Imitacions i imitadors

En els darrers dies alguns fets m’han fet pensar sobre el sentit de les imitacions i els treball dels imitadors. Microsoft ha creat virtualment, amb una relativa fidelitat, les muntanyes de Montserrat com escenari d’un competitiva cursa de cotxes. Pel que he pogut veure la recreació de l’entorn virtual és prou acceptable. Però no deixa de ser una realitat virtual. Espero que els jugadors no vulguin traspassar la frontera que separa aquesta realitat virtual de la realitat tangible i vulguin experimentar de forma més realista allò que és una fantasia. Penso que aquest és un dels riscos dels entorns virtuals cada cop més realistes. La seva perfecció, obra de verdaders artistes, sembla cridar a imitar en la realitat allò que és una simple ficció.

Durant aquests dies també hi hagut una polèmica, que ve de lluny, sobre el sentit de les imitacions fetes a alguns personatges públics. La imitació és un art antic i els imitadors són uns veritables artistes. En molts casos els personatges imitats estan ben treballats i la imitació els acosta de forma entranyable al gran públic. La imitació és un art que mereix tot el respecte. Però sovint la imitació va més enllà de l’art i s’allunya del personatge. Això succeeix quan l’artista imitador no es limita a reproduir els trets dels personatge imitat i es dedica a omplir-lo d’opinions, de valors i actituds, de virtuts i defectes que sovint esdevenen una ridícula parodia de la persona. Perquè el fa riure és l’extravagància, l’acumulació de dissorts, els estirabots i l’amplificació dels defectes. Si per aconseguir tot això és perd el respecte, tant se val si l’espectador riu. Al final l’espectador es submergeix en una nova realitat virtual recreada per l’imitador.

És en aquest punt on la imitació adquireix una nova significació. Gràcies al treball de l’imitador el seu personatge virtual s’independitza del personatge real, de tal manera que es crea un nou personatge. Aquest fenomen propicia que l’espectador arribi un punt que projecti la ficció a la realitat en detriment del personatge real. Quan això passa cal considerar que l’imitador és un creador d’una realitat virtual que funciona autònomament. La qual cosa dóna a l’artista imitador la condició de creador. Fet que fa que pugui ser lloat o criticat com qualsevol altre artista. De tal manera que, si un imitador es sent criticat el que no ha de fer per defensar-se és invocar la llibertat d’expressió, sinó comprendre que el que es critica és la seva activitat creativa. Un altre punt d’anàlisi fora reflexionar sobre el valor cívic que aporten alguns d’aquests personatges virtuals en relació als valors que tenen els personatges reals. Però bé, crec que això mereix una altra reflexió.