Un conflicte inevitable

Creure en la societat post-secular i transmetre de forma convincent l’experiència creient són alguns dels reptes que té avui el cristianisme del segle XXI. Per fer-ho cal, sense dubte, repensar la fe a través del diàleg amb la raó moderna. Tal com ha insistit, en nombroses ocasiones Benet XVI. La crisi del cristianisme a Europa és, en bona mesura, per no haver sabut interpretat en profunditat el sentit de la societat postsecular i proposar, erròniament, una alternativa en clau d’una neocristiandat com estratègia d’adaptació a la nova realitat social. El retorn al passat, seduït pels alguns del nous moviments eclesials, no sembla la millor manera d’anunciar la fe a un món que segueix en cerca de sentit.

Als països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia els cristians, i els catòlics en particular, es troben en un període expansiu a diferència del que passa a Europa. Fora d’Europa neixen noves esglésies cristianes i es consoliden noves corrents evangèliques. Aquesta efervescència provocarà, més aviat que tard, una important confrontació cultural a l’interior de les esglésies cristianes a partir de la trobada d’antropologies que condicionen la pròpia experiència creient. Les noves esglésies evangèliques que han proliferat a Catalunya en els darrers anys mostren aquesta realitat. Donat que les noves realitats cristianes s’expressen en paràmetres culturals, alguns bastant allunyats dels referents culturals del cristianisme tradicional, el conflicte sembla inevitable.