dijous, 30 de maig del 2019

Viatge en tren


Sempre m’ha agradat viatjar en tren perquè tinc la sensació d’entendre el paisatge per on passo. Durant uns quants anys havia d’agafar tot sovint l’avió i mai he tingut la mateixa sensació. És cert que l’avió és ràpid per llargues distàncies, però no té paisatge. El poc que es veu és a través d’una petita finestra en el moment de l’enlairament o aterratge i pare de comptar. Però el tren, les grans finestres et transporten a dins del paisatge. Un viatge en tren aporta llargues pauses visuals perquè la mirada s’aturi a l’horitzó. Tot es fa més lent, fins i tot la mirada.

Pot ser que hi llargues estones de paisatges monòtons amb una vegetació que sembla clònica i es repeteix fins l’infinit. Tan se val, la vista transcendeix la pròpia uniformitat i s’entreté amb l’horitzó. Sovint, estan amb la mirada perduda tot s’enfosqueix. Sembla com si l’exterior fos la negació de la mirada, tot ha quedat reduït a la foscor més estricte. Estem dins d’un túnel. Es produeix una sensació especial d’obscuritat plena només sostinguda per la il·luminació del tren. A l’acabar el túnel el paisatge torna a aparèixer. La realitat torna estar perseguida per la mirada i el viatge continua. Val la pena anar en tren.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada