Les cròniques de campanya expliquen que l’expresident de govern espnayol en la seva intervenció en un míting a l’Hospitalet afirmà que Déu té un enorme embolic. Que no sap si Déu existeix o no, o n’hi varis, o el que hi ha té tendència a l’esquizofrènia; però que li sembla que les persones quan es barallen ho fan en nom de Déu. Aquestes frases provocaren l’entusiasme del assistents. Les ocurrències de Felipe González amb Déu no foren afortunades. La crítica als creients és un recurs fàcil. Però trobo ha faltar que una persona de la talla de Felipe González no expliqués que aquest Déu, del qual ell en feu objectiu de chascarrillos és el mateix Déu que confessen molts homes i dones al nostre país que avui fan possible que l’Estat del Benestar arribi a moltes capes de la població més enllà dels recursos destinats per l’Estat.
Una part de la gran xarxa de solidaritat social està fonamentada en el compromís de moltes institucions catòliques. La solidaritat pública de l’Estat arriba a on els poders polítics poden. Però des de temps, però en temps de restriccions més, hi ha un teixit solidari que fa possible que moltes persones no caiguin en l’exclusió social. Aquest persones, cooperants anònims de la solidaritat, creuen en el Déu que Felipe Gonzalez li serví per fer les seves ocurrències. Demanaria més consideració o respecte per la creença en el Déu que alimenta la caritat cristiana i, si volen, la caritat política. Una part important la societat espanyola es declara cristià catòlic, i una part són votants socialistes, per això resulta una temeritat ridiculitzar de passada en un acte electoral les seves creences. Crec que els socialistes espanyols, no així els de Catalunya, encara no han entès el valor de les religions en les societats actuals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada