dilluns, 17 de novembre de 2014

Antoni Maria Badia i Margarit, un gran cristià

La mort ahir del Dr. Antoni Maria Badia i Margarit ha suscitat moltes cròniques elogioses de la seva figura. La majoria d’articles han fet una aproximació acadèmica i cívica a la seva figura. És evident que tot el que es pugui escriure sobre el Dr. Badia serà insuficient per destacar la seva gran figura de persona sàvia, culte i compromesa amb el seu país. He llegit bastants dels articles publicats i, tot i que se’m pot haver escapat algun, m’ha sorprès l’absència de tota referència al fet de que el Doctor Badia era un gran cristià i un home d’església. Per aquesta raó he pensat apropar-me a la dimensió cristiana i humana del Dr. Badia, aspectes que vaig tenir el privilegi i goig de viure en múltiples ocasions.

La meva relació amb el Doctor Badia neix per la meva estreta amistat amb els seus fills, primer l’Oriol, company de carrera i mort massa jove, i després amb la resta de fills exceptuant el gran. Amb  tots ells participàrem, en la nostre etapa d’estudiants universitaris, a la creació d’un moviment dins la universitat a inicis dels anys dels 70 començat sota la forma d’un catecumenat universitari. Aquest moviment, anomenat en un primer moment Secretariat d’Universitaris Cristians, evolucionà anys després en el MUEC. Foren anys d’il·lusions compartides, d’alegries i esperances que naixien d’una fe viscuda des del compromís social i polític. Tots plegats érem uns joves que volíem aprendre l’ofici de viure a partir de l’afirmació de confessar-nos cristians.

Durant aquells anys els germans Badia, l’Oriol, en Xavier, en Joan i la Montse passaren a formar part del meu paisatge afectiu. Freqüentava casa seva, al carrer Portaferrissa nº 8 segon pis, i això em permeté relacionar-me amb els seus pares, l’Antoni i la Maria. Descobrí, des de bon començament en aquells anys de foscor de la dictadura, que el Dr. Badia era un gran referent de rigor intel·lectual, coherència cívica i testimoniatge d’un cristià compromès amb el seu temps i en la renovació eclesial. El seu compromís cívic era propi del cristianisme conciliar que havia arrelat fortament en el sectors més oberts de l’Església catalana, molt especialment en els equips de matrimonis. El Dr. Badia, ho he sabut anys més tard, fou una de les persones que participà en el Segons Congrés Litúrgic de Montserrat l’any 1965 ajudant a fer l’adaptació dels textos litúrgics al català. La fe viscuda com a fidelitat al seu país li portà més d’un mal de cap. Un d’ells fou la seva detenció, quan era president de la “Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat” per l’ús de la ciclostil de l’entitat per fer unes octavetes de suport a una vaga de treballadors.

Com a cristians, el matrimoni Badia Cardús participaren com a eficaços mentors del petit moviment que uns joves universitaris cristians estàvem iniciant. A través del matrimoni Badia Cardús connectarem amb el sacerdot filipó Antoni Serramona i l’església i convent de sant Felip Neri passà a ser el nostre centre de referència i espai on bullien les nostres inquietuds. Tot i que foren anys de molta repressió i grisor en molts aspectes, la presència constant del Dr. Badia, acollin i acompanyant l’itinerari vital dels joves cristians universitaris fou reconfortant. El matrimoni Badia Cardús, així com el matrimoni del catedràtic en matemàtiques Josep Vaquer i la professora Mercè Guilemany, foren fonamentals en la consolidació de l’experiència vital, tant cristiana com humana, d’uns joves que volíem viure una fe renovada i compromesa amb la societat catalana que lluitava per la llibertat i la justícia. La convulsió, a voltes transformada en confusió, d’aquells anys, foren reconduïdes per la companyia educadora de persones com el Dr. Badia.

El mestratge del Dr. Badia, tot i la familiaritat que permetia la meva relació propera a través dels seus fills, infonia respecte. Sempre havia experimentat la sensació que aquell home de veu escardada era una persona sàvia, profundament erudita i de gran sensibilitat cultural. Vaig tenir el privilegi de conèixer un gran cristià il·lustrat que, en el tracte més proper, era enormement afable i educat, millor dit, educadíssim. Ara, amb la perspectiva del temps, he entès que el Dr. Badia era una persona empeltada de noucentisme. Mentre érem joves es ajudà a no perdre’ns massa, per més que nosaltres ho intentéssim i alguns cops féssim coses que ell no aprovava, però ens comprenia. Actuava amb aquells joves universitaris cristians com Jesús amb els deixebles d’Emmaús. Estava al nostre costat i ens acompanya guiant el nostre itinerari a la seva manera.


El darrer cop que el vaig veure a distància curta fou en un dels dinars que fem periòdicament aquells que un temps foren joves universitaris i ara som amics entranyables. Alguns de nosaltres som els mateixos, encara que més grans i amb més d’una absència definitiva, que anys enrere ens trobàvem a casa seva, bé a Barcelona o sant Privat d’en Bas per aprendre l’itinerari de la fe. Aquell dia del dinar s’incorporà a la taula a l’hora del cafè i penso que la seva mirada, ja de persona molt gran, estava satisfeta d’experimentar la joia de trobar-nos novament junts com anys enrere. Desconec el que pensà realment i quines sensacions tingué, però ara, que he estirat els meus records per rememorar la figura del Dr. Badia no m’estranyaria que sentís que entorn a aquella taula hi havia el resultat vital d’haver-nos acompanyat durant tants anys quan érem uns inquiets universitaris cristians. Que el cel sia Dr. Badia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada