L’examen de cor

Els cristians estem temptats de construir-nos una realitat en la qual tot hagi d’estar perfectament orientat cap a Déu. Es com construir-nos una bombolla de pietat on tot ens relaciona amb Déu. No crec que aquesta situació ens doni en cap lloc, ni en aquelles comunitats on els cristians s’apleguen per cercar Déu. La vida humana és més plural i està plena d’importants imperfeccions i incoherències. No crec que els cristians puguem fer com el salmista de demanar a Déu que aparti del nostre camí les persones sanguinàries o que hagin de morir els injustos.

“Que recaigui sobre el cap dels qui m'acusen la dolenteria que surt dels seus llavis! Que ploguin damunt d'ells brases roents, que el Senyor els fulmini amb el seu llamp, que els llanci a la fossa i no se n'alcin! Que no prosperi al país cap detractor, que als malvats i als violents els atrapi el Senyor i els aniquili!” (Sl 140,10-12)

La societat està plena de persones allunyades de l’amor de Déu i que conviuen quotidianament amb mí. Ells conviuen amb mi i jo no puc allunyar-me d'ells.

El que els cristians podem demanar a Déu “penetra els meus secrets i coneix el meu cor,
examina'm per conèixer què desitjo. Mira si vaig per camins d'idolatria i guia'm per camins eterns” (Sl 139, 23-24) per tal de descobrir la meva fidelitat al seguiment de Jesús. Els cristians hem de demanar a Déu que ens ajudi en l’examen de cor per tal de trobar-lo al mig d´un món on sembla negar-lo sovint o que hi ha moltes portes tancades a l’experiència de Déu perquè el seu camí està enfosquit per persones que es fien d'allò que no és res. És difícil veure la omnipresència de Déu en els propis actes de la humanitat però he experimentat que si busco a Déu el trobo. Per això prego "examina'm per conèixer que desitjo", mira de penetrar els meus secrets i decisions, donem coherència en els meus actes, ajudem a ésser coherent i no endinsar-me en camins d'idolatria. La meva vida ha d'ésser transparent a la teva voluntat. Soc aquí Senyor, fes en mi segons la teva voluntat.

L’examen de cor ha de permetre respondre a la pregunta ¿sóc testimoni de Déu?. Per això, en el meu examen de cor he de pregar a Déu que m’ajudi a descobrir quines són les meves fidelitats i així saber si el meu amor és vertader. Es pregar a Déu perquè m’ajudi a discernir si em moc per els interessos del món o busco la seva veritat. Es tan fàcil adorar les falses seguretats del món. Són planeres i dolces; però deixen el cor sec d'amor i intranquil. Sé quan soc infidel a l’amor de Déu, però em falta encara bastant d'amor per superar la meva capacitat de justificar-me. Examina'm Déu meu, ajuda a examinar-me per tal de no caure en les noves idolatries que ens parla Mateu: “ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner” (Mt 6,24).

El sentiment constitucional

El dia d’avui es festiu per commemorar l’existència de la Constitució. Aquest text, aprovat l’any 1978, fou el resultat d’un gran pacte entre els espanyols de diferents sensibilitats. Després dels terribles anys d’anul·lació de les llibertats bàsiques com a conseqüència d’una Guerra Civil i una llarga dictadura repressiva, els ciutadans d’aquest país ens donarem d’un text regulador que oferia la possibilitat de conviure plegats i entendre’s. La Constitució és un gran acord; el gran pacte de convivència. Gràcies als acords constitucionals hem viscut en pau i convivència durant aquests anys. Des del 1978 fina avui.

La Constitució no és, en sí mateixa, una font de moral, però sí que expressa uns valors i principis que serveixen per inspirar unes pautes de convivència cívica. El text constitucional brollà de diverses sensibilitats i morals particulars que saberen identificar allò que era comú en aquells moments per ordenar la convivència dels espanyols. Ara, molts anys després, 33 per ser més exacte, el pacte constitucional, per a moltes persones, queda ja com una referència llunyana; per altres és una abstracció i fins i tot hom ja que afirma que aquest pacte s’ha acabat. Un gran part de ciutadans d’aquest país no participaren en els acords sentimentals que propiciaren la Constitució. Han passat molts anys des d’aquell llunyà 1978. A més d’haver canviat, i molt, la societat, moltes persones no tenen la vinculació emotiva amb el text constitucional.

Penso que tot això és una deficiència que impedeix comprendre el sentit més íntim de la pròpia Constitució. Pot ser sí que ara, després de tants anys, més que pensar en la fi dels pactes constitucionals, no és aquest el motiu de la meva reflexió, el que sembla debilitat és el pacte emotiu que originà la Constitució. Per això el que caldria és començar a pensar un procés de reconstrucció d’aquesta vincle de la ciutadania amb la Constitució, aquesta o la seva reforma, que ordena la possibilitat de convivència. Cal recrear el lligam sentimental amb el text constitucional.

Productivitat

Avui he sentit un comentari per la ràdio criticant determinades visions estretes de la productivitat. Es qüestionava l’interès reiterat de vincular la productivitat d’una empresa a la capacitat productiva dels seus treballadors. A partir d’aquí, s’argumentava, és fàcil atribuir la baixa productivitat a la poca preparació dels treballadors, al seu poc interès pel treball, als horaris laxes, a l’excés de dies festius, els ponts i els dies no treballats per culpa d’uns drets laborals emparats pels convenis, i no sé quantes coses més. Per altra banda, és prou conegut que hi ha una interès demostrat de consolidar els guanys laborals als beneficis de l’empresa i a la seva productivitat. De tant repetir-ho creurem que tot els mals de les empreses del nostre país es deu a la seva baixa productivitat degut a factors intrínsecs associats als seus treballadors.

Penso que pot haver-hi una altra interpretació. Alguns cops pot entendre’s complementària a l’anterior, però en altres ocasions per negar-la malgrat els discursos dominants. La productivitat també podria ser atribuïda a falles del sistema de l’organització de les empreses. Fora bo examinar si la productivitat estigués associada a qüestions del tipus: ¿el fet que els directius empresarials no organitzen prou bé la feina?, ¿que aquests directius no es tan ben preparats per dirigir?, ¿que els directius no saben aprofitar bé els recursos?, ¿que es perden molts diners per les feines mal fetes o les burocràcies de costos marginals?. No totes les empreses tenen baixa productivitat. ¿Per què no estudiar la possibilitat de que el sistema empresarial falla per la seva la base, en la concepció de la mateixa idea d’empresa?, ¿per què no dubtar de la possibilitat que les empreses estiguin mal dirigides?. Aquesta sospita es tan lícita, com la que tradicionalment se’ns ha vol fer creure.

La pertinença del catalans musulmans

He tingut la sort de fer una conferència a la comunitat musulmana de Sant Joan Despí en ocasió del seu 15 è aniversari. En una sala d’actes d’un centre cívic, he explicat a un nombrós grup de musulmans la meva visió de l’Islam, el que jo espero de l’Islam. Durant una hora he pogut explicar a la comunitat musulmana les diferències que hi ha entre el que pot considerar-se l’Islam a Catalunya i l’Islam de Catalunya. Com a conclusió de la meva reflexió els hi he proposat els següents camins d’actuació.

En primer lloc, tenir confiança. Els catalans musulmans han de confiar en la força de la paraula en diàleg. Per això han d’estar convençuts de la seva capacitat dialogal i contribuir a vèncer els estereotips i prejudicis que encara empresonen moltes mentalitats. La transparència i la visibilitat ajuden a generar confiança. Han de ser persones coherents. Han de dir allò que pensen i fer allò que diuen. No pot haver-hi cap sospita d’ambigüitat en els seus comportaments. Han de ser ciutadans actius i compromesos. La construcció de relacions basades en la confiança comporta la interacció entre persones. Per això han de ser ciutadans compromesos en els àmbits on altres persones construeixen societat: partits, sindicats, associacions de tota mena i entitats socials. Perquè és des de la societat on els catalans musulmans descobreixen que estan treballant conjuntament amb altres persones de diferents creences i confessions per aconseguir una societat més justa i fraternal.

Han de contribuir a la humanització de la societat. Ara el que cal és anar més enllà de la integració i plantejar a la societat catalana contribuir a la seva millora a partir de l’aportació d’uns valors que neixen de l’Islam. Gràcies a la interacció i a la contribució de valors els catalans podrem construir una societat més oberta, plural i diversa on tothom es senti acollit i respectat en les seves creences. La comunitat musulmana ha de ser creativa. Això vol dir repensar la seva identitat a partir del context cultural europeu i català. L’Islam català ha de fer-se entenedor a la comprensió de la societat catalana. Aquesta exigència comporta repensar algunes de les pràctiques de les comunitats musulmanes. Per exemple, pot ser cal ser més decidit alhora de potenciar imams formats aquí, en lloc de buscar-los en altres tradicions culturals.

La comunitat musulmana ha de comunicar-se millor amb la societat. Cal potenciar la seva visibilitat i la seva relació normalitzada amb altres religions i entitats ciutadanes. El camí de la interacció comporta major visibilitat i normalitat ja que això genera empatia i simpatia. Cal exercir la crítica i la contestació d’aquelles pràctiques religioses que es projecten negativament contra el propi Islam. Cal decidídament crítics alhora d’afirmar que certs comportaments que adopten alguns musulmans dificulten la comprensió de la pròpia religió. Aquest és el camí a recórrer per construir l’Islam de Catalunya. Es tracta d’un camí que requerirà invertir-hi temps i paciència, però que és necessari transitar-lo per assegurar que els catalans musulmans nascuts fora percebin que Catalunya és també la seva terra i Espanya el seu pais d'acollida.

Recull de pregàries personals XXVII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

4 desembre “Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força. El Senyor desconcerta els enemics” (1S2, 9-10)

5 desembre “Els qui estimen el Senyor detesten el mal. Ell guarda la vida dels fidels, els allibera de les mans dels injustos.” (Sl 97,10)

6 desembre “La llum apunta per al just, i l'alegria, per als rectes de cor” (Sl 97,11)

7 desembre “Qui és com el Senyor, el nostre Déu? Té molt amunt el seu tron i des d'allí s'inclina per veure el cel i la terra” (Sl 113,5-6)

8 desembre “Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos, els poderosos del seu poble. La qui vivia estèril a casa, la fa mare feliç amb els fills (Sl 113,7-9)

9 desembre “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació. Compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (Sl 113,12.14)

10 desembre “Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida. Fins l'ocell hi troba casa, l'oreneta s'hi fa un niu on posar la fillada, prop dels teus altars” (Sl 84,3-4)

Diàleg amb Nicodem

El diàleg de Jesús amb Nicodem (Jo 3,1-15) és una invitació a tornar a néixer (Jo 3,3). Aquesta és la condició que hem de passar par tal de comprendre el sentit del Regne Déu. Això vol dir néixer en l'esperit. Aquesta nova vida no és una simple professió de fe, sinó un testimoniatge de vida. Les persones, al igual que Jesús, hem de testimoniar el Regne, malgrat que no sempre aquest testimoniatge és comprés i per això ens trobem amb altres persones que el refusen "no accepten el nostre testimoniatge"(Jo 3,11).

Aquesta realitat ens permet assumir que, si és veritat que "el qui no creu ja està condemnat" (Jo 3,18) podem concloure que el món està en un estat de condemnació i que Jesús ve a salvar-lo, no ha condemnar-lo (Jo 3,18). El món està a la fosca i Jesús port la llum que dóna la claror (Jo 3,19) de tal manera que "qui no vol creure en el fill, no veurà la vida" (Jo 3,36). En el camí de la salvació els cristians no estem sols. Hi han persones que són elements actius de salvació, encara que no ho formulin amb paraules de transcendència de fe. Són les persones que obren la "veritat", "el qui obre la veritat s'acosta a la llum" (Jo 3,21). Aquestes paraules en ajuden a comprendre que no cal creure prèviament per sentir la gràcia de la salvació; només cal obrar la veritat. En uns termes semblants ho recorda Mt 25. La llum es manifesta no en la creença, sinó en l'acció. Gràcies a les obres dels creients Déu es pot manifestar a un món amatent de llum. Les obres nostres són testimonis de Déu.

Identitats múltiples

Existeix un emmirallament de creure que les persones hem de tenir una entitat de la qual es desprèn una gran lleialtat de la qual se’n deriva el patriotisme. Així ha estat difós fins a pensar que, tot i reconèixer que a fora de la pròpia identitat n’hi altres, aquestes eren considerades estranyes a la pròpia identitat personal. Però de sobte les persones hem descobert que en la societat hi ha una gran diversitat cultural amb unes identitats molts diferents a les nostres i que aquestes persones reclamen ser tingudes com a membres de la societat comuna. Això crea un xoc conceptual. Ja que si es parteix de la idea de que només és possible tenir una sola identitat, llavors cal que els demés abandonin la seva identitat, per adoptar-ne una de nova: la meva. Però la realitat fa adonar-nos que les coses no funcionen així. Que la identitat assimilada o negada no acaba de funcionar o que esdevé rebel.

Hi ha una altra possibilitat més realista: la multiplicitat d’identitats. Es tracta de reconèixer que les persones estem formades de diverses identitats que es complementen i s’enriqueixen. Que hi ha també unes identitats col·lectives que es tenen com a preferencials perquè ens identifiquen i determinen allò que es podria anomenar com a ànima de la societat. La principal descoberta d’aquesta nova situació és adonar-se que la vivència d’aquestes identitats no es contradictòria o excloent. Les persones poden tenir varies identitats simultànies sense que això alteri les bases de les lleialtats i, en última instància, el sentiment de patriotisme. Ja que aquest es construeix per evolució del sentiment de pertinença el qual es percep des del respecte a les múltiples identitats personals.