dimecres, 22 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 17. Sant Beda el venerable i el Magnificat

En l’ofici de lectura d’avui és llegeix un text de sant Beda el venerable que m’ha suscitat la següent reflexió.

“La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra Déu que em salva”. Maria rep un do molt gran i inaudit que és difícil d’explicar i que costa entendre. Per això la primera resposta és donar gràcies. Així, el primer que fa Maria és consagrar la seva resposta com un a agraïment de tot el que viu, sent i compren per contemplar Déu. El mateix puc fer jo.

Perquè el Totpoderós obre en mi meravelles: el seu nom és sant.” Cant que surt de l’ànima perquè Déu estima. Només els destinats a rebre les grans obres poden magnificar el Senyor. El fet de conèixer a Déu porta a magnificar-lo i lloar-lo. És sant perquè el seu poder singular superar al de tota criatura.

Ha protegit Israel el seu servent; s’ha recordat del seu amor”. Maria recorda que Israel és el servent de Déu. Déu se’n recorda dels qui s’humilien. El que es fa petit com un nen és agradable a Déu.

“Com ho havia promès als nostres pares, a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Els que creuen són descendents d’Abraham, per això nosaltres som també hereus de la promesa que Déu li feu. Hi ha una promesa, esperem la promesa. El Nadal encarna la promesa. La llum guanya a la fosca. El benestar i la felicitat venen amb l’aurora que guanya la foscor de la nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada