dijous, 6 de novembre de 2014

Ser bon cristià



No pretenc emular el magnífic lliberat d’Erasme de Rotterdam Manual del cavaller cristià. No obstant, recordar la necessitat de tenir referents clars del que comporta confessar-se cristià, ajuda a ordenar la pròpia vida. En aquest llibre Erasme escriví que “no pensis tu que la caritat sigui posar-se els genolls davant de les imatges dels sants, en encendre davant d'ells moltes espelmes, ni pregar amb oracions molt ben dites. No dic que això sigui dolent; però afirmo que Déu no té tanta necessitat d'aquestes coses”. Per aclarir el que vol dir porta a col·lació el que diu sant Pau sobre la caritat, “educar el proïsme amb un vida exemplar, fer-ho amb obres de caritat i paraules de santa doctrina, reconèixer que tots són membres d'un mateix cos, pensar que tots som una mateixa cosa en Jesucrist, reparar els mals i danys fets a altres persones, corregir amb dolcesa al que erra, ensenyar a qui no sap, aixecar i alleujar el que aquesta abatut, consolar el desfavorit, ajudar a qui treballa, socórrer al necessitat”.

Com a resum i conclusió Erasme diu “tot el teu poder i hisenda, tot els teus estudis i diligència, totes les teves atencions cal emprar-los en profit de tots per Jesucrist, tal com ho feu”.  Jesús, diu, “ni va néixer ni viure, ni morir per ell mateix; tot ho feu en profit nostre, així doncs també nosaltres hem de servir i ajudar al proïsme i no fer-ho en benefici propi”. Per això, avui, seguint el que proposà Erasme de Rotterdam ser bon
cristià comporta viure unes virtuts que aporten dignitat i seguretat a qui fa el bé. El salm 112 ho expressa amb unes belles paraules “Sortós l'home que presta de bon grat, /que disposa a consciència els seus afers./El just no caurà mai/i deixarà un record inesborrable./ Viu sense por de males noves,/se sent ferm confiant en el Senyor,/té el cor incommovible, res no tem/i a la fi veurà vençuts els enemics./ Reparteix el que té, ho dóna als pobres,/la seva bondat dura per sempre,/pot alçar el front amb dignitat./ L'injust, quan ho veu, es consumeix,/ estreny les dents d'indignació:/l'ambició de l'injust acaba malament.”

Gràcies a la pràctica de les virtuts els cristians podem exclamar davant la comunitat les mateixes paraules pronunciades per l’autor del salm 131 “Senyor, el meu cor no és ambiciós/ni són altius els meus ulls;/visc sense pretensions de grandeses/o de coses massa altes per a mi./ Jo em mantinc en pau,/ tinc l'ànima serena./ Com un nen a la falda de la mare,/ així se sent la meva ànima./ Israel, confia en el Senyor/.ara i per tots els segles.”. Amb aquestes paraules el salmista descriu perfectament un comprensió del que hauria de ser l’actitud dels cristians davant la vida. Reconec que, personalment, seguir aquesta orientació m'ha anat bé, tot i que he comprovat que no sempre és del tot comprensible per altres persones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada