La qüestió catalana provoca el motí del PSOE

De nou, les analogies dels esdeveniments històrics poden ser útils per entendre el que passa o desvirtuar la realitat. La crisi que viu el PSOE pot recordar vagament el que li passà a UCDE o al PASOK, i, anant més lluny, al inici de la irrellevància del PSUC després del V Congrés per les maniobres conspiradores de l’anomenat sector leninista. Però aquestes analogies són febles perquè en l’escenari de la crisi actual hi ha un factor diferencial que el fa diferent: la qüestió catalana. La roda de premsa de Susana Díaz ha deixat clar que el motí d’alguns destacats dirigents del PSOE és per defensar Espanya. ¿Defensar-la de què?. Indubtablement, del possible pacte de Pedro Sánchez explorava, segurament en forma de discretes converses, amb les forces catalanes del Congrés a fi de trobar una majoria alternativa a la investidura de Rajoy. Aquesta possibilitat ha encès totes les alarmes i ha provocar la rebel·lió d’aquests dirigents del PSOE que, com ha dit molt bé José Antonio Pérez Tapias, líder de Izquierda Socialista, prefereixen pactar abans amb Ciutadans que parlar amb els catalans.

Davant les dificultats de Rajoy per aconseguir una majoria per la seva investidura, era legítim que Pedro Sánchez explorés les possibilitats d’obtenir una majoria alternativa per nomenar president de govern a Espanya. Renunciar aquesta possibilitat seria desnaturalitzar la política parlamentària. Però, com que per articular aquesta majoria alternativa, tard o d’hora, Pedro Sánchez havia de parlar amb els parlamentaris de PDC i ERC, Susana Díaz y els seus s’han plantat i amotinat a fi d’inhabilitar al secretari general del PSOE perquè no pugui explorar cap altra possibilitat que no sigui la de facilitar la presidència del govern a Rajoy. Abans cedir el govern a Rajoy que dialogar amb els catalans. Aquesta és la lògica dels crítics a Pedro Sánchez.

Susana Díaz s’ha presentat com la persona que salvava Espanya de quedar-se presonera dels catalans. La seva visceralitat contra Catalunya ha pogut més que el judici polític encertat. En les actuals circumstàncies, hauria estat més intel·ligent, des de la lògica del parlamentarisme, un cop vistes les dificultats objectives de Pedro Sánchez per fer una majoria alternativa, haver sabut negociar l’abstenció del PSOE, en el cas de no voler anar a unes terceres eleccions. Fent això, el PSOE podria haver articulat entorn a una agenda política negociada un acord d’oposició que hauria situat al PP en una situació molt difícil per poder governar en minoria durant els propers quatre anys. Això hauria estat intel·ligent i hàbil. Però, com es diu en castellà “no se hizo la miel para para la boca del asno”.