Mestissatge cultural

En un món culturalment divers, el diàleg intercultural és imprescindible. Per fer-ho amb èxit cal superar la idea de que es tracta d’un diàleg entre dues civilitzacions, enteses cadascuna com un bloc que es disputen una certa hegemonia i domini. Les condicions d’èxit d’aquest diàleg estan relacionades amb la manera com les persones dialoguen. En primer lloc, ha d’haver-hi un coneixement profund de les creences i pensaments dels diferents agents que dialoguen, i entendre com les diferents cultures es relacionen unes amb les altres. Seguidament és imprescindible descobrir els elements culturals que són comuns i els objectius compartits, i la identificació de quins són els problemes comuns que les diferents cultures han de saber resoldre a partir de conciliar els seus punts de vista a través del diàleg.

L’èxit d’aquest diàleg dependrà fonamental de la manera com es faci. Les cultures no són entitats o tancades en si mateixes, totalment recloses en el seu propi univers cultural  Lamentablement, les societats contemporànies parteixen d’un cert pessimisme alhora d’abordar aquest diàleg perquè tendeixen a comprendre cada cultura com un bloc granítics, totalment impenetrables al diàleg. Aquesta manera d’entendre el diàleg cultural és herència de la visió aportada per la tesi del xoc de civilitzacions creada e Samuel Huntington. Les seves tesis es presentar les comunitats humanes compartimentades, sense les interrelacions que ajuden a la seva transformació. Però la realitat no és així. Tot el contrari.

Vivim en un món interdependent ple d’interaccions culturals. Tota cultura és mestissatge, fruit dels intercanvis culturals donats al llarg de la història dels pobles. El que cal és afavorir que les comunitats humanes interactuïn i estimular els intercanvis cultural. Des dels poder públics s’ha de garantir que aquests intercanvis es donin sobre la base de la igualtat i no la imposició d’unes cultures que, en lloc de cercar el mutu enriquiment, pretenen negar les altres expressions culturals.