S'han acabat les vacances. Durant aquest estiu hi ha hagut dues circumstàncies que m’han fet reflexionar sobre la fragilitat d’algunes qüestions relacionades amb les vivències i les pràctiques religioses. Han estat unes notícies i un article.
Les notícies esmentaven l’atzucac en que han situat al Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Eren prou conegudes les tensions existents entorn a aquesta institució que, fins fa pocs dies era presentada en l’imaginari social com a modèlica. Però les circumstàncies han canviat i, el que abans era bo ara ja no ho és i el que era dolent ara resulta que és excels. Alguns els membres del Consell han considerat que s’ha esgotat el crèdit d’aquesta institució i és moment d’emprendre canvis. Les seves raons tindran, i sé que les tenen. Però el que no es adequat es utilitzar els medis de comunicació per ventilar, a tort i a dret, els problemes d’aquesta institució i acusar amb noms i cognoms sobre comportaments irregulars. Dona la impressió que algú havia decidit posar en marxa el ventilador per tal de tirar tota la porqueria possible contra algunes persones.
Els conflictes dins de les institucions i la formació de majories per dirigir-les s’han de crear a través de mecanismes més honestos i, perquè no, èticament coherents. Cal discutir els problemes del Consell Islàmic Cultural de Catalunya amb els peus a terra i amb la mirada atenta a la realitat de la societat catalana. Les solucions no venen de fora. Ara bé, això seria l’aspecte formal de la qüestió. Però el tema de fons és que l’estructuració de l’Islam de Catalunya queda en situació precària per aquestes conflictes. Definir una institució representativa de l’Islam de Catalunya és una qüestió massa seriosa, des del punt de vista estratègica pel país, com per fer campanyes d’aquest tipus en els medis de comunicació. Sempre partidaris de fer servir la brotxa grossa i no el matís del pinzell fi. Conclusió, és evident que cal millorar la representació dels musulmans a Catalunya i que en aquest procés, probablement hagin d’haver-hi canvis de persones. Però cal fer-ho amb cura, transparència, prudència i gestionant bé al tempo. A més, ara que estem en ple Ramadà, també cal fer-ho amb molta caritat. Especialment per aquelles persones que durant aquests anys han assumit, amb moltes dificultats, donar la cara pels musulmans de Catalunya.
La segona qüestió és un magnífic article sobre el burka publicat per Nicole Muchnik al diari El País d’ahir. Es diuen moltes veritats. És reveladora la reflexió que l’autora fa sobre el que significa aquest vel com a negació de la identitat de la dona. Els que imposen aquest vestit neguen l’alteritat de les dones fent-les invisibles. Trobo suggerent reflexionar més sobre el sentit de l’alteritat a l’Islam. En l’article no es respon a una pregunta que crec que es clau en tot aquest tema: per què es tapen les dones musulmanes?. Tot i que la pregunta correcte seria una llarga qüestió: per què uns determinats homes en nom d’una visió de l’Islam obliguen a tapar-se les dones i amaguen la seva sensualitat?. No sé si aquesta és la formulació adequada, però a través de converses amb amics musulmans fermament partidaris de polítiques segregacionistes amb les dones he arribat a la següent conclusió. Resulta que hi ha uns homes musulmans que es torben per la proximitat de la sensualitat de les dones. Ara bé, a dins de casa seva tot està permès. Es molt celebrada la sensualitat de la dona musulmana i la seva art de seducció. Però aquests homes només volen fruir de la sensualitat de les dones de portes en dins i sotmeten a les dones perquè sigui així.
Aquests homes justifiquen la segregació de les dones en els espais de pregària perquè consideren que els poden distreuen durant la pregària. Amb aquest visió, aquests individus deixen clar que el problema està en els homes en la mesura no saben controlar les seves pulsions davant la sensualitat femenina. La solució, segons ells, és simple: tapar les dones i segregar-les en els espais de culte. Una actitud aberrant i mesquina. En el cas de les dones musulmanes espanyoles, algunes de les quals són converses d’última generació, que comencen a tapar-se vestir-se com si fossin al bell mig de l’Afganistan, els diria que hi ha una cosa que han de comprendre i valorar. Les musulmanes espanyoles que es tapen amb burka o niqab són dones que poden tapar-se o destapar-se tantes vegades com vulguin per viure la seva fe musulmana. Però les dones dels països dominants per l’Islam polític no existeix aquesta llibertat. Allí tot això és obligatori. Aquesta situació, totalment vexatòria per les dones, és un signe de la manca de la més mínima llibertat. Per això, apel·lo a la consciència de les dones musulmanes occidentals a exercir la seva llibertat personal i practicar, amb solidaritat amb les dones d’altres països que no poden fer-ho, el gest solidari de no tapar-se com a mostra de que l’Islam és una religió de llibertat malgrat les desviacions fonamentalistes.
