme per la seva proposta de que l’accés a Déu és per via personal sense necessitat d’interpretacions molt erudites. Afirmen que Déu està en el cor d’aquelles persones que fan el bé, estudien la seva paraula i compleixen els seus preceptes.

Probablement la corrent hasidista majoritària són els Jabad-Lubavitch fundada pel rabí Schneur Zalman de Liadí (1745 - 1812) i desenvolupat per Menajem Mendel Schneerson en el segle XIX i consolidat per Yosef Yitzchok Schneersohn en la primera part del segle XX des de New York. El nom de Jubad prové de l’acròstic hebreu format per les paraules Jojmá, Biná i Daat que volen dir inspiració, enteniment i consciència; mentre que Luvabitch és el nom d’una població rusa (Lyubavichi) on és consolidà aquesta escola doctrinal. La seu central del moviment està a Brooklyn, New Yor. Els Jabad-Lubavitch segueixen estrictament la Minhag, les tradicions considerades com les correctes del judaisme. Representen l’ortodòxia més estricte del judaisme. Una de les característiques dels Jabad són la seva manera de vestir. Com tots els hassidics porten abrics de feltre, llargs de color negre i barrets que, a diferència d’altres corrents hassidics, són discrets. Els homes tenen barbes llargues i les dones abrics i faldilles per sota els genolls. Si les dones estan casades es tapen el cabell amb un mocador.

Susanna

L’altre dia actuà a Barcelona Leonard Cohen. Els seus poemes cantats parlen de la densitat de la vida. De tots,els seus poemes musicats sempre m’ha agradat la cançó Susanna. Pocs dies després, el dia de la Mercè al vespre, a la televisió catalana emeté un antic concert de Joan Manuel Serrat el dia de Sant Jordi de 1996 on presentà el seu treball “Banda sonora d’un temps d’un país”. Una de les cançons d’aquest recital era Susanna. Ara voldria compartir el fragment d’aquesta cançó que parla de Jesús. Crec que el Cohen, jueu de religió, copsa la densitat de la figura de Jesús i les seves paraules el fa accessible a la cultura contemporània.

I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: «Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...».
Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.

I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit d'ell mou el vostre com un cos

Judaisme IX – Denominacions jueves. El judaisme conservador

El judaisme conservador apareix als Estats Units d’Amèrica al començament del segle XX impulsat per un grup de jueus que consideraven que les propostes ortodoxes o reformistes difuminaven la identit jueva. Les arrels d’aquesta concepció del judaisme cal buscar-les en els moviments reformadors alemanys de meitats dels segle XIX. Un dels seus promotors fou Solomon Schechter (1847-1915). Aquest moviment prosa una assimilació parcial dels valors de la societat on viuen els jueus i un manteniment de la majoria dels preceptes tradicionals del judaisme. Per exemple, proposen mantenir la tradició alimentària del judaisme o les pràctiques litúrgiques però introdueixen una comprensió flexible i poc rigorista de les mateixes. Els conservadors representen una lectura no fonamentalista de la Halakhà. Aquest representa un terme mig entre la visió ortodoxa i la reformista. El judaisme conservador està escampat per tot el món sense ser majoritari en cap país.

Imitacions i imitadors

En els darrers dies alguns fets m’han fet pensar sobre el sentit de les imitacions i els treball dels imitadors. Microsoft ha creat virtualment, amb una relativa fidelitat, les muntanyes de Montserrat com escenari d’un competitiva cursa de cotxes. Pel que he pogut veure la recreació de l’entorn virtual és prou acceptable. Però no deixa de ser una realitat virtual. Espero que els jugadors no vulguin traspassar la frontera que separa aquesta realitat virtual de la realitat tangible i vulguin experimentar de forma més realista allò que és una fantasia. Penso que aquest és un dels riscos dels entorns virtuals cada cop més realistes. La seva perfecció, obra de verdaders artistes, sembla cridar a imitar en la realitat allò que és una simple ficció.

Durant aquests dies també hi hagut una polèmica, que ve de lluny, sobre el sentit de les imitacions fetes a alguns personatges públics. La imitació és un art antic i els imitadors són uns veritables artistes. En molts casos els personatges imitats estan ben treballats i la imitació els acosta de forma entranyable al gran públic. La imitació és un art que mereix tot el respecte. Però sovint la imitació va més enllà de l’art i s’allunya del personatge. Això succeeix quan l’artista imitador no es limita a reproduir els trets dels personatge imitat i es dedica a omplir-lo d’opinions, de valors i actituds, de virtuts i defectes que sovint esdevenen una ridícula parodia de la persona. Perquè el fa riure és l’extravagància, l’acumulació de dissorts, els estirabots i l’amplificació dels defectes. Si per aconseguir tot això és perd el respecte, tant se val si l’espectador riu. Al final l’espectador es submergeix en una nova realitat virtual recreada per l’imitador.

És en aquest punt on la imitació adquireix una nova significació. Gràcies al treball de l’imitador el seu personatge virtual s’independitza del personatge real, de tal manera que es crea un nou personatge. Aquest fenomen propicia que l’espectador arribi un punt que projecti la ficció a la realitat en detriment del personatge real. Quan això passa cal considerar que l’imitador és un creador d’una realitat virtual que funciona autònomament. La qual cosa dóna a l’artista imitador la condició de creador. Fet que fa que pugui ser lloat o criticat com qualsevol altre artista. De tal manera que, si un imitador es sent criticat el que no ha de fer per defensar-se és invocar la llibertat d’expressió, sinó comprendre que el que es critica és la seva activitat creativa. Un altre punt d’anàlisi fora reflexionar sobre el valor cívic que aporten alguns d’aquests personatges virtuals en relació als valors que tenen els personatges reals. Però bé, crec que això mereix una altra reflexió.

Imams catalans

Un error habitual en relació a la religió musulmana és considerar a l'imam com el presentant i interlocutor fonamental de la comunitat musulmana. Aquesta visió, que en alguns casos pot haver donat bons resultats, en general situada a la política pública sobre el fet religiós islàmic a un atzucac. Jordi Moreras, profund coneixedor de les comunitats musulmanes catalanes, adverteix dels riscos existents si es confonen els rols dins d'aquestes comunitats. El que és rellevant per al col·lectiu musulmà no és el seu imam sinó la comunitat. L'imam és una persona contractada per la comunitat per dirigir les oracions i la predicació del divendres, i proporcionar assistència espiritual. En general, és la pròpia comunitat musulmana que gestiona la mesquita qui busca i contracta l'imam. Per això l'imam reflecteix l'orientació ideològica de la comunitat, en general, i de la seva junta directa en particular. Si bé és cert que l'imam pot influir i modificar el comportament de la comunitat musulmana, aquesta és la que té a les seves mans la permanència de l'imam enfront d’un oratori. No obstant, en moltes ocasions es produeix l’efecte invers i és l'imam el que aconsegueix modelar els comportaments de la comunitat musulmana, especialment quan la seva figura es veu reforçada per un cert grau de representació i interlocució social. Circumstàncies que han situat a l’imam en el centre de l’atenció política i social.

A Catalunya, la comunitat musulmana ha tingut molts bons imams, tant des del punt de vista d’acceptació dins de la comunitat creient com perquè han estat claus en el procés d’integració social. En aquest sentit, l’activitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha estat fonamental per enfocar correctament aquestes qüestions. A mesura que la comunitat religiosa es consolida com a part activa de la societat catalana, cal tenir clars quins han de ser els rols ha desenvolupar en el procés de consolidació de l’Islam català per evitar confusions i futurs malentesos i problemes. És important, des de la perspectiva de la gestió política del fet religiós no confondre els rols que es donen dins de la comunitat musulmana. Per això, quan es vulgui dialogar amb una comunitat musulmana cal escollir bé l'interlocutor. Serà sempre més adequat dirigir-se al president de la comunitat i no a l'imam per evitar tornar a carregar-li en ell una representació que transcendeix el seu paper religiós. Ara és temps per donar centralitat a les comunitats musulmanes com a veritables pals de pallers de l’organització de l’Islam català i, al mateix temps, atendre les necessitats de formació que tenen els dirigents espirituals d’aquestes comunitats. Aquesta responsabilitat és de tots, ja que, en cas contrari, tornarem a veure com els imams dels catalans musulmans són formats fora de casa nostra o, com que són contractats a través de les xarxes islàmiques, són persones totalment desconeixedores de la realitat del país.

Judaisme VIII – Denominacions jueves. El judaisme reformista

El moviment reformista té les seves arrels en les idees del jueu il·lustrat Moses Mendelssohn (1729-1786) que volia modernitzar el judaisme a partir de la seva trobada amb la raó i la cultura. Les propostes del moviment reformador anaven encaminades a integrar el judaisme a la cultura contemporània i als jueus en las societats on viuen. Aquesta visió del judaisme insisteix en l’autonomia personal en la interpretació de les lleis jueves i l’aplicació dels seus principis. Són també partidaris d’aplicar criteris d’anàlisi textual als llibres sagrats. A partir d’aquesta interpretació els jueus reformistes han revisat aquells preceptes que feien que els comportaments jueus fossin excessivament diferents de les persones de les societats on vivien així com les diferències de gènere dins les sinagogues. Els judaisme reformista és majoritari als Estats Units d’Amèrica. A Anglaterra els jueus reformistes es denominen, per particulars raons històriques, com jueus lliberals. Aquesta denominació jueva també és coneguda com a progressista.

Rosh Hashana i Eid-Ul-Fitr

El capvespre del divendres fou un moment de gran festa pels jueus catalans, començà Rosh Hashana que marca l’inici del nou any jueu (el 5770) i l’inici d’un seguit de festes de profunda significació religiosa. Avui ha estat un dia de festa grossa pels catalans musulmans. Era el dia del Eid-Ul-Fitr, el dia que senyala la fi del Ramadà. Aquestes dues festes plenes de sentiments i emocions en recorda que Catalunya ha sempre un país de trobada de persones d’altres tradicions, cultures i creences. Les ciutats i els pobles viuen les festes d’avui com a unes noves festes incorporades a la tradició catalana.

La nostra riquesa com a societat és acollir aquesta diversitat integrant-la com a valor que ens projecte cap al futur. La nostra convivència s’enforteix per la pluralitat de sentiments que mouen les vivències religioses i espirituals de les persones. La societat catalana és descobreix rica en tradicions religioses que dialoguen des de la convivència quotidiana. En els barris, en els mercats, en les escoles, en les places, en el treball i en l’esport les persones expressen, d’una manera o altre, els valors que emergeixen de la seva religió.

La bona governança entén aquesta diversitat religiosa com una oportunitat per consolidar els valors que humanitzen la societat. Les religions ja no són una qüestió privada. En la societat global les religions formen part del patrimoni públic i els seus valors aporten omplen de sentit a moltes persones. Per això cal dir als catalans musulmans Eid-Mabruk i als catalans jueus feliç Rosh Hashana.

Missa rociera a Montserrat

Avui he tingut l’oportunitat d’assistir a la missa que les Hermandades Rocieras celebren cada any a Montserrat per iniciativa de la FECAC. Ha estat una bona ocasió per copsar la significació social i cristiana que tenen aquestes Hermandades que mouen a molts catalans d’origen andalús. El pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en les seves paraules d’acolliment de les Hermandades, ha destacat el valor simbòlic que té per la fe d’aquests grup la trobada de la Mare de Déu de las Hermandades, la Blanca Paloma, amb la Verge Bruna de Montserrat. Dues verges, una sola fidelitat i una sola fe. Aquesta trobada és, sens dubte, una fusió de fes que porten a aquestes persones asentir-se membres actius de la comunitat catalana des de la vivència respectuosa a la seves identitats d’origen expressades ara en un nou context cultural. En aquest sentit cal destacar que, en la nombrosa ofrena floral feta durant l’ofertori, cada ram de flors portava destacat un llaç amb la senyera. L’única senyera que es veia de forma destacada. Un altre exemple del lligam de les Hermandades Rocieras amb Catalunya fou el virolai cantat amb l’harmonia de les cançons que omplen les marismes d’Huelva durant la Pentacosta. Certament, mai m’havia sentit impel·lit a picar de mans al cantar el Virolai.

L’Abat de Montserrat ha destacat el sentit que té la paraula Hermandad en un moment com l’actual. El concepte de Hermandad s’asocia a germanor i solidaritat, valors molt necessaris avui per sortir del greu moment de crisi econòmica. Es tracta de projectar el valor que anima a aquests grups cristians al conjunt de la societat. Las Hermandades, digué l’Abat de Montserrat, són un bon exemple de les virtuts que els cristians poden aportar a una societat que intenta trobar respostes solidàries a la crisis. Felicitats a les Hermandades Rocieras. Que per molts anys puguem seguir pujant a Montserrat per celebrar aquesta missa Rociera i omplir de nou la basílica amb els pendons de les confraries amb les seves ensenyes de la “Sin Pecado”.

Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions.

L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

Judaisme VII - Denominacions jueves. El judaisme ortodox

Aquesta corrent del judaisme rep el qualificatiu d’ortodox en contraposició del moviment Haskala o moviment il·lustrat del judaisme promogut en el segle XVIII per Moses Mendelsohn (1729-1786). La il·lustració jueva propugnava la modernització del judaisme del seu temps, la seva inculturació, la revisió del Talmud per adaptar-lo a la societat moderna i la igualtat de gènere. La reacció davant la il·lustració jueva es cohesionà en el moviment ortodox. Aquesta visió del judaïsme insisteix en la necessitat d’aprofundir en l’estudi de la Torà, l’estricta observança de la Halakhà i l’acompliment de tots els preceptes mitzvot. El nucli central de les creences de l’ortodòxia jueva és considerar que la Torà i el Talmud són immutables perquè manifesten la voluntat divina, per això les persones han d’adaptar-se a ella i no al revés. Per això l’ortodòxia és fidel a la Llei de Déu tal com la va donar Déu a Moisès al Sinaí, la Llei escrita (Torah) i la Llei oral (Talmud). La visió ortodoxes és majoritària a Israel i entre els jueus d’origen asquenasita (jueus d’origen centro europeu) i molt poc entre els jueus sefardites (descendents dels jueus expulsats d’Espanya).

Pel judaisme ortodoxa la religió forma una unitat entre la creença i l’estil de vida sota l’imperi de la Llei Suprema. Es considera que un jueu és ortodox quan compleix tots els preceptes especificats per les lleis jueves que cal observar-les amb la mateixa exactitud ara com en segles anteriors. La Torah és una guia per l’actuació dels jueus per tal que siguin tolerants, que estimin al proïsme i ajudin a tots els membres de la comunitat jueva. Dins del judaisme ortodoxa hi ha una corrent qualificada d’ortodòxia moderna que es diferencia per la seva voluntat d’adaptar les seves pràctiques i estudis als paràmetres de la societat contemporània.

Iftar al Raval

Durant els darrers dies del Ramadà el Raval s'omple d'iniciatives que recorden que entre nosaltres hi ha una important comunitat musulmana. Ahir, en plena Rambla del Raval, diverses entitats musulmanes, bàsicament integrades per ciutadans d’origen marroquí o paquistanesos, convidaren a celebrar amb ells l’iftar, àpat que fan els musulmans a la posta del sol per trancar el dejuni diari. L’iftar és un acte ple de significació litúrgica i per això la comunitat musulmana ens reuneix en família i, després de pregar, prenen un menjar pròpia d’aquesta ocasió. Això fou el que Mohammed Chaib, expressà al dir: els congregats, musulmans i no musulmans, formaven part d’una mateixa família integrada a la societat catalana.

Mentre celebrava l’iftar em vingueren molts records d'aquest barri. Part de la meva infantesa i joventut transcorregué per tot el Raval. Vaig estudiar el llarg batxillerat en la seva perifèria i per això molts dels meus companys vivien en aquest barri. Després vaig continuar-hi vinculat a través d’un agrupament escolta. Alguns del meus parents treballaven al Raval quan aquest barri es deia districte V i la seva part més degradada es coneixia com a barri Xino. Els seus carrers, eren els meus carrers i els seus habitants eren els meus veïns. Ara tot ha canviat. Alguns dels carrers ja no hi són. Recordo el que hem costà trobar la cantonada on fou assassinat el noi del Sucre, Salvador Seguir. Personatge que sempre m’ha produït un important respecte. Però avui, l’encertada política de regeneració urbana de l’Ajuntament de Barcelona ha fet desaparèixer aquesta cantonada. En el seu lloc hi ha un gran espai urbà ple de llum i de color que dóna una nova identitat al barri. S’ha perdut una cantonada i s’ha guanyat la dignitat del barri. Gràcies a la planificació i gestió urbanística el barri s'ha transformat en positiu.

El canvi del Raval és el resultat d'un esforç de moltes institucions i persones. Abans, com ara, el Raval ha estat i és un espai de solidaritat activa. Hi havia gent que tenia dificultats i altres que s'ho passaven francament malament. A la meva escola, dita altrament col·legi, hi havia força nens que no pagaven. Mai vaig saber qui eren. En això els pares escolapis han estat exemplars. He viscut molt de prop aquesta solidaritat. En Rafael Olmos, el que fou director General de la Policia de la Generalitat de Catalunya, sempre m’ha parlat emocionat d’aquesta solidaritat informal del Raval. Ha estat aquesta solidaritat la que ha permès la transformació del Raval. Solidaritat política i humana. La presencia solidaria al barri de moltes institucions cristianes, bàsicament religioses, ha contribuït a regenerar el teixit social que ha facilitat que el Raval i els seus veïns avui puguin sentir-se orgullosos de si mateixos.

Aquest orgull és el resultat d'un treball continuat dels veïns i comerciants que han cregut en les seves possibilitats i no han renunciat a l'esperança de viure dignament en el Raval. Han esforç i treball han demostrat que no calia avergonyir-se del Raval. Això no vol dir dissimular els problemes d’aquest barri; però cal assumir-los amb valentia i responsabilitat. Ho hem de fer-ho tots els barcelonins amb un cert orgull, perquè el Raval també és nostre. És nostre perquè creguérem i confiàrem en el seu moment amb l’ajuntament. La persuasió de l’alcalde ens convencé de que el Raval se’n sortiria i que calia invertir-hi i ser-hi present per aturar la seva degradació

Durant aquests anys el Raval ha canviat de fisonomia. Avui és un barri plural on la diversitat cultural està al carrer. Es ètnicament plural i ple de vida. Això és un bé per a tots els barcelonins. La iniciativa econòmica de paquistanesos i marroquins ha revitalitzat profundament l’activitat comercial del barri. La seva presència, obrint botigues i locals de restauració, ha permès actuar d’atractor d’altres activitats i donar confiança de les possibilitats del barri. L’aposta d’algunes institucions per aquest barri ha estat un bon complement. La seva presència ha introduït permeabilitat social i integració del barri en el projecte de ciutat. Gràcies a l’esforç d’aquestes institucions i persones el Raval no és el barri de la marginalitat barcelonina. El Raval pot sentir-se orgullós de ser el que és. El seu orgull és el nostre orgull.

Per tot això cal reflexionar sobre com es parla del Raval i que es transmet a la resta de ciutadans. Certament que encara hi ha problemes. La prostitució desendreçada i salvatge n’és un. Però la prostitució no és només un problema del Raval, ni és el seu problema més rellevant. Per respecte als ciutadans del Raval cal tractar aquests temes amb el rigor que precisen i evitar les anàlisis esquemàtiques o simplificacions d’una problemàtica complex.

Arenys de Munt

El cap de setmana passat a Arenys de Munt la ciutadania ha tingut l’oportunitat d’expressar en una urna la seva resposta a una pregunta formulada de forma comprensiva. Entorn a aquest consulta hi hagut molt de soroll i enrenou. M’han sorprès algunes declaracions d’abans i de després del referèndum. De totes elles m’han deixat bastant bocabadat les paraules d’un vell dirigent polític, ànima de moltes mobilitzacions populars i també de canvis de partit, que afirmà contundentment que el referèndum del diumenge era una triomf de la normalitat democràcia. Sí, però no del tot.

Gràcies a la democràcia els ciutadans d’Arenys de Munt han pogut respondre per votació a una pregunta ben formulada. Res més. Però, i aquí està la meva puntualització, la democràcia no és només l’exercici del vot sinó la possibilitat de conformar una opinió política personal, raonablement lliure de qualsevol manipulació, a partir del contrast d’opinions contraposades. I això no ha passat. No hi hagut espai per construir el discerniment personal a partir d’un procés deliberatiu. La lògic eufòria pel referèndum ha amagat i dissimulat els altres components bàsics de tota consulta electoral. Fins i tot, els aspectes formals que conformen l’imaginari col·lectiu del que s’entén per una consulta electoral, no s’han respectat. És cert que la democràcia és compon també d’aspectes simbòlics, però també es fonamenta en un conjunt d’activitats que acompanyen a tot procés deliberatiu i de presa de decisió.

Penso que calia fer aquestes puntualitzacions perquè els replicants, aquelles entitats que ja han anunciat altres referèndums, ho tinguin en compte en el futur. Aquest avís va també per aquells partits que, a corre cuita, s’han sumat a la iniciativa. La banalització d’aquestes qüestions al final sempre es giren en contra dels bons propòsits. Cal reconèixer que l’agitació ajuda a desvetllar les consciències i això és necessari per avançar. La quietud porta a la paràlisi política. La democràcia necessita que els ciutadans puguin conèixer i triar entre totes les possibles respostes al referèndum. De la mateixa manera, caldria explicar a aquests ciutadans quin és l’encaix dels processos deliberatius dins de la democràcia representativa. En aquest àmbit de responsabilitat, els medis de comunicació haurien de contribuir a clarificar aquestes qüestions enlloc de quedar-se en la perifèria de les anècdotes.

Malgrat les limitacions, que són moltes, el que ha passat a Arenys de Munt ens hauria de fer reflexionar. Voldria recordar que fa uns quants anys enrere quan un grup d’inquiets ciutadans s’animaren a parlar de les balances fiscals, foren tinguts com uns il·luminats. Ara, amb la perspectiva del temps, cal reconèixer que gràcies a l’esforç abnegat d’aquest petit grup de persones anys després les balances fiscals foren la pedra de toc de la Generalitat de Catalunya per plantar cara al govern de Madrid. Gràcies a la visió d’uns quants, avui s’ha avançat cap un sistema fiscal més just per Catalunya. En aquest sentit, la iniciativa d’Arenys de Munt pot haver estat un pas endavant per retrobar-nos com a país. Ara bé, al costat dels sentiments també calen reflexions. Els partits polítics tenen el deure, en aquest cas, de portar aquestes reflexions als ciutadans ja que, al darrera d’una pregunta, hi ha masses respostes que no es contesten amb els eslògans de sempre ni amb una agitació permanent dels sentiments.

Finalment, crec pertinent deixar unes reflexions en forma de qüestionament per tal de contribuir a clarificar aquests assumptes: els referèndums ajuden a disminuir la desafecció política?; estan tots els ciutadans prou motivats per participar en aquestes consultes? el procés deliberatiu és consistent amb la pregunta formulada?; un referèndum ajuda a la deliberació?.

Judaisme VI – Denominacions jueves

El Talmud ha estat un element cabdal per mantenir la identitat del poble jueu al llarg dels seus exilis i diàspores. El caràcter normatiu d’aquest text sobre els comportaments en la vida quotidiana ha resultat clau per definir els trets bàsics de la identitat jueva en qualsevol context social. De la interpretació del Talmud i la valoració donada als seus preceptes i codis normatius (Halakhà) han sorgit les diferents denominacions del judaisme. De totes elles es poden destacar el judaisme ortodoxa; el tradicional també dit conservador o moderat; el reformista conegut també com a lliberal o progressista. Dins de cadascuna d’aquestes tradicions hi ha diferents corrents.

Ètica civil i ètica religiosa III

La construcció de l'ètica civil és un deure i una responsabilitat de la societat civil. L’elecció del que s’ha de considerar com més positiu per a la realització del ben comú ha de ser generat per la societat. No és competència de l’Estat. L’ètica civil no es pot deduir, com pretén el positivisme jurídic, del procés formal de la creació de les lleis. Les lleis, per més democràtiques que siguin, tenen necessitat d’un fonament ètic més enllà dels seus procediments formals. No és suficient la idea de legitimitat ètica proposada per Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán de que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”.

On resideix el fonament moral de les decisions preses en seu parlamentària? L'alternativa a la visió del positivisme jurídic no és el Dret Natural tal com insisteix bona part de la Doctrina Social de l'Església. El camí plausible és la denominada ètica civil que emergeix del sistema d'ètiques particulars pròpies del pluralisme social. L'ètica civil o l'ètica de mínims és el patrimoni ètic que han de compartir tots els membres de la societat. Acceptant que cap tradició de pensament o religiosa considera que els seus adeptes o fidels s’han de regir només per això, sinó per l'ètica de màxims pròpia del grup al fet que pertanyen.

L’Estat, guiat pel seu desig de construir el ben comú, ha d'integrar en l'ordenament jurídic, la síntesi consensuada dels valors i comportaments aportats per la societat civil. Dintre d'aquest marc de diàleg la tradició religiosa cristiana, al costat d'altres religions, han de fer presents amb decisió i claredat els seus valors i principis. En aquest esforç de construir l'ètica civil integrada com part del ben comú, les formes són importants. Qui participi en aquest diàleg sobre valors i principis han de comprendre que les seves aportacions són sempre propostes sotmeses a un escrutini compartit amb altres punts de vista.

En aquest diàleg sobre valors i principis cada tradició religiosa i de pensament participants aportarà aquelles consideracions derivades de les seves fes i creences. Indudablement, l'Església catòlica aportarà la seva visió de com ha de ser l'ordenament de la societat. És evident que els catòlics ha de presentar la seva opció radical a favor de la dignitat i el valor de la persona, de tal manera que és la persona la mesura o referència crítica per definir el que s’ha de considerar com bé comú. La majoria de religions tenen la seva centralitat ètica en la persona. Per això, les aportacions de les religions són essencials per mantenir viva l’atenció vers els valors que defineixen la dignitat humana. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la principal aportació que poden fer les religions, dintre del marc de la laïcitat de l'Estat, a la construcció dels valors ètics comuns.

Els valors específics que la tradició cristiana entreveu com la concreció de la dignitat humana estan relacionats amb la llibertat i el seu exercici; la veritat i la garantia de poder-la proclamar; la lluita per la justícia i la pau; el respecte a la pluralitat i la diversitat; la llibertat de consciència i la responsabilitat en l'exercici de la llibertat; i una concepció de la humanitat vinculada al Déu que defensa el sentit més ple del que es la persona. En definitiva, l'amor que, en la seva dimensió de caritat política, ha d'inspirar la convivència social base comuna de l’ètica civil.

Judaisme V - YHWH

En el judaisme el nom que es dona a Déu és un reflex de la concepció que es té de la naturalesa divina i la relació que Déu ha establert amb el poble jueu. Al llarg dels texts sagrats del judaisme el nom de Déu està amagat darrera d’altres noms. Aquests diferents noms representa la pluralitat d’aspectes de la seva divinitat i de la manera com són percebudes. Pels jueus el nom més important de Déu és el que expressa el tetragrama o tetragràmaton format per les quatre consonants hebrees YHWH, del qual se'n deriva l’expressió Yahavè, i que és la denominació més emprada en els llibres sagrats. La primera traducció del tetragama, i la més emprada és “el Senyor”. Per evitar pronunciar el nom de Déu, en els textos sagrats s’han fet servir moltes expressions per referir-se a Déu. Moltes d’aquestes expressions són molt contextuals i estàn associades a quin aspecte de Déu es vol emfatitzar. Alguns d’aquests noms són: adonai (els meus senyors), El (Déu), El Olam (Déu etern), El Shalon (Déu de pau), Eloi (Déu per sobre tots els deus o Déu de tot), Shekhinah (presència de Déu), YHWH Sabaoth (Déu dels exèrcits).

Atès que el cristianisme es considera a sí mateix el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, molts dels conceptes sobre el caràcter de Déu i la seva varen integrar-se en la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

El judaisme és, a més d’una religió, una tradició i una cultura d’un poble específic. Això diferència el judaisme d’altres religions que són més transversals, afecten a diversos pobles i cultures. La tradició i la cultura jueva són molt diverses perquè han estat desenvolupades per diferents comunitats immerses en contexts culturals diferents degut al fenomen de la diàspora. La pregària més identificativa del judaisme és el Shema Yisrael: “Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’Únic” (Deuteronomi 6,4).

Catalunyareligio.cat

Avui, la gran notícia del dia és l’aparició del portal CatalunyaReligió.cat. És un portal promogut i fet per gent bona, seriosa i professional amb la voluntat de presentar la realitat religiosa vista des de Catalunya. Segons s’anuncia en les properes setmanes s’anirà desplegant les diferents seccions i serveis del portal: informació, opinió, agenda i recursos de formació i espiritualitat. La seva dreça és http://www.catalunyareligio.cat/ i per qualsevol cosa tenen una adreça de correu que és redaccio@catalunyareligio.cat.

Desitjo força èxit a aquesta iniciativa que ve a omplir un buit en la informació la plural i diversa realitat religiosa de Catalunya

Ètica civil i ètica religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC).

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

Normalitat sana

Diversos fets demostren que encara hi ha una sensibilitat social especial per les qüestions relacionades amb el fet religiós. Per exemple, l’obertura d’un oratori musulmà, generalment, suscita molta expectació en els medis de comunicació. En la majoria dels casos aquest interès ve donat, no perquè així es resolgui l’acompliment d’un dret bàsic constitucional com és la llibertat religiosa, sinó perquè entorn aquest fet es genera una forta polèmica i reacció en contra. Aquest rellevància no es correspon amb la transcendència del fet, ja que no té el mateix ressò en els medis de comunicació l’obertura d’altres centres de culte vinculats a altres tradicions. Es tant la sensibilitat social d’aquest fet que el Parlament català aprovà el passat juliol una llei que regula la instal·lació de centres de culte. Tot i que aquesta llei és positiva per tot el que clarifica i perquè dóna una garantía per la seguretat de les persones que van als centres de culte, no es pot amagar que en l’origen de la iniciativa legislativa influí la inquietat social generada entorn dels oratoris musulmans. Aspecte que, en la majoria de les ocasiones, amaga altres preocupacions menys confessables.

La trobada dels governants amb algun membre d’una confessió religiosa també desperta un cert interès del medis de comunicació. El que en circumstàncies normals seria una activitat discreta de tota acció de govern sensata, es veu como un fet excepcional i esdevé objecte d’interès informatiu. El mateix passa quan un governant assisteix a alguna cerimònia religiosa o es fa present en un acte religiós institucional. Aquests fets, en circumstàncies normals, no haurien de tenir una expectació diferent a la que tenen les trobades regulars que les autoritats polítiques tenen amb els diferents actors i agents socials. L’agenda dels governants està farcida de trobades, reunions i visites a la societat civil i, ni de bon tros, aquest fet reuneix tanta curiositat com la visita a una autoritat eclesiàstica. Si es considera normal lo primer, per què lo segon no pot tenir la mateix consideració?. Els medis haurien de contemplar aquests fets com una activitat ordinària de l’acció de govern, i els governants haurien de considerar normal trobar-se amb les autoritats religioses.

Aquests dos petits exemples il·lustren que encara queda una camí a recórrer per assumir amb normalitat el fet religiós i les seves manifestacions. El fet religiós està present al bell mig de la societat moderna. La relació dels governants o les manifestacions religioses s’han de contemplar amb total normalitat. Catalunya és un bon exemple de com la vivència pública de la fe i la seva relació amb els ciutadans i els governants es viu de forma tranquil·la i natural. Sense que ningú, amb alguna petita excepció, consideri que aquestes actituds vulnerin o signifiquin una renuncia del que ha estat anomenada laïcitat positiva de l’Estat.

Judaisme IV – Principis bàsics. La Torà, Neviim, Talmud i Llei jueva

La Torà (Torah que vol dir ensenyament, instrucció o Llei) que integra els anomenats cinc Llibres de la Llei que corresponen al Pentateuc de l’Antic Testament dels cristians: Gènesi (Breixit), Èxode (Xmot), Levític, (Waïqrà), Nombres (Bmidbar) i Deuteronomi (Dvarim); així com els llibres dels profetes i altres textos. La Torà és el text bàsic del judaisme perquè es considera revelat directament per Déu a Moisés. Pel seu caràcter sagrat els rotllos del llibre de la Torà (Sefer Torah) estàn dins d'un petit recinte tancat que es troba, si es pot, contra una paret que estigui orientada a Jerusalem. en el centre de la sinagoga. Aquest recinte els jueus asquenasites l'anomenen ark (Aron Kodesh) mentre que els sefardis li diuen Hekhál. Els rotllos de la Torà es es treun, amb respecte i veneració, per ser llegit davant dels assistents. La Torà es llegeix els dilluns, dijous i dissabtes a la sinagoga.

El Neviim és el compendi de 8 llibres dels profetes. Els set primers llibres cadascun correspon a un autor diferent: Josue , Jutges, Samuel, llibres de Samuel (I i II), llibres de Reis (I i II) , Isaïes , Jeremies i Ezequiel; mentre que el vuitè llibre és un recopilació dels dotze profetes menors (Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries, Malaquies). Els Ketuvim són un conjunt d’escrits agrupats en 11 llibres diferents: Salms, Proverbis , Job, Càntic dels Càntics, Rut, Elies, Eclesiastès, Ester, Daniel, Esdres i Nehemíes, llibres de Cróniques (I i II).

El Talmud és una obra on es recullen diverses discussions rabíniques sobre les lleis, les tradicions i les costums jeuvas, a més de diverses històries i llegendes del poble jueu. Els texts d’aquesta obra foren escrits al llarg de varis segles. El Talmud consta de dues parts. La primera i la més antiga és la Mishnà, que vol dir estudi o repetició,i és un recull de reflexions escrites en vers per diversos rabins, anomenats tannaim, sobre qüestions relacionades amb la llei, la ciència i aspectes de la vida. El contingut d’aquesta part representa la codificació legislativa de les lleis orals de la tradició jueva que comença en Moisés i arriba fins a finals del segle III. La segona part, és molt més moderna (segles III i IV) i està escrita en prosa, es diu Guemarà que vol dir completar. Aquest part del Talmud són exemples referits a la primera part a fi de fer-la més entenedora i representen la interpretació exegètica feta per alguns rabins anomenats amoraim.

La Torà i la Mishnà constitueixen el corpus legal del judaisme denominat Llei Jueva o Halakhà. De la Torà i del Talmud se’n desprenen els preceptes morals bàsics del judaisme, els 613 preceptes religiosos (613 mitzvot) dels quals 365 són prohibicions i 248 són prescripcions d’accions positives. Donat que la en la cultura jueva no es distingeix clarament el que és l’esfera religiosa de l’àmbit públic o social, en l’Halakhà es troben prescripcions purament religioses i altres dirigides a ordenar la vida social.

Ètica civil i ètica religiosa

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització.

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques.

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.

Judaisme III – Principis bàsics

El judaisme es fonamenta doctrinalment en l’ensenyament de les escriptures sagrades, que recullen, per una part la revelació de Déu a Moisés, la Torà, i un conjunt de llibres que recullen les tradicions orals: el Talmud, el Neviim (el llibre dels profetes) i el Ketuvim (llibre dels escrits). La Torà més el Neviim i el Ketuvim conformen el Tanakh que són un conjunt de 24 llibres que expliquen la història de la humanitat i dels jueus des de la Creació fins la construcció del Segon Temple, juntament amb un compendi de preceptes religiosos, morals i jurídics, principis filosòfic i profecies. El Tanakh és la Bíblia hebrea i equival a l’Antic Testament dels cristians sense l’afegitó dels set llibres deuterocanònics presents en les Bíblies catòliques.

Judaisme II – Acompliment de preceptes

Una característica pròpia del judaisme era que Déu premia i recompensa d’acord a l’acompliment d’uns preceptes que regulen el comportament diari de les persones els 613 preceptes o mitzvot. Mentre que les religions de l’entorn practicaven una relació amb Déu mediatitzada per sacerdots i ofrenes o sacrificis, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida partir del seguiment d’uns preceptes. Serà precisament la diversitat de l’observança d’aquests preceptes el que diferenciarà les diferents corrents del judaisme. També forma part del nucli de la creença jueva la vinguda del Messies descendents del llinatge de David, la reconstrucció del temple de Jerusalem i la resurrecció dels mort.

A diferència d'altres religions, la fe jueva no es basa en l'autoritat exercida per persones, sinó en els continguts d'uns textos considerats sagrats i de la tradició. Segons aquesta tradició Déu, en el moment de la creació establí un pacte amb els israelites i revelà la seva llei i els manaments a Moisès a la muntanya del Sinaí. Els jueus són els descendents dels israelites. Es calcula que el judaisme té uns 14 milions de practicants.

W.B. Yeats

Fa anys, al llegir la novel·la “La mujer difícil” de John Irving vaig quedar corprès per un fragment d’un poema de Yeats que surt a la part final del llibre. Ara, gràcies a les lectures d’estiu, llibres que no he pogut llegir durant l’any, he tingut l’oportunitat de recuperar tot el poema de Yeats. Es troba en el llibre “Antología Poética” de W.B.Yeats publicat per Lumen. Aquest poema es diu “Desea él los paños del cielo”. Com que m’agrada molt, sobre tot els darrers versos, vull compartir-lo amb tots els lectors del blog.

Si del cielo tuviera yo los bordados paños,
bordados de dorada y plateada luz,
los azules, los mates y los oscuros paños
de la noche y del día y de la media luz,
si los tuviera yo, lo pondría a tus pies:
pero, como soy pobre, solo tengo mis sueños;
y tan solo mis sueños he puesto yo a tus pies;
pisa con tiento entonces, porque pisas mis sueños.

La traducció al català que consta en la traducció d’Ernest Riera del llibre d'Irving "La dona difícil"diu

Si jo tingués les robes brodades del cel,
Teixides amb fils d'or i de plata i de llum,
Les robes blaves i grises i fosques del cel,
De la nit negre, del capvespres i de la llum,
Aquestes robes desplegaria jo sota els teus peus:
Però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;
He desplegat els meus somnis sota els teus peus;
Trepitja amb compte, perquè trepitges els meus somnis.

El text original de Yeats es així.

Had I the heaven’s embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark cloths,
Of night and light and the half-light,
I would spread the cloths under your feet:
But I, being poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.

Si algun dels lectors té una altra traducció del poema de Yeats m’agradaria tenir-la. La meva és la que ha fet Daniel Aguirre per Lumen

Per Berlusconi s'enfronten el Vaticà i els bisbes italians

Es ben curiós l’embolic que s’ha organitzat entre Silvio Berlusconi, l’Església italiana i el Vaticà. Mentre el diari “Avvenire”, portantveu de la Conferència Episcopal Italiana, es mostra cada cop més crític contra el cap de govern; “l’Osservatore Romano” òrgan del Vaticà, dirigit per l’historiador Giovanni Maria Vian, obvia els greus problemes que enfronten i distancien a Silvio Berlusconi dels bisbes italians. Més aviat, dona la impressió que hi ha un sector del Vaticà que contemporitza amb un Berlusconni cada cop més atrapat per una política limitadora dels drets humans i força entretingut amb els seus conflictes amb les velinas. L’“Ossevatore Romano” ha criticat per exagerat i imprudents els comentaris del diari “Avvenire, i el professor Vian, en una recent entrevista ha augmentat aquesta sensació a l’afirmar que no hi ha motius de tensió entre el Vaticà i el govern italià. Aquesta actitud del sempre prudent diari del Vaticà amb la Conferència Episcopal Italiana ha desconcertat a forces persones. “L’Ossevvatore Romano”, davant les moltes crítiques rebudes per la seva passivitat amb el govern de Berlusconi ha respòs dient que el Vaticà no ha de barrejar-se en les experiències polítiques contingents. Que la funció de l’Església és educar les consciències. Algunes persones han interpretat aquesta situació com de profunda pèrdua de sintonia entre la Santa Seu i els bisbes italians.

Des de fa mesos el diari “Avvenire” ha anat criticant el rumb que anava prenent el govern de Silvio Berlusconi. Des d’aquest diari s’han publicat dures editorials i s’han escrit articles de fons contra molts dels aspectes de la política del govern italià. El diari dels bisbes italians, per exemple, ha estat molt sever contra les recents mesures sobre política d’immigració propiciades pel govern italià. La tensió entre la conferència episcopal i Silvio Berlusconi havia anat pujant de tot en els darrers mesos, de tal manera que, fins i tot el Secretari d’Estat, el cardenal Bertone, promogué un gest de reconciliació amb la Conferència Episcopal Italiana. No fou possible. Perquè quan s’havia de produir una trobada per baixar la tensió es produí l’atac frontal i barroer del diari “Il Giornale”, propietat d’un germà de Berlusconi, contra Dino Boffo, director del diari “Avvenire”, és a dir, conte els bisbes italians. S’acusà a Boffo, després d’haver-lo presentat com a moralitzador de la política italiana, d’estar implicat en una conxorxa d’homosexualitat.

Les tensions entre Silvio Berlusconi i els bisbes italians ara ja és una guerra oberta. Caldrà veure com acaba. Caldrà seguir amb atenció el comportament del Vaticà i analitzar si l’esquerra catòlica té prou capacitat de moure’s adequadament en aquest entorn tant turbulent.

Nota - A l'acabar d'escriure aquest post he rebut la carta que avui dimecres 3 de setembre el director de l’Avvenire, Dino Boffo, ha dirigit al Cardenal Angelo Bagnasco, president de la Conferència Episcopal Italiana, presentant la seva dimissió. Espero poder comentar en una pròxima nota aquesta carta

Judaisme I - Presentació

El judaisme és la religió, la tradició i la cultura del poble jueu. Fou una de les primeres religions monoteistes i és una de les tradicions religioses més antigues de les que encara es practiquen. El judaisme, juntament amb el cristianisme i L'Islam, forma part de les anomenades religions del llibre o abrahàmiques. La doctrina judaica és el fonament del cristianisme i l’Islam es vincula al judaisme a través de la figura d'Abraham.

Segons la tradició, la religió jueva s'inicia 2.000 anys de l'era actual amb el pacte de Déu amb Abraham. L'aparició del judaisme significà un tractament profund en relació a les religions de la seva època. Existeixen importants trets diferencials. La primera diferència és el monoteisme del judaisme. El monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, omnipotent i provinent, creador de l’univers i que ha escollit al poble jueu per revelar-li la llei (els Deu Manaments) i les prescripcions rituals dels llibres tercer i quart de la Torà. És un Déu preocupat per la humanitat i que es relaciona personalment amb ella. El segon element diferenciador és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no pot ser representat per cap imatge i que demana el jueus no es prosternin davant cap imatge per oferir adoració. Aquest concepte contrasta amb les religions de l’entorn que eren politeistes amb una gran profusió d’imatges que eren adorades.

Tapar la llibertat

S'han acabat les vacances. Durant aquest estiu hi ha hagut dues circumstàncies que m’han fet reflexionar sobre la fragilitat d’algunes qüestions relacionades amb les vivències i les pràctiques religioses. Han estat unes notícies i un article.

Les notícies esmentaven l’atzucac en que han situat al Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Eren prou conegudes les tensions existents entorn a aquesta institució que, fins fa pocs dies era presentada en l’imaginari social com a modèlica. Però les circumstàncies han canviat i, el que abans era bo ara ja no ho és i el que era dolent ara resulta que és excels. Alguns els membres del Consell han considerat que s’ha esgotat el crèdit d’aquesta institució i és moment d’emprendre canvis. Les seves raons tindran, i sé que les tenen. Però el que no es adequat es utilitzar els medis de comunicació per ventilar, a tort i a dret, els problemes d’aquesta institució i acusar amb noms i cognoms sobre comportaments irregulars. Dona la impressió que algú havia decidit posar en marxa el ventilador per tal de tirar tota la porqueria possible contra algunes persones.

Els conflictes dins de les institucions i la formació de majories per dirigir-les s’han de crear a través de mecanismes més honestos i, perquè no, èticament coherents. Cal discutir els problemes del Consell Islàmic Cultural de Catalunya amb els peus a terra i amb la mirada atenta a la realitat de la societat catalana. Les solucions no venen de fora. Ara bé, això seria l’aspecte formal de la qüestió. Però el tema de fons és que l’estructuració de l’Islam de Catalunya queda en situació precària per aquestes conflictes. Definir una institució representativa de l’Islam de Catalunya és una qüestió massa seriosa, des del punt de vista estratègica pel país, com per fer campanyes d’aquest tipus en els medis de comunicació. Sempre partidaris de fer servir la brotxa grossa i no el matís del pinzell fi. Conclusió, és evident que cal millorar la representació dels musulmans a Catalunya i que en aquest procés, probablement hagin d’haver-hi canvis de persones. Però cal fer-ho amb cura, transparència, prudència i gestionant bé al tempo. A més, ara que estem en ple Ramadà, també cal fer-ho amb molta caritat. Especialment per aquelles persones que durant aquests anys han assumit, amb moltes dificultats, donar la cara pels musulmans de Catalunya.

La segona qüestió és un magnífic article sobre el burka publicat per Nicole Muchnik al diari El País d’ahir. Es diuen moltes veritats. És reveladora la reflexió que l’autora fa sobre el que significa aquest vel com a negació de la identitat de la dona. Els que imposen aquest vestit neguen l’alteritat de les dones fent-les invisibles. Trobo suggerent reflexionar més sobre el sentit de l’alteritat a l’Islam. En l’article no es respon a una pregunta que crec que es clau en tot aquest tema: per què es tapen les dones musulmanes?. Tot i que la pregunta correcte seria una llarga qüestió: per què uns determinats homes en nom d’una visió de l’Islam obliguen a tapar-se les dones i amaguen la seva sensualitat?. No sé si aquesta és la formulació adequada, però a través de converses amb amics musulmans fermament partidaris de polítiques segregacionistes amb les dones he arribat a la següent conclusió. Resulta que hi ha uns homes musulmans que es torben per la proximitat de la sensualitat de les dones. Ara bé, a dins de casa seva tot està permès. Es molt celebrada la sensualitat de la dona musulmana i la seva art de seducció. Però aquests homes només volen fruir de la sensualitat de les dones de portes en dins i sotmeten a les dones perquè sigui així.

Aquests homes justifiquen la segregació de les dones en els espais de pregària perquè consideren que els poden distreuen durant la pregària. Amb aquest visió, aquests individus deixen clar que el problema està en els homes en la mesura no saben controlar les seves pulsions davant la sensualitat femenina. La solució, segons ells, és simple: tapar les dones i segregar-les en els espais de culte. Una actitud aberrant i mesquina. En el cas de les dones musulmanes espanyoles, algunes de les quals són converses d’última generació, que comencen a tapar-se vestir-se com si fossin al bell mig de l’Afganistan, els diria que hi ha una cosa que han de comprendre i valorar. Les musulmanes espanyoles que es tapen amb burka o niqab són dones que poden tapar-se o destapar-se tantes vegades com vulguin per viure la seva fe musulmana. Però les dones dels països dominants per l’Islam polític no existeix aquesta llibertat. Allí tot això és obligatori. Aquesta situació, totalment vexatòria per les dones, és un signe de la manca de la més mínima llibertat. Per això, apel·lo a la consciència de les dones musulmanes occidentals a exercir la seva llibertat personal i practicar, amb solidaritat amb les dones d’altres països que no poden fer-ho, el gest solidari de no tapar-se com a mostra de que l’Islam és una religió de llibertat malgrat les desviacions fonamentalistes.