Les notícies esmentaven l’atzucac en que han situat al Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Eren prou conegudes les tensions existents entorn a aquesta institució que, fins fa pocs dies era presentada en l’imaginari social com a modèlica. Però les circumstàncies han canviat i, el que abans era bo ara ja no ho és i el que era dolent ara resulta que és excels. Alguns els membres del Consell han considerat que s’ha esgotat el crèdit d’aquesta institució i és moment d’emprendre canvis. Les seves raons tindran, i sé que les tenen. Però el que no es adequat es utilitzar els medis de comunicació per ventilar, a tort i a dret, els problemes d’aquesta institució i acusar amb noms i cognoms sobre comportaments irregulars. Dona la impressió que algú havia decidit posar en marxa el ventilador per tal de tirar tota la porqueria possible contra algunes persones.
Els conflictes dins de les institucions i la formació de majories per dirigir-les s’han de crear a través de mecanismes més honestos i, perquè no, èticament coherents. Cal discutir els problemes del Consell Islàmic Cultural de Catalunya amb els peus a terra i amb la mirada atenta a la realitat de la societat catalana. Les solucions no venen de fora. Ara bé, això seria l’aspecte formal de la qüestió. Però el tema de fons és que l’estructuració de l’Islam de Catalunya queda en situació precària per aquestes conflictes. Definir una institució representativa de l’Islam de Catalunya és una qüestió massa seriosa, des del punt de vista estratègica pel país, com per fer campanyes d’aquest tipus en els medis de comunicació. Sempre partidaris de fer servir la brotxa grossa i no el matís del pinzell fi. Conclusió, és evident que cal millorar la representació dels musulmans a Catalunya i que en aquest procés, probablement hagin d’haver-hi canvis de persones. Però cal fer-ho amb cura, transparència, prudència i gestionant bé al tempo. A més, ara que estem en ple Ramadà, també cal fer-ho amb molta caritat. Especialment per aquelles persones que durant aquests anys han assumit, amb moltes dificultats, donar la cara pels musulmans de Catalunya.
La segona qüestió és un magnífic article sobre el burka publicat per Nicole Muchnik al diari El País d’ahir. Es diuen moltes veritats. És reveladora la reflexió que l’autora fa sobre el que significa aquest vel com a negació de la identitat de la dona. Els que imposen aquest vestit neguen l’alteritat de les dones fent-les invisibles. Trobo suggerent reflexionar més sobre el sentit de l’alteritat a l’Islam. En l’article no es respon a una pregunta que crec que es clau en tot aquest tema: per què es tapen les dones musulmanes?. Tot i que la pregunta correcte seria una llarga qüestió: per què uns determinats homes en nom d’una visió de l’Islam obliguen a tapar-se les dones i amaguen la seva sensualitat?. No sé si aquesta és la formulació adequada, però a través de converses amb amics musulmans fermament partidaris de polítiques segregacionistes amb les dones he arribat a la següent conclusió. Resulta que hi ha uns homes musulmans que es torben per la proximitat de la sensualitat de les dones. Ara bé, a dins de casa seva tot està permès. Es molt celebrada la sensualitat de la dona musulmana i la seva art de seducció. Però aquests homes només volen fruir de la sensualitat de les dones de portes en dins i sotmeten a les dones perquè sigui així.
Aquests homes justifiquen la segregació de les dones en els espais de pregària perquè consideren que els poden distreuen durant la pregària. Amb aquest visió, aquests individus deixen clar que el problema està en els homes en la mesura no saben controlar les seves pulsions davant la sensualitat femenina. La solució, segons ells, és simple: tapar les dones i segregar-les en els espais de culte. Una actitud aberrant i mesquina. En el cas de les dones musulmanes espanyoles, algunes de les quals són converses d’última generació, que comencen a tapar-se vestir-se com si fossin al bell mig de l’Afganistan, els diria que hi ha una cosa que han de comprendre i valorar. Les musulmanes espanyoles que es tapen amb burka o niqab són dones que poden tapar-se o destapar-se tantes vegades com vulguin per viure la seva fe musulmana. Però les dones dels països dominants per l’Islam polític no existeix aquesta llibertat. Allí tot això és obligatori. Aquesta situació, totalment vexatòria per les dones, és un signe de la manca de la més mínima llibertat. Per això, apel·lo a la consciència de les dones musulmanes occidentals a exercir la seva llibertat personal i practicar, amb solidaritat amb les dones d’altres països que no poden fer-ho, el gest solidari de no tapar-se com a mostra de que l’Islam és una religió de llibertat malgrat les desviacions fonamentalistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